La col·lecció de Rafael Tous s’ha fet com les grans col·leccions d’art, amb l’amistat i la complicitat dels artistes. Un exemple d’això seria la primera col·lecció d’art contemporani dels EUA, abans de la creació del MoMA de Nova York, que la rica jueva Katherine S. Dreyer va fer amb Marcel Duchamp i Man Ray amb la Société Anonyme (1920).
De molt jove, Tous va col·leccionà pintures figuratives i abstractes, però de seguida s’apuntà als artistes catalans de la seva generació, és a dir, als del Maig del 68 i al seu esperit contestatari, quan ningú els feia cas perquè eren crítics amb el món en què vivien i se saltaven les normes d’un art burgès en favor d’una alternativa que reconciliés contraris, com l’ètica i l’estètica, la poètica i la política. Fora del mercat, al marge de l’objecte bonic, aquests artistes vivien l’art i la pràctica artística com un manifest, amb imaginació i creativitat, alternatiu al sistema dominant de l’art i, sovint, des d’un precari sistema de vida. Rafael Tous va saber apreciar el seu costat irònic, divertit i sorprenent, i el seu gust col·leccionista va créixer i madurar amb aquests artistes.
Vaig conèixer Rafael Tous l’any 1980 amb motiu de l’obertura de Metrònom i he mantingut la seva amistat amb els anys. Vaig ser la primera persona a escriure sobre la col·lecció d’art conceptual de Rafael Tous l’any 1984, quan el Centre de Lectura de Reus va decidir exposar-la amb el títol de “70/80”.Una col·lecció d’art alternatiu. A la coberta hi havia una foto en blanc i negre d’una tribu primitiva, imatge potser premonitòria de la col·lecció d’art africà que emprengué a la dècada dels anys 2000.
La primera col·lecció Tous d’obres figuratives, informalistes i realistes s’exposà per primer cop al Museo Vostell, de Malpartida, a Càceres, amb el títol de Convivencias. A Malpartida s’adonà que calia incorporar un art que tingués present la realitat contemporània del món del cine, la televisió, la música, el teatre, la performance o la publicitat. D’aquestes reconsideracions neix una nova col·lecció d’obres dels anys 70 i 80 fetes amb mitjans alternatius a la pintura i l’escultura.
Rafael Tous rastrejà galeries com la “G”, La Sala Vinçon, i sales com l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró o l’Espai B5-125 de la UAB, que van ser la font d’alimentació de la nova col·lecció, enriquida amb l’obertura del primer Metrònom al carrer Berlinès (1980) i després al carrer Fusina, ja a final dels anys 80, el qual es mantingué fins al 2006 i que acollí grans instal·lacions d’artistes conceptuals (Abad, Benito, Pazos, Noguera), acompanyades d’una revista monogràfica de gran format.
Va tenir mèrit que als anys 80 Metrònom donés suport a aquests artistes, destinats a l’ostracisme en un moment en què en el mercat internacional triomfava la bad painting, la transavantguarda, el neoexpressionisme, l’anacronisme, moviments neo, dels quals Tous abominava, mentre l’estat espanyol anava de Movida Madrileña, malgrat la mostra Fuera de formato (1983), que intentà aplegar artistes conceptuals de tot l’Estat. He d’agrair aquest primer encàrrec de Rafael Tous, que em va obrir les portes a fixar una recerca que em va permetre amb els anys publicar el llibre Conceptualismo(s) (2007). Aquesta col·lecció d’art conceptual ha crescut al costat dels artistes, els viatges, les converses, els sopars i les festes d’aniversari i de Cap d’Any, amb les visites incansables a exposicions i als tallers, i amb la vida dels memorables vint-i-cinc anys de Metrònom.
Amb aquesta donació, el Macba esdevindrà el centre de referència de l’art conceptual dels anys 60, 70 i 80 de l’estat espanyol, un corrent que tingué el 85% dels seus autors a Catalunya, un regal de Rafael Tous a la societat que no té preu. La seva generositat marcarà el curs de la història de l’art d’aquest país, al qual hem aportat el nostre gra de sorra durant anys escrivint-ne la història i insistint en la importància d’aquest període de l’art català.
