Antònia Vicens conquereix el cànon

El cànon literari en llengua catalana torna a estar damunt la taula de debats actuals després d’anys de silencis desassossegats en què no es deia res gaire fort per no invocar els vells fantasmes adormits. Aquests dies la Universitat de Barcelona ha acollit el Primer Congrés Internacional de Literatura Catalana de la Postmodernitat (1968-2023), amb actes paral·lels al Festival Kosmopolis del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès, organitzats tant per la mateixa entitat com per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Les preguntes són diverses, però es poden resumir en dues, sobretot: “Quin és el cànon literari català dels darrers anys?” i “Ha evolucionat d’alguna manera i, si és que sí, de quina?”

Fa un temps la revista El Temps ens va demanar, a unes quantes persones atentes a la poesia catalana dels darrers temps, quins serien els noms que proposaríem com a imprescindibles en el cànon del nou mil·lenni. Amb convenciment vaig proclamar, entre altres fets rellevants, que la figura que durant els darrers lustres ha aconseguit una obra major, una major representació i una major consolidació, i en un temps rècord, és sens dubte Antònia Vicens (Santanyí, 1941). Es va estrenar amb Lovely (Moll, 2009 i reedició a Cafè Central / Eumo Editorial, 2019), i el seu darrer títol fins ara és el salvatge Pare què fem amb la mare morta (LaBreu Edicions, 2020). Entremig, tres títols brutals: Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013), Fred als ulls (Cafè Central / Eumo Editorial, 2015) i Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017). En una dècada, i amb només cinc llibres, ha aconseguit els guardons més prestigiosos, començant pel Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya i acabant amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Amb el seu vers immisericorde, visionari i violentíssim s’ha convertit en una figura absolutament indiscutible del nostre panorama. És valorada i respectada, tant per la crítica com pel públic, i influencia amb força les noves lleves creadores.

L’inqüestionable pes d’Antònia Vicens també reverbera en una antologia indispensable, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, tria personal de l’autora, precedida per un brillant pròleg de Jaume Pont i il·lustrada per la mà detallista i inquietant de Lily Brick. El volum forma part de la col·lecció que Pagès Editors proporciona de grans noms clau de la poesia catalana d’ara i recull alguns dels seus poemes més emblemàtics: 'Aigua', 'La meva primera llibreria', 'dSERVITUD' o 'De joveneta volia ser amazona'. Un altre dia parlaré d’altres noms essencials, per ara només vull subratllar que Antònia Vicens ja ha conquerit el cànon literari en llengua catalana amb dret propi.