23/12/2022

Cultura i país

Amb La cultura a Mallorca: Estudis, semblances, reflexions, Damià Pons torna als aparadors amb un llibre de cultura i política miscel·lani com altres que havia confegit. És de mida grossa, prou llarg, lletra petita, plana atapeïda, paràgrafs més aviat extensos i notes nombroses al peu.

Els estudis més literaris i profunds de la primera part entronquen amb la seva tesi doctoral i l’experiència com a docent investigador a la universitat; les semblances del mig, de Joaquim Molas, Maria del Mar Bonet, Joan Francesc Mira o Isidor Marí, amb retrats com el que va dedicar a Damià Huguet: entre la poesia i el cinema o Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel, mentre que les reflexions del final són la part política compartida amb altres llibres anteriors com El jonc i l’aritja, que s’inscriuen dins la tradició del mallorquinisme polític que s’enceta arran de Miquel dels Sants Oliver. Tres dels textos de la primera meitat van consagrats a ell, i sobre el tema hi tornarà a pivotar en part el darrer bloc.

Cargando
No hay anuncios

Aviat Pons es va acostant poderosament al temps actual. En el segon article ja se situa als seixanta, quan s’asfalten els carrers per on transita la Mallorca política i cultural contemporània. També en aquells anys es gestaren equipaments culturals de certa envergadura que comportarien una considerable revitalització cultural del país. En aquella dècada, els quatre gèneres literaris assoliren cert equilibri i normalitat.

Els retrats i els articles polítics forçosament han de ser més breus que els treballs per a revistes o conferències del primer tram, tot i que alguns haguessin aparegut semblantment en revistes o diaris, de manera que tot queda convincentment ben trempat. De fet, trob un detall gens anecdòtic que la divisió del llibre en aquestes tres seccions s’estableixi inicialment al subtítol, però no es tornin a recordar els talls fins a l’índex final, on té més marge de maniobra per indicar que al primer apartat inclou recensions, o canviar això de “reflexions” i especificar que es deuen a cultura i política. Això, al cap i a la fi, reforça aquesta idea que Damià Pons pràcticament sempre reescriu brillantment un mateix assaig.

Cargando
No hay anuncios

No descobresc res de nou si dic que en els darrers hi ha veritablement per treure’s el capell, però tanmateix hi insistiré! Llegir el mestre –tant com escoltar-lo– és una feina que sempre proporciona gust.