“La violència existeix perquè hi ha una cultura que la justifica”

begoña Marugán (Muñopedro, Segòvia, 1964) és doctora en Sociologia i professora de Sociologia del Gènere i de Sociologia del Treball a la universitat Carlos III de Madrid. És titulada en Ciències Polítiques i Sociologia per la universitat Complutense de Madrid. Ha desenvolupat la docència, la investigació i l’activisme des de la perspectiva de gènere, tractant en especial temes relatius al treball i la violència. Ha participat en publicacions col·lectives com La violencia familiar: actitudes y representaciones sociales (Fundamentos, 1999) i Amor, razón y violencia (Los Libros de la Catarata, 2009). Ocupa actualment el càrrec d’adjunta a la Secretaria de les Dones de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO. Ha participat recentment en unes jornades feministes organitzades a Palma per l’Àrea de la Dona d’Esquerra Unida, amb motiu del Dia internacional contra la violència de gènere. Amb ella, parlam d’amor i violència de gènere des d’una perspectiva feminista.

Com valorau el nivell de desenvolupament dels estudis de gènere dins el marc interpretatiu feminista?

El nivell de desenvolupament dels estudis de gènere és insuficient. Convé recordar que els estudis de gènere es varen introduir a la universitat per pressió de les docents i investigadores feministes. Hi ha hagut uns anys d’avanç, però ara ens trobam en una situació de paràlisi. Hem de treballar perquè el feminisme s’estengui a més àrees de la docència. A la meva universitat s’ha creat un Institut d’Investigacions de Gènere i s’ha convidat tots els instituts de la resta d’universitats a crear una xarxa conjunta, amb la finalitat de pressionar i que assoleixin major presència universitària els estudis de gènere. Hem d’aconseguir que a les universitats s’incorporin més continguts sobre el tema de gènere i que es treballin transversalment.

Quins són els debats sobre el tema de gènere que convindria abordar amb més urgència?

En aquests moments hi ha molts de debats que cal abordar. Hem ampliat els continguts de gènere, introduint-hi les teories queer. Hi estam treballant teòricament, però no ho estam reflectint a les investigacions, perquè és un tema molt difícil d’investigar, de la mateixa manera que és molt difícil traduir les investigacions en polítiques de gènere. És molt interessant aprofundir també en el moviment transgènere, que està desenvolupant un feminisme que transcendeix la dicotomia masculí i femení. S’ha de continuar treballant en el tema de la violència contra les dones, perquè em sembla que té uns fonaments molt més arrelats del que pensàvem. Hi ha qualque cosa que no estam fent bé, perquè no pot ser que des que començàrem el 2017 hi hagi 44 dones assassinades i 9 menors.
Ser dona està associat a un major risc de patir algun tipus de violència?
Ser dona a totes les societats del món és un risc, com fa anys ja van reconèixer les Nacions Unides. Va haver-hi una època en què havíem associat la violència de gènere amb països subdesenvolupats i ho atribuíem a causes com la manca de cultura o de mitjans econòmics, però ens hem anat adonant que la violència contra les dones és un problema que supera la perspectiva del desenvolupament. De la mateixa manera que som conscients que ser dona de classe alta no impedeix patir situacions de violència.

Pensau que l’amor romàntic és un instrument poderós en la construcció de la desigualtat?

Sí, clarament. L’amor romàntic és un element de domini, que determina que el recorregut professional de les dones es vegi limitat a trobar un bon marit i casar-se. Aquesta concepció de l’amor contribueix que les dones que fracassen en les relacions de parella se sentin culpables, perquè entenen que el seu destí com a dones és tenir un company. La norma social és viure amb parella, preferentment masculina. Ens han ensenyat a viure les relacions afectives d’una determinada manera, i no perquè biològicament tinguem un instint afectiu més desenvolupat que els homes. Si no et va bé amb la teva parella, la resta de la societat et considera una fracassada.

Existeix una relació directa entre la concepció de l’amor i les seves pràctiques més íntimes i la submissió i l’obediència de les dones a la seva parella?

Sí, crec que tenim un problema greu amb l’amor romàntic, amb la idea que hem de ser la mitja taronja i que ens hem de completar amb la companyia d’un altre. Si la dona és una meitat, com prens decisions? On és la teva autonomia? On és la teva capacitat de respecte? On és la capacitat de créixer junts com a parella i evitar ser anul·lada? El problema fonamental és que en el fons volem viure en parella. Les tesis doctorals que he dirigit posen en evidència el fet que les dones volem ser autònomes, independents i lliures, però sense renunciar a viure en parella. Hauríem de ser capaces de construir altres relacions amoroses molt més igualitàries i lliures. No dic que hàgim de renunciar a l’amor, sinó que hem de ser capaces de rompre amb una idea d’amor que ens sotmet a la voluntat dels homes.

Quines pràctiques socials relacionades amb l’amor i els sentiments us semblen més danyoses per a la igualtat i el respecte sexual?

El tema de la violència no s’hauria d’abordar només des de la dona com a víctima, sinó també des d’un marc més ampli, com ara a través dels bons tractes. Jo intentaria pensar en models positius, en exemples de bones pràctiques. Cal construir referents positius de bons tractes en general, no només en l’àmbit privat, sinó també en el treball i en altres entorns quotidians.

Què es pot fer per superar el mite de l’amor romàntic i pensar les relacions de parella amb perspectiva de gènere?

Em sembla important donar a conèixer que l’amor romàntic no ha existit sempre, que és una creació nova, que apareix al segle XIX i que, a més, no és l’únic model d’amor possible. El greu problema que té el feminisme és que no hi ha hagut un matriarcat que ens digui com hem de fer les coses. Sempre hem viscut dins un patriarcat. Per això, haurem d’experimentar noves pràctiques, aprenent de l’assaig i l’error. Les estadístiques ens diuen que s’estan produint canvis en les relacions de parella, que cada vegada hi ha més parelles de fet i més relacions que no impliquen convivència, entre persones que viuen soles i mantenen una relació de parella separant convivència i afecte. Per viure relacions menys opressores cal aprendre a rompre amb els vincles de parella que generen dependència.

Quins tipus de violència de gènere hi ha més habitualment a les nostres societats?

Ens falta informació per respondre. Tenim dades i indicadors sobre violència domèstica, però no disposam de dades igualment fiables sobre altres tipus de violència contra les dones, com el tràfic de persones. Tampoc no ens podem fiar gaire de les estadístiques existents sobre violència sexual, perquè hi ha moltes dones que han patit assetjament laboral o que han estat violades a qui els costa molt denunciar-ho perquè tenen por que la seva vida sexual acabi sent jutjada. Tanmateix, no som partidària de comparar les diverses formes de violència entre si, ni d’establir cap mena de jerarquia. Em costa molt dir quin tipus de violència és millor o pitjor. D’entrada, totes les violències em semblen igualment greus. A més, la violència és un continu que pot manifestar-se gradualment. Pot començar de manera molt subtil, amb el menyspreu, la ignorància o la desatenció, i evolucionar cap a maltractaments físics.

Quin és l’origen de la violència contra les dones? Té fonaments biològics o va associada més aviat a la desigualtat econòmica i social?

No crec que hi hagi cap base biològica que pugui explicar la violència. La violència és una construcció cultural. El problema fonamental és que tenim un inconscient col·lectiu que ha assumit el determinisme biològic. La societat ens ha assignat uns estereotips que hem de seguir si no volem ser sancionades. Les arrels de la desigualtat tampoc no tenen a veure amb la propietat privada, sinó amb el valor que s’ha donat històricament a la divisió sexual del treball. El problema és que s’ha donat més valor a anar a la guerra i matar que a tenir cura de la vida.

Des de la sociologia, com explicau els feminicidis en què l’agressor acaba suïcidant-se?

En aquests casos, hi sol haver una relació de dependència. Quan es parla amb els maltractadors, diuen que no són res sense elles. Els agressors tenen molt poques habilitats socials i una dificultat molt gran d’expressar els afectes. A vegades, no sabem rebre ni donar estimació. A l’escola ens ensenyen a llegir, escriure i fer càlculs matemàtics, però no ens ensenyen a relacionar-nos. L’escola hauria de ser quelcom més que una institució de transmissió de coneixements, perquè aprendre a gestionar les emocions és més important per a la vida que adquirir coneixements.

La superació de la violència de gènere implica combatre la violència simbòlica contra les dones eliminant del llenguatge qualsevol vestigi patriarcal?

Per disminuir la violència real és fonamental posar fi a la violència simbòlica. La violència existeix perquè hi ha una cultura que la justifica. Hi ha una cultura de la violació que fa percebre aquests actes amb menys brutalitat de la que tenen. Contínuament estam reproduint desigualtat. No és el mateix parlar de la discriminació lingüística des d’un punt de vista teòric que experimentar-la. Quan faig classes parl habitualment en femení. Per eliminar les situacions de discriminació sexual, cal experimentar-les.

La violència de gènere afecta les dones, és un problema dels homes, però només es pot combatre amb la implicació de tota la ciutadania?

Per combatre la violència de gènere és fonamental que els homes s’hi impliquin. Les dones fa molts d’anys que estam compromeses amb l’erradicació d’aquest xacra social, però són els homes els qui han de revisar el model de masculinitat i els qui han de renunciar als seus privilegis. Seria important que començàssim a estudiar també el gènere en els homes, per saber com els afecta l’exigència d’haver de complir determinats rols socials.

Per combatre amb major eficàcia la violència de gènere s’hauria de posar l’accent en les polítiques preventives o en les punitives?

Sempre he estat partidària de posar l’accent en les polítiques preventives. Això no vol dir que no s’hagi de penalitzar qui estigui delinquint. No crec que la presó sigui la solució a la violència contra les dones, però defens que la condemna sigui proporcional al dany causat. Moltes de les polítiques públiques van encaminades a evitar que una dona maltractada acabi assassinada. Feim front al problema quan ja existeix. Hem aconseguit que els mitjans de comunicació parlin d’assassinats en comptes de morts, però també seria important que els mitjans posin el nom i el llinatge de cadascuna de les dones assassinades.

Contra el mite de l'amor romàntic

Què és l’amor romàntic? És un amor passional que vincula la passió amb la felicitat i la pròpia identitat, que situa l’amor en el matrimoni, on la dona s’entrega incondicionalment a l’home. És un model amorós actualment hegemònic a Occident que té els orígens a l’antiga Grècia, en el mite platònic de la mitja taronja, conegut també com el mite de l’androgin o de les ànimes bessones. El mite ens ha arribat a través de la formulació que en va fer el filòsof Plató (427-347 aC) a El Banquet. Segons Plató, hi hagué un temps primigeni en què existiren uns éssers humans arcaics, els andrògins, amb cos i atributs tant masculins com femenins i que després de desafiar els déus varen ser condemnats a viure separats en dues meitats, la masculina i la femenina. Mitjançant aquest mite, Plató explica la sexualitat i projecta la idea que les persones necessiten ser estimades per recuperar la plenitud perduda. El mite platònic ve a dir també que, una vegada que es troba la mitja taronja, l’amor uneix la parella per sempre i situa el matrimoni i la fidelitat en el centre de la vida femenina. Contra aquest concepte determinista i patriarcal d’amor s’han alçat nombroses veus feministes, perquè observen que impedeix que les dones assoleixin la seva plena autorealització i autonomia i sobretot perquè es troba en l’arrel de comportaments violents contra les dones. L’amor romàntic ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu i s’ha convertit en un model universal que es transmet de generació en generació a través de l’art, la publicitat, la literatura i el cinema. Segons la crítica feminista, les dones que idealitzen l’amor acaben desenvolupant un excés de tolerància cap a la parella, assumint un excés de responsabilitat en l’èxit o el fracàs de les seves relacions. L’amor romàntic sol anar acompanyat de promeses d’amor etern i exigències d’exclusivitat. Des d’una perspectiva feminista, l’amor romàntic afavoreix les relacions possessives, basades en conductes de gelosia i control, i, per tant, provoca conflictes i situacions de violència. Les feministes rebutgen l’amor romàntic perquè convida les dones a ser dependents emocionalment, obedients i submises. El feminisme proposa altres relacions alternatives de viure l’amor, més igualitàries i obertes, com les relacions poliamoroses. La filòsofa feminista Simone de Beauvoir (1908-1986), a la seva obra El segon sexe, proposa que l’amor vertader se sostingui sobre la llibertat i el reconeixement mutu. Segons Beauvoir, el dia que la dona s’afirmi a si mateixa a través de l’amor, es convertirà en font de vida i no en perill de mort. Recomanam, per acabar, algunes lectures crítiques amb l’amor romàntic com La construcción social del amor romántico (Fundamentos, 2017) de Coral Herrera i l’estudi antropològic de Mari Luz Esteban titulat Crítica del pensamiento amoroso (Bellaterra, 2011).

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF