Construir pensant en metres cúbics en lloc de metres quadrats

El barri del Cabanyal, a València, es va fer conegut fa uns anys perquè la seva supervivència estava clarament amenaçada pels plans urbanístics de Rita Barberá, que va estar a punt d’aconseguir que caigués en mans de l’especulació immobiliària. Aquest vell barri de pescadors, però, es va defensar, i amb moltes dificultats va aconseguir mantenir bona part de la seva idiosincràsia. No és un barri fàcil, però. Molts dels habitatges eren antigues barraques de pescadors que, amb el pas dels anys, s’anaven dividint entre els fills i quedaven, en alguns casos, en cases molt petites i allargades sense pràcticament llum natural ni ventilació. És el que li passava a la casa que va comprar l’arquitecte Fernando Olba per fer-ne la seva llar i estudi. Tenia 3,20 metres de façana per 18 metres de llarg, i la sort, diu, és que donava als dos carrers. "D’aquesta manera hem pogut treballar la secció i, ja que no podíem guanyar amplada, hem guanyat altura", explica Olba. La decisió principal és dividir la casa en dos blocs que es connecten amb una passarel·la i una escala a través de la qual es connecten els diversos espais en tots els nivells.

El pati és el centre de tot, tot passa al seu voltant i atorga llum i ventilació a totes les estances. A la planta baixa hi ha la sala d’estar i la cuina –que aprofita la llum de la porta de la sortida posterior–; al primer pis, en el bloc més allargat, l’habitació principal amb el seu vestidor i el bany, i en el més petit la sala de ioga, que es pot transformar en dormitori de convidats. Per últim, en el tercer pis hi ha una llarga terrassa, per una banda, i el despatx a l’altra. “La idea era fer servir el disseny per demostrar que es pot fer arquitectura interessant en un solar que és gairebé tan ample com un vagó de metro. La gràcia és jugar amb l’altura de les habitacions, perquè en aquest tipus de projectes és més important pensar en metres cúbics que en metres quadrats”. 

L’altra gran decisió de la casa han estat, explica, els materials. Tota la casa és de fusta, amb dues excepcions. A terra hi van posar una llosa de cimentació de formigó per impermeabilitzar el sòl, ja que el terreny és arena de la platja que fa pujar molt la humitat, i l’estructura sobre la qual hi ha l’entramat de fusta dels forjats i les façanes és metàl·lica perquè fer-la de fusta li treia massa espai. El revestiment exterior és de calç i a l’interior d’argila, i finalment les parets interiors s’han forrat de suro per tenir encara més aïllament tèrmic. L’escala s’ha fet també amb fusta de freixe, que és molt resistent i de fet es feia servir per fer les costelles de les barques de l’Albufera. Olba detalla que ha intentat tant com fos possible fer servir materials propers, tot i que, reconeix, “la indústria no ajuda gaire, perquè no està encara preparada per a la bioconstrucció”. 

El suro, es queixa, l’ha hagut de portar de Portugal, perquè les alzines sureres que hi ha per la zona es fan servir només per fer taps. L’objectiu, però, l’ha aconseguit en bona part, i amb una màquina d’aerotèrmia, que és una tecnologia nova que aprofita l’energia de l’aire i li permet escalfar l’aigua domèstica, la ventilació creuada i l’aïllament dels materials, no necessita gaire més per fer la casa confortable. 

“Aquesta casa és una mena de prototip, un experiment que penso que podria servir també en altres casos, perquè al barri hi ha molts solars d’aquest tipus”, indica. Ha conservat les portes de l’antiga casa i els seus buits per tal que l’estructura exterior no trenqui amb el barri, mirant de respectar al màxim les tipologies tradicionals. Ell i la seva parella l’han provada. “Ens hi vam mudar dues setmanes abans de la pandèmia i ha funcionat, perquè tot i ser tan petita i estreta té uns espais molt versàtils que donen sensació de llum i amplitud”. L’aposta per la bioconstrucció la té clara perquè, diu, està convençut que és l'única possible ara mateix a l’arquitectura.