Literatura
Suplements07/12/2023

Memòries d'un artista polifacètic i enèrgic

Eduard Arranz-Bravo ha estat un dels màxims representants de l’anomenada Nova Figuració, la generació apareguda després de l’informalisme de Tàpies i companyia

'Arranz-Bravo. Des de dins'

  • Jordi Garrido
  • Comanegra

Els que tenim el cul pelat de fer entrevistes per a mitjans escrits sabem que la transcripció és la inspiració de les entrevistes. No és que les entrevistes mai no siguin la reproducció literal del que ha dit l’entrevistat, és que en són una reelaboració absoluta, feta amb la intenció de polir, estructurar, depurar i dirigir, sempre amb l’objectiu de ser el màxim de lleial al sentit i l’esperit de les paraules de l’entrevistat. Arranz-Bravo. Des de dins són les memòries dictades del pintor, dibuixant i escultor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941-Vallvidrera, 2023), un dels màxims representants de l’anomenada Nova Figuració, la generació apareguda després de l’informalisme de Tàpies i companyia, però l’autor del llibre és el crític, comissari d’art, amic i ajudant de l’artista Jordi Garrido (Barcelona, 1991), que n’ha fet la transcripció, és a dir, que l’ha escrit.

Cargando
No hay anuncios

El present volum va il·lustrat amb tota mena de reproduccions d’obres d’Arranz-Bravo que permetran al lector que no el conegui de fer-se una idea del seu univers plàstic, que s’ha mogut sempre dins les coordenades de la figuració, de vegades amb uns aires més pop, de vegades amb una visceralitat plena de dramatisme, de vegades explorant les vies d’un neoexpressionisme oníric i orgànic. Prolífic, infatigable i enèrgic, és significatiu que la cosa que més vegades diu l’artista tot al llarg del llibre és que ell ha sigut sempre un gran treballador, i que està molt orgullós d’haver fet tanta feina. S’ha de dir que Garrido capta bé el vigor incisiu, de vegades descordat, del discurs i el caràcter d’Arranz-Bravo, present en moltes de les seves millors pintures, per exemple un oli sobre tela monumental i crispadament estilitzat que es titula Prima Pantocrator (1988).

Guiat per Garrido, i alhora endut per una personalitat torrencial que a estones fa que fins i tot s’arrossegui a ell mateix, Arranz-Bravo repassa els moments clau de la seva biografia, les relacions que més l’han marcat, els períodes creatius pels quals ha passat la seva obra. Hi surt gairebé tot: els orígens en una família benestant i la relació gens cordial amb el seu pare; els estudis de Belles Arts, on va coincidir amb els seus companys de generació més ambiciosos i vibrants (Artigau, Llimós...); la col·laboració intensiva i la convivència quotidiana durant més d’una dècada –entre la parella artística i el matrimoni– amb Rafael Bartolozzi; totes les experimentacions, accions i provatures dels 60 i els 70; l’espectacular florida galerística en el Cadaqués dels 70 i 80; l’amistat fèrtil amb Francesc Parcerisas i Baltasar Porcel; la rivalitat més o menys admirativa que li suscitava Tàpies; el disgust per Dalí... La nòmina de personatges curiosos i rutilants que desfilen per aquestes pàgines és molt considerable.

Cargando
No hay anuncios

És cert que, en certs passatges, per exemple quan parla de política o religió, Garrido hauria pogut embridar més el doll verbal i mental de l’artista, o reorientar-lo perquè no semblés tan primari, i també és cert que hauria estat bé que parlés de la seva expansió internacional (Xangai, els EUA), però la feina de Garrido és molt meritòria i el llibre aconsegueix el seu propòsit: oferir un (auto)retrat d’Eduard Arranz-Bravo, un artista visceral, polifacètic i enèrgic que va fer molta feina i la va fer bé.