Viatge filosòfic a Nàpols (II)

PalmaLa vessant filosòfica més religiosa de Nàpols està representada per Tomàs d’Aquino (1224-1274). Aquino resideix a la ciutat en tres etapes diferents de la seva vida: a la joventut, amb la finalitat de continuar la formació acadèmica com a estudiant universitari d’arts clàssiques i filosofia, durant la qual s’inicia en la lògica aristotèlica, i entra a l’orde dels dominics a disgust de la seva família; posteriorment, com a professor universitari de teologia, aprofita la seva estada de dos anys per avançar en la redacció de la Suma contra gentils, que havia començat a redactar a París, i cap al final de la seva vida retorna amb l’encàrrec d’organitzar un centre teològic de formació dominic, fundat al monestir adjunt a l’església de Sant Domènec la Major i redacta la tercera part de la Suma teològica. Durant la darrera estada té lloc un famós episodi místic a l’interior de l’església de Sant Nicolau. Es tracta d’un èxtasi místic conegut com el famós diàleg amb la imatge del Déu crucificat, durant el qual Déu li confirma de viva veu que ha escrit bé sobre ell i Aquino li respon que no vol res més que estimar-lo. Les cròniques destaquen que aquesta experiència mística va acompanyada del miracle de la seva levitació. De la seva presència a la ciutat es conserva una relíquia del braç esquerre a l’església dels dominics. Es pot visitar la cel·la d’Aquino, allà es troba una part de la relíquia del sant i la butlla papal proclamant-lo doctor de l’església.

A la Suma contra gentils prova racionalment de demostrar l’existència de Déu i la seva naturalesa divina, la creació i les seves criatures, de Déu com a fi últim i governador suprem de la creació, i dels misteris divins, juntament amb els sagraments del matrimoni i l’extremunció, i les qüestions relacionades amb el misteri de la resurrecció. Aquino assenyala, seguint Aristòtil, que el deure del savi és ordenar totes les coses segons el seu propi fi i les causes més altes i arribar fins al fi universal o principi de tots els éssers, que és la veritat, i especialment la divina. En conseqüència, la seva missió filosòfica queda definida en un doble sentit: ha d’exposar la veritat divina i atacar els errors usant la raó, perquè ni els musulmans ni els pagans admeten l’autoritat dels textos sagrats del cristianisme. Segons Aquino, no hi ha cap possibilitat que les veritats racionals siguin falses ni contràries a les veritats de fe. D’aquí que la raó és compatible amb la fe, encara que és necessari exercitar la ment per enfrontar-se a les limitacions del coneixement humà.

L’encarnació i la gràcia de Déu

Els continguts de la Suma teològica que Aquino escriu a Nàpols tracten de les qüestions de l’encarnació i la gràcia de Déu; la virginitat i santedat de la mare de Déu; la vida i les qualitats de Crist; els sagraments i els ritus de la circumcisió, la catequesi i l’exorcisme. Com a doctor de la veritat catòlica es proposa transmetre de manera clara i entenedora la doctrina sagrada als no iniciats en la fe amb l’ajuda de Déu. En el llibre tercer, vol mostrar el camí cap a la salvació i la vida immortal a través de la revelació divina, estudiant a fons el misteri de l’encarnació en si mateix en virtut del qual Déu es fa home, i també adquirint els coneixements necessaris sobre els sagraments per practicar-los adequadament.

La filosofia moderna napolitana està representada per Giambattista Vico (1668-1744). Als carrers del Nàpols actual es troben diverses senyes de la seva presència, la casa on va néixer, situada al número dotze de la Via Benedetto Croce. Hi ha també una plaça amb el seu nom i escultures seves a la plaça municipal i a la vil·la comunal.

La lectura dels textos autobiogràfics de Vico, La vida de Giambattista Vico escrita per ell mateix (1728) i l’Addenda (1818), ens proporciona un relat de la seva vida i la possibilitat de fer un viatge en el temps fins a la seva Nàpols nadiua. Llegint les notes autobiogràfiques queda clar que manté una relació afectiva amb la seva ciutat, que se l’estima fins al punt de considerar-la la millor del món. Vico es presenta com un estranger en la seva pàtria, un desconegut i solitari, que gairebé no es relaciona amb els seus conciutadans. Aquest comentari s’ha de matisar perquè el cert és que es relaciona amb els napolitans a la seva manera, participant en els cercles literaris i intel·lectuals, com a preceptor particular, des de la seva càtedra universitària com a professor de retòrica, però també com a compositor professional de versos i cançons i discursos de caràcter culte i erudit, inspirats en tòpics clàssics, que recita a bodes, funerals, commemoracions i altres actes públics i privats. A més de la seva família i les amistats més íntimes i fidels, entre les quals es troba la del seu mecenes Domenico Rocca. A la vegada que s’aproxima metafísicament a Tàcit i Plató. De Tàcit n’admira la capacitat per contemplar l’home com és; de Plató agafa el model de com ha de ser. I quan descobreix Francis Bacon, adopta una saviesa teòrica i pràctica. I encara s’ha d’afegir a la llista d’influències el nom d’Hugo Grocio. No es pot perdre de vista que l’interès de Vico per la metafísica és pràctic, que cerca la utilitat pública amb la finalitat d’aplicar els coneixements metafísics per fer progressar la ciutat i la humanitat. Se sent identificat, en tant que historiador, amb Virgili i els altres poetes de l’antiguitat, per ser els primers historiadors.

La història de la humanitat

La seva gran aportació com a fundador de la filosofia de la història és la Ciència Nova (1725), l’exposició racional sobre l’origen comú de la civilització humana i la seva evolució ordenada i guiada per la providència, fins a donar lloc a les nacions actualment existents. Segons Vico, la història de la humanitat té avanços i retrocessos, encara que passa per tres estadis, el diví, l’heroic i la humanitat, en correspondència amb les etapes d’infantesa, adolescència i adultesa per les quals passa qualsevol individu. Vico exposa que una civilització pot haver assolit una etapa avançada de racionalitat i, malgrat tot, col·lapsar a causa de catàstrofes físiques, com terratrèmols, o morals, com les guerres, fins al punt de desaparèixer. Per tant, fa una lectura no lineal de la història, però tampoc circular, sinó més bé en forma d’espiral, perquè tot i que les tres etapes es repeteixen en el temps, no són mai idèntiques, ja que hi apareixen canvis i novetats.

És important ressenyar que se sent dolgut i queixós amb la universitat napolitana per haver impedit el seu merescut progrés acadèmic, i de la qual no espera cap mena de reconeixement de la seva obra. Especula que la causa del seu ostracisme es deu a la seva oposició al cartesianisme de moda. També es mostra irritat per la indiferència cap a la seva obra per part dels seus conciutadans napolitans, així com per la difusió de remors falsos entorn del seu suposat embogiment. I fa extensiva la seva crítica al costum napolità de canviar amb freqüència de gustos literaris. En el tram final de la vida, dona valor a la funció educadora de l’eloqüència, se sent satisfet i orgullós de la seva independència, l’activitat literària, es considera un heroi filosòfic per haver assolit la saviesa d’una ciència nova sobre la naturalesa comuna de les nacions i haver-la posat al servei de la felicitat de la seva ciutat i el gènere humà, i aspira que el seu compromís social es vegi recompensat amb la salvació i la fama universal.