Quan Deià era una festa

A partir dels anys cinquanta, seguint l’estela de Robert Graves, una legió d’artistes i intel·lectuals peregrinà fins al pintoresc poble de la serra de Tramuntana

A Deià l’ombra de Robert Graves encara és molt allargada. El prolífic escriptor britànic, format en les selectes aules d’Oxford, recalà per primer cop a l’illa l’octubre de 1929. Ho feu per recomanació de la poetessa nord-americana Gertrude Stein, que el 1915, durant nou mesos, havia estat veïna del barri palmesà del Terreno. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, li digué. Graves, de 33 anys, no dubtà a fer-li cas. Necessitava un canvi d’aires per oblidar un dolorós divorci i espantar els seus records com a soldat a la Primera Guerra Mundial. Així ho manifestà al seu llibre Adéu a tot això, publicat el novembre de 1929.

Al costat de la seva nova parella, Laura Riding, també escriptora, el savi londinenc trobà la seva Arcàdia particular en un poblet de pescadors de la serra de Tramuntana on encara no havia arribat l’electricitat. A recer de l’ombra inspiradora del puig Teix, dalt d’un pujol, besant la mar, se sentia protegit pels déus i imbuït de l’atmosfera dels seus admirats mites grecs. Temia, però, que aquell tros de paradís tingués els dies comptats. “No publicitis Mallorca! Potser algun dia voldràs venir-hi. I encara no està desbordada”, avisà per carta el 1930 al seu amic W.K.T. Eren unes paraules del tot profètiques.

El 1932 Graves es construí una casa als afores de Deià que, atesa la distància amb el poble, va batejar com a Ca n’Alluny. També obrí la carretera que baixava a la cala i comprà uns terrenys de davant ca seva. Volia evitar que uns alemanys li tapassin la vista amb una urbanització que s’havia de dir Lunaland. Arran d’aquella operació immobiliària l’escriptor britànic s’hagué d’hipotecar. Aviat, però, saldà els deutes gràcies als suculents guanys que li proporcionà la seva exitosa novel·la Jo, Claudi (1934). El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, es veié obligat a abandonar l’illa. No hi tornaria fins al cap de deu anys, el 1946, passada la Segona Guerra Mundial. Aquesta vegada s’hi instal·laria de manera definitiva de la mà de la seva segona dona, Beryl Pritchard, i dels seus tres fills. Des de Ca N’Alluny -avui convertida en casa museu-, l’il·lustre hoste continuà explotant la seva creativitat amb obres com La deessa blanca (1948), Els mites grecs (1955), La filla d’Homer (1955) i Els mites hebreus (1964).

Stephen Hawking

El març de 1950 la dona de Graves convidà a passar una temporada a Mallorca la seva amiga Isobel Hawking, que arribà amb els seus tres fills. Un d’ells, Stephen, es convertiria en el científic més popular de la segona meitat del segle XX. Aleshores tan sols era un nin de vuit anys entremaliat i rialler. En faltaven tretze perquè li diagnosticassin l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), que l’acabaria prostrant en una cadira de rodes. Durant els seus tres mesos a Deià, el futur físic es feu inseparable de William Graves, fill de l’escriptor, dos anys més gran que ell. “Stephen Hawking era -recorda- un esburbat. Li agradava tirar bombetes. Res feia pensar que de gran seria un geni”. Mai sabrem si el cel estelat mallorquí pogué inspirar a aquell portent la seva obra de referència, Brevíssima història del temps (1988).

Robert Graves no deixà d’impartir conferències pel món. Sempre, però, tornava a Deià, on es convertí en un autèntic imant cultural. A finals dels cinquanta, fins a aquest bucòlic racó de la serra de Tramuntana hi va atreure Ricardo Sicre, un antic espia republicà català al servei dels Estats Units. L’havia conegut anys enrere a Londres, on Sicre, en la seva condició d’exiliat de la Guerra Civil, s’havia posat a fer de barber. En entrar al seu local, el seu parlar li recordà el català que havia sentit a Mallorca i de seguida iniciaren una amistat que seria ben fructífera. Després de la Segona Guerra Mundial, l’agent secret americà passà a ser un adinerat empresari del franquisme i comprà la casa Sa Guarda, a Llucalcari, no gaire lluny de la del seu amic. Enamorat de la mar, esdevingué el barquer de la jet set de l’època. A bord del seu iot passejà Joan de Borbó, el ballarí Rudolf Nuréiev, el torero Luis Miguel Dominguín o els prínceps de Mònaco, Rainiero i Grace Kelly. Sicre moriria a Palma el 1993.

Ava Gardner

Una amistat en comú que tenien Graves i Sicre era Ava Gardner. El març de 1956 l’estrella de Mogambo visità l’escriptor britànic. Cercava un descans a la seva agitada vida social de Madrid, on havia iniciat una relació sentimental amb Luis Miguel Dominguín. L’actriu nord-americana quedà enamorada del locus amoenus del seu amfitrió: “Deià -va escriure- em causà un plaer tan increïble... que res en la meva vida s’hi pot comparar”.

El juliol de 1961 l’“animal més bell del món”, tal com era coneguda, tornà a visitar Mallorca. Tenia 39 anys. Aquesta vegada s’allotjà a casa de Sicre, on el dia de la festa d’aniversari de Graves protagonitzà una simpàtica anècdota. Es va encapritxar d’un jove guàrdia civil que havia acudit a la cita amb el seu tricorni. Nomia Antonio García Vega. No només el convidà a ballar, sinó que li insistí per acabar la vetlada al iot que tenia atracat a na Foradada. L’agent, però, s’hi negà dient-li: “Em sap greu. Estic de servei”. Aquell episodi fou recollit pels diaris locals amb titulars força patriòtics: “Guardia civil dice que ‘no’ a Ava Gardner porque la disciplina está ante todo”. William tenia 17 anys quan conegué l’exuberant actriu. Dona fe de la seva fama d’alcohòlica: “Era molt simpàtica i senzilla fins que agafava una botella”.

Gràcies a l’escriptor britànic, també passaren per Deià altres estrelles del cel·luloide com Gina Lollobrigida. Tony Richardson, Peter Bogdanovich, Linda Christian o Tyrone Power, el llegendari Zorro. El 1957 l’oscaritzat Alec Guinness vingué a l’illa per treballar amb el seu compatriota en la pel·lícula de Jo, Claudi. Al final aquell projecte audiovisual acabaria convertint-se en una sèrie de tretze episodis, amb guió de Jack Pullman, que s’emetria el 1976 a la BBC.

‘Hippies’ a la cala

Als anys seixanta alguns hippies també recalaren a Deià sota la influència de l’assaig La deessa blanca, ple d’espiritualitat. Molts s’allotjaren per la cala, a l’ombra de les oliveres. El mateix Graves, però, acabà renegant d’ells. En una carta de 1969 escrigué: “Al fems hippy se li ha dit que abandoni el poble”.

El 1969 l’autor de Jo, Claudi fou declarat fill adoptiu de Deià. Aleshores ja era tota una institució. La gent el saludava quan el veia passejar amb el seu posat hieràtic que protegia del sol amb un imponent capell cordovès. Causaven molta d’expectació les representacions que cada any feia al petit teatre del jardí de casa seva. De 1968 a 1979 qui participà d’aquell microcosmos cultural va ser l’escriptora nicaragüenca Claribel Alegría, Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana de 2017. Alegría comprà la casa Ca’n Blau Vell, per on desfilaren grans representants del boom llatinoamericà: Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Augusto Monterroso, Mario Vargas Llosa o Mario Benedetti.

A mitjan anys seixanta un altre il·lustre veí de Deià va ser el britànic Kevin Ayers, fundador de Soft Machine, una de les bandes pioneres de la psicodèlia dels anys seixanta. Ell provocà una autèntica revolució musical al poble. Als bars Las Palmeras i Sa Fonda aconseguí que hi actuassin Daevid Allen, Mike Oldfield, Sting, el català Pau Riba i els mallorquins Joan Bibiloni i Pere Colom. A la festa també s’hi sumaren Tomas i Joan Graves, els altres fills de Graves integrants de la Pa Amb Oli Band. A finals dels vuitanta el magnat britànic Richard Branson, president del grup Virgin, decidí comprar l’hotel La Residencia i transformar-lo en un establiment de luxe per on passaren celebritats com Lady Di. El 2002 es veié obligat a vendre’l.

Amb l’entrada al segle XXI Ayers ja havia deixat Deià perquè s’havia convertit en un parc temàtic del turisme amb uns habitatges caríssims. El 2013, però, en morir, volgué que les seves restes descansassin al cementeri del poble, on tant s’havia inspirat i que des de 1985 també donava repòs a Graves, mort a 90 anys. Altres protagonistes d’aquella Belle Époque mallorquina tampoc no dubtaren a ser-hi enterrats: l’arqueòleg nord-americà William Waldren, el guitarrista irlandès Ollie Halsall i l’artista alemany Mati Klarwein, l’autor de les psicodèliques portades dels discs de Carlos Santana. Ara Deià ja ha deixat de ser el paradís secret que trobà Graves el 1929. Ell mateix, però, contribuí indirectament a la seva liquidació en ser el primer a donar-lo a conèixer al món. Bé tenia raó Llorenç Villalonga, qui el 1956, a Bearn, sentencià que “en aquest món no hi ha més paradisos que els perduts”.

Banyalbufar, bressol de la Generació Beat

Els precursors del moviment hippy varen ser els integrants de la Generació Beat, nascuda els anys cinquanta. El terme, provinent de beaten down (‘derrotat’), al·ludia a un moviment literari nord-americà que, arran de la Segona Guerra Mundial, se sentia desesperat. Defensava una nova manera d’entendre la vida, lluny de qualsevol convenció social.

Curiosament, l’epicentre de la Generació Beat va ser un poble veí de Deià, Banyalbufar. El 1952 hi aterrà el poeta nord-americà Robert Creeley amb la seva dona i els seus tres fills. L’hi havia recomanat Martin Seymour-Smith, el tutor dels fills de Robert Graves. Li digué que hi trobaria un bon clima i una vida molt barata. Fins al 1955, des d’aquest racó de la costa mallorquina, edità la llegendària Black Mountain Review, que serví de plataforma als primers beatniks, com Allen Gingsberg, Lawrence Ferlinghetti, William Burroughs i Jack Kerouak. La revista s’imprimia a la impremta de Francesc de Borja Moll a Palma i s’enviava cap als Estats Units.

A Banyalbufar Creeley va fundar una editorial, la Divers Press, on publicà obres de Paul Blacburn, Robert Duncan o Charles Olson. També s’hi inspirà per escriure un llibre de contes, The Gold Digers, i la novel·la L’illa, on conta el procés de destrucció del seu matrimoni al mig d’aquell món atàvic de la serra de Tramuntana. Creeley depenia dels doblers de la seva dona i aquella situació cada cop l’oprimia més. El 1954, havent-se divorciat, se n’anà a viure a Palma, a la Bonanova. Al cap d’un any abandonaria l’illa per tornar al seu país, on aconseguí feina a la universitat Black Mountain College.

El 1998 Creeley visitaria de bell nou Mallorca per participar en un seminari de poesia de la Black Mountain. Aleshores recordà l’impacte que tingué la seva estada entre els habitants de Banyalbufar: “Ens veien com a mig idiotes, no ens entenien, devíem ser els primers americans que vivíem al poble. Acabàrem vivint igual que ells i vestint com ells”. El 2002, tres anys abans de la seva mort, el Consell de Mallorca va reunir en un volum bilingüe anglès-català l’obra de Creeley. En el pròleg l’autor es mostrava així de content: “Quin plaer més profund em fa veure ara en aquesta llengua de la qual llavors només podia sentir la fascinació dels sons, les paraules que vaig escriure en aquell indret! Vaig aprendre tant de Mallorca, no només del meu art, sinó també de la vida i del món que podia confiar a trobar! En aquest sentit, som de Mallorca per sempre”.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF