Xavi Porras: “L’atletisme era un ‘hobby’, però m’ha aportat valors i ganes de superar-me”

Xavi Porras (Olot, 1981) arriba al Complex Esportiu de l’Hospitalet Nord, on s’entrena diàriament, amb una soltesa impressionant. Tot i la retinosi pigmentària que li van diagnosticar quan era petit, una malaltia que li ha provocat la pèrdua total de la visió, es mou hàbilment per tot el recinte. Aquest atleta olotí ha guanyat 18 medalles en diverses cites internacionals i estatals, entre les quals un bronze en els Jocs Paralímpics de Pequín de l’any 2008.

Com reacciones en el moment que et diagnostiquen la retinosi pigmentària?

De petit recordo haver anat en bicicleta, en patí, recordo jugar a futbol i fer una vida normal, però als 16 o 17 anys va ser quan vaig perdre més visió. Al principi no en vaig fer gaire cas, però a l’adolescència hi havia coses que no podia fer, com el simple fet d’agafar una moto, com feien tots els joves de la meva edat. Tot i això, trobo que totes aquestes carències les vaig compensar tenint molts bons amics. Crec que he tingut molta sort en aquest aspecte.

La teva vida canvia radicalment...

El procés va ser progressiu, però sí, has de tornar a aprendre a llegir i escriure amb el sistema Braille, has d’aprendre la tiflotecnologia, que són totes les adaptacions que envolten la informàtica per a persones invidents o amb problemes de visió, o sigui que és pràcticament començar de zero. Tot i això, penso que la vida et va posant pistes i tu les has d’anar acumulant i prendre unes decisions. I en el meu cas vaig decidir anar a Barcelona i seguir el camí que em tocava, tirant sempre endavant.

Què ha suposat per a tu l’esport i, concretament, l’atletisme?

Molt. Dins del ventall d’opcions que tenia, el col·legi de recursos educatius de l’ONCE m’oferia fer esport i a mi m’agradava molt el futbol, i, tot i que també n’hi havia per a invidents, en no veure-hi vaig perdre tot l’interès a practicar-lo. Per contra, hi havia natació, atletisme, muntanya i ciclisme, entre d’altres, i jo vaig començar a practicar atletisme perquè havia vist saltar i córrer Carl Lewis als Jocs Olímpics del 1992. A partir d’aquí va començar com un hobby, però m’ha acabat aportant molts valors, motivació i moltes ganes de superar-me, a més de permetre’m interactuar amb altra gent amb els mateixos problemes.

Com t’inicies en les competicions?

Vaig iniciar-me en l’atletisme a Olot, però allà no tenien prou recursos per preparar-me i entrenar-me i jo tampoc sabia com ho havia de fer, i es van ajuntar les dues pors. En arribar a Barcelona, però, se’m van obrir totes les portes: com entrenar-me, el fet de tenir un guia, les adaptacions... I a poc a poc em van venir les ganes de competir, ja que si fas esport la gràcia és competir, si no queda una mica aigualit. Finalment, vaig entrar al centre de recursos educatius, vaig conèixer els professors d’educació física i vaig començar a entrenar-me, després van venir els campionats de Catalunya i els estatals. I, esclar, vas fent marques mínimes i et vas engrescant.

Què t’ha aportat ser atleta?

A part de formar-me com a esportista, sobretot m’ha ajudat a realitzar-me com a persona. Tot l’esforç que fas després s’ha de plasmar a la teva vida diària, en totes les coses, tant si estàs estudiant com treballant. M’ha ensenyat a ser ambiciós, a voler seguir millorant, i això no només ho has de fer en l’esport, sinó en tots els àmbits de la vida. Jo em llevo a les 6 del matí per treballar i després vaig a entrenar-me. Si no ho fes amb molta motivació seria més complicat.

Després de 18 medalles i de competir en Jocs Paralímpics, com a Pequín, Londres i Atenes, ara què?

Avui dia tinc al cap crear un projecte que té com a finalitat els Jocs Paralímpics de Rio. I també hi ha els Mundials de Doha, amb desafiaments que espero que es facin realitat: vull demostrar que una persona amb discapacitat pot anar molt més enllà. La meva intenció és, també, que moltes altres empreses corrin amb mi. Ja tinc marques com Manxa, Powergym, La Finestra sul Cielo i JPS English School, però, tot i això, no tinc cap firma esportiva que em proporcioni material.

Quina relació tens amb el Futbol Club Barcelona?

Aquest any en fa deu que corro amb el Barça, i tot va començar amb molta il·lusió, trucant al club i aconseguint entrar-hi. Sé que l’actual president del club, Josep Maria Bartomeu, té consciència de la meva presència, i el Barça sempre diu que és més que un club, i en part ho penso, però jo també sóc més que un atleta, o aquesta és la meva intenció. Espero fer més coses plegats, però crec que no es valora prou la meva figura com a atleta i actiu del club, tot i que compartim molts valors.

¿T’imaginaves tot el que has arribat a aconseguir?

Ni de bon tros! Sí que és cert que sempre et poses unes fites, però mai saps si les aconseguiràs. Jo penso que has de tocar de peus a terra i lluitar molt i esforçar-te, perquè si no no aconsegueixes res. I el camí que he fet i tot el que he aconseguit no hauria sigut possible sense el meu entrenador i el meu guia, ells han sigut imprescindibles. Diuen que ningú és imprescindible, però ells sí que ho han sigut i ho són per a mi, i no només pel que fa a la meva carrera esportiva.