18/11/2021

Angoixats pel canvi climàtic

2 min

Tots els mitjans parlen ja de l'ansietat climàtica que pateixen molts dels nostres fills. Però no és cap patologia específica. És comuna en les preocupacions per esdeveniments futurs, tant en l'àmbit de les relacions socials com en l'àmbit acadèmic o qualsevol altre.

El 2013 ja en parlava la psicoanalista Sally Weintrobe al seu llibre Engaging with climate change. Hi descrivia les estratègies que fem servir per fer-hi front. La primera és la negació. Sovint intentem resoldre l'angoixa amb la negació de l'evidència. Ho fan els alumnes quan els suspenen. Ho fem quan se'ns mor algú. O quan ens separem. Ho van fer molts governs amb els primers indicis del canvi climàtic. Però passada una primera fase, passem a l'acceptació i al dol, i el sentiment d'angoixa cedeix. Naturalment, si parlem de canvi climàtic, només cedirà si actuem i veiem canvis positius. 

A les aules, com als noticiaris, potser els expliquem bé el que està passant. I això els pot generar angoixa. Han tingut l'experiència de la pandèmia i ja saben el que és un estat de crisi mundial. Però també els hauríem d'explicar que l'angoixa és un senyal d'alerta, una invitació a actuar. És evident que les possibilitats d'un adolescent per fer front al canvi climàtic són ben minses. Ni els més de mil milions d'adolescents que hi ha al món podrien fer gaire cosa si limiten la seva actuació a anar amb bici o a reciclar. Als més joves els paralitza la idea que això depèn dels governs. És una idea equivocada, en la mesura que, en molts països del món, els triem nosaltres. Segur que l'activisme polític, a través de les ONG o dels partits, és guaridor i educatiu. Ben aviat els nostres fills són els que decidiran què fer amb el planeta.

Però tornem a les estratègies que descrivia Weintrobe. La segona, i més perillosa, és el desmentiment, que consisteix a minimitzar el problema i a pensar que som poderosos i ens en sortirem. Res és tan greu com diuen. Si fa més calor anirem més dies a la platja. Algú trobarà la solució. Aquesta estratègia, que consisteix en fer l'orni i minimitzar les evidències, acaba agreujant l'angoixa. S'ha reconegut el problema, i s'ha ajornat la resposta. És un autoengany, i això crea angoixa. La realitat s'acaba imposant. En aquesta estratègia cauen alguns dels nostres fills i molts dels governs i les grans corporacions. 

L'angoixa ha arribat per dir-nos que canviem i forcem els governs a canviar.

stats