Quan les illenques es començaren a reivindicar

A la segona meitat del segle XIX, amb la dona ja incorporada al món de les fàbriques, se sembrà a casa nostra la llavor de l’actual lluita feminista

L a dona ha estat la gran víctima de la història de la humanitat. Va ser a Anglaterra, a la segona meitat del segle XIX, quan sorgiren els primers moviments feministes arran de la Revolució Industrial. Aleshores les dones que treballaven a les fàbriques a molt baix preu digueren basta. Aquella onada d’emancipació no tardaria a arribar també a Espanya. Succeí durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), època en què s’establiren llibertats bàsiques com la d’expressió i la d’associació (fins aleshores prohibida). A casa nostra el seu impacte ha estat estudiat per Carme Vidal, que acaba de publicar el llibre Les dones a Mallorca. Un llarg trajecte cap als feminismes (Lleonard Muntaner). “He volgut fer -diu- un homenatge a unes dones que foren unes avançades al seu temps i que lamentablement han estat silenciades en els llibres escolars”. Vidal s’ha basat en altres estudis en la matèria realitzats per historiadores com Isabel Peñarrubia i Joana Maria Escartín.

Durant el Sexenni Democràtic, per primera vegada es teixí un important moviment obrer contra l’explotació capitalista, que també prengué consciència de l’opressió que patien les dones per partida triple: havien d’exercir de treballadores, “àngels de la llar” -segons l’estereotip creat pel patriarcat- i mares de família, moltes vegades nombrosa per manca de mesures anticonceptives. El mateix calvari patien al camp, on, per completar el jornal de l’home, es veien obligades a fer de collidores o segadores cobrant una misèria (elles cobraven la meitat que ells; i els infants, la meitat que les dones).

En un principi, les dones ocuparen oficis considerats tradicionalment femenins, sobretot els relacionats amb el sector dels teixits i de la confecció. El fet de treballar fora de casa els serví per visibilitzar-se en la societat i per fer-se més autònomes i menys influenciables per la trona i el confessionari. Així, aviat prengueren consciència que la legislació sempre afavoria l’home, de manera que decidiren emprendre en solitari la seva lluita. A Palma, el febrer de 1870 el gremi de les cosidores s’organitzà al voltant de Virtud Social, que arribà a tenir 71 afiliades. Es convertí en la primera organització obrera exclusivament femenina a Mallorca. A part de reivindicar millores salarials, allò que sobretot defensaven era l’accés a l’educació de les dones per poder esdevenir lliures i no estar subjectes a cap home i ni al control moral de l’Església. Aquelles obreres tampoc es cansaren de denunciar l’assetjament sexual que patien no només en els seus llocs de feina, sinó també al carrer.

L’abril de 1870 les dones destacaren igualment per protagonitzar a Palma una de les manifestacions més importants contra les quintes. No podien aguantar més el dolor de veure els seus marits, germans o fills marxar a la guerra, que era sinònim de marxar a la mort.

Congrés Femení Nacional

Tota aquesta efervescència reivindicativa es truncà el 1874 amb el cop d’estat de Pavía, que donà pas a la Restauració de la monarquia borbònica. Amb tot, la dissidència es reactivà el 1881, quan entrà al govern Sagasta i tornà a decretar la llibertat d’associació.

El 1882 l’influent polític mallorquí Alexandre Rosselló fundà a Palma l’Escola Mercantil, la primera escola coeducativa d’Espanya, especialitzada a donar una formació professional a les dones. Davant del Congrés Nacional Pedagògic celebrat aquell mateix any a Madrid, Rosselló defensà que s’havia de permetre a la dona l’exercici de qualsevol carrera universitària i participar en la vida política. Es tractava d’una idea del tot revolucionària en un país que fins al 1910 no obrí les portes dels instituts i de les universitats a totes les dones.

El 1883 les integrants de la Unió Obrera Balear (UOB), fundada el 1881, es proposaren organitzar un vertader moviment feminista que havia de culminar amb la realització a Palma d’un Congrés Femení Nacional. La seva veu cantant va ser la palmesana Magdalena Bonet Fàbregues. Nascuda el 1854 en el si d’una família de republicans federals, a setze anys, durant el Sexenni democràtic, ja havia fet mítings i havia publicat articles. Sempre defensà enèrgicament el matrimoni civil, la separació de l’Església i l’Estat, i una educació en igualtat de condicions. La seva fama va arribar als periòdics peninsulars, que la lloaren com a exemple de dona lliurepensadora.

L’objectiu del Congrés Femení Nacional era atorgar a la dona el lloc moral, intel·lectual i material que li corresponia en la societat. S’hi esperava també la presència de feministes d’àmbit internacional. Les dones literates del moment es negaren a participar-hi. “D’origen burgès -recorda Carme Vidal-, elles estaven ben adaptades a l’estereotip de dona domèstica i educadora dels fills en els valors religiosos”. Finalment, aquella iniciativa no es va materialitzar. L’Església la boicotejà a través del seu diari El Áncora, des d’on relacionà aquell projecte progressista amb la maçoneria.

Els fruits de la lluita

A principis del segle XX arribaren els fruits de la lluita del moviment obrer. El 1900 es legislà que els diumenges i els festius serien dies de descans. El 1902 es fixà la jornada laboral, tant per a homes com per a dones, a 11 hores com a màxim (el 1919 es reduí a 8 hores). El 1908 es prohibí el treball de dones i menors en determinats sectors industrials. Pel que fa a la maternitat, el 1910 es promulgà la Llei de Dato, que, després del part, pretenia fixar un descans obligatori de la mare obrera durant quatre setmanes, sense perdre el lloc de feina -tanmateix, la mesura no es duria a la pràctica per manca de recursos. I el 1912 s’aprovà l’anomenada Llei de la cadira, que obligava els patrons a proporcionar un seient a totes les treballadores dels comerços i magatzems.

Durant la Primera Guerra Mundial arribaren a les Balears els ecos del feminisme europeu i nord-americà. Les illenques se sentiren més animades per fer sentir les seves reivindicacions als diaris. El maig de 1931 s’aconseguiria una fita històrica a escala estatal. El govern provisional republicà promulgava un decret electoral segons el qual es declaraven elegibles per ser diputades, no electores, totes les dones majors de 23 anys. Les eleccions es dugueren a terme entre el 28 de juny i el 5 de juliol. Dels 470 diputats que integraven les Corts Constituents, hi foren elegides dues dones: Clara Campoamor (Partit Radical) i Victoria Kent (Partit Radical-Socialista), ambdues per la província de Madrid. Al cap d’uns mesos s’hi incorporà una nova diputada: Margarita Nelken (Partit Socialista), per la província de Badajoz.

El 10 d’octubre de 1931, després d’una llarga controvèrsia, les Corts espanyoles aprovaren que les dones serien elegibles i electores. Aquell dret, però, no seria exercit fins a les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. S’hi presentà la sollerica Maria Mayol, d’Esquerra Republicana Balear, que es convertí en la primera mallorquina que concorria a uns comicis -finalment, però, no aconseguí l’escó i fou víctima d’una campanya de desacreditació per part del conservadorisme local. Després de la Primera Guerra Mundial, davant l’auge dels totalitarismes a Europa, totes les candidates de l’època defensaven el pacifisme com un valor femení que calia aportar a l’educació i a la política.

El 8 de març de 1934 el Grup Femení del Partit Comunista de Balears celebrà per primera vegada el Dia de la dona treballadora. Ho feu en diferents barriades palmesanes amb les intervencions de les principals dirigents feministes de l’època: Antònia Pasqual, Aurora Picornell i Catalina Flaquer. Al cap de dos anys, l’acte central de l’efemèride tIngué lloc a la Casa del Poble de Palma, on es congregaren més de dues mil dones. El cop d’estat de 1936 posaria fi a aquella onada feminista. Aleshores, amb l’ajuda militant de l’Església, es tornà a imposar el model de dona domèstica, invisible i submisa a l’hegemonia masculina.

L a majoria de persones empresonades i assassinades durant la Guerra Civil foren homes a causa del masclisme de l’època, que dificultava que les dones fessin activisme. Amb tot, segons dades recollides per Carme Vidal, a les Balears, entre el 1939 i el 1942, 277 dones varen ser processades pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. Aquesta xifra representa gairebé un 5% dels presos polítics de l’època.

Durant la guerra, les dones recluses passaren a l’antic hospici de Can Sales. D’aquest convent presó, la nit de Reis de 1937 sortiren Aurora Picornell, coneguda com la Passionària de Mallorca, les Roges del Molinar (les gabellines Catalina Flaquer Pascual i les seves filles Antònia i Maria) i una al·lota de Palència anomenada Belarmina González Rodríguez. Els digueren que les deixaven en llibertat, però en realitat les portaren al cementeri de Porreres, on les afusellaren.

Aviat, sobre aquell grup de cinc dones s’estengué el rumor que les havien violades abans de ser assassinades. Les que sí que foren vilment maltractades són les cinc dones catalanes que el 16 d’agost de 1936 desembarcaren al Llevant de Mallorca amb el republicà Alberto Bayo. Nomien Teresa Bellera, Maria García, Daría Buxadé i Mercè Buxadé, que eren germanes -de la cinquena, que escrigué un diari d’aquella expedició, se’n desconeix la identitat. L’operació va fracassar i, al cap de dues setmanes, les tropes del general Bayo es retiraren.

No tothom, però, va poder fugir. A l’illa hi quedaren centenars de persones, entre elles les cinc dones esmentades. Les tropes del comte Rossi les portaren fins a l’Escola de sa Graduada de Manacor. Allà les fotografiaren i a continuació les dugueren unes hores a la plaça de la Bassa perquè fossin sotmeses a l’escarni públic. Després, durant tota la nit, les torturaren i violaren.

Finalment, dia 5 de setembre les cinc catalanes foren traslladades al cementeri de Son Coletes, on els feixistes cometeren la majoria dels seus assassinats. Les afusellaren enmig dels aplaudiments d’un públic nombrós. Pocs dies després s’inicià una campanya de difamació per embrutar el seu honor i justificar el seu brutal destí. Es digué que formaven part de “las hordas catalano-marxistas” i que eren prostitutes.

La humiliació que patiren aquestes cinc catalanes ha estat estudiada a fons per l’historiador Antoni Tugores, autor del llibre Moriren dues vegades. El 2018 el documental Milicianes, de Jaume Miró i Tània Balló, revelà que en realitat no eren infermeres, tal com sempre s’havia dit, sinó milicianes que decidiren lluitar a primera línia pels seus ideals polítics.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF