I amb el turisme morí la indústria

La potent xarxa industrial existent des del segle XIX, desatesa amb el ‘boom’ turístic, desmunta el mite que diu que el turisme tragué les Illes de la més absoluta pobresa

“Els empresaris turístics sempre diuen que abans del turisme ens moríem de fam. Això, però, és fals. Utilitzen aquest mantra com a eina política per demostrar que ells són els qui han aixecat el país”. Així de vehement es mostra Ramon Molina, professor d’Història Econòmica de la UIB, que, com altres companys seus de la Universitat, ja fa temps que es dedica a desmuntar certs tòpics del manà del boom turístic: “Als anys trenta, Balears era la quarta comunitat amb la renda per càpita més alta d’Espanya. Teníem prop d’un quaranta per cent de la població activa fent feina a les fàbriques. Amb l’arribada del turisme, però, es va desatendre tot un teixit industrial que estava molt diversificat. Teníem una mica de tot”.

Les Illes se sumaren al sector secundari a partir de la segona meitat segle XIX, arran de la Revolució Industrial iniciada a la Gran Bretanya. Mallorca destacaria pels mobles, la bijuteria (Manacor), els productes tèxtils (Bunyola, Esporles, Santa Maria, Sóller i Pollença) i el calçat (comarca del Raiguer i Llucmajor); Menorca, pel calçat, els portamonedes, les bosses de malla de plata i el cotó de La Industrial Mahonesa; i Eivissa, la més modesta de totes, per l’extracció de la sal a les Salines i per l’elaboració de calceteria a Can Ventosa de Vila.

Les Illes se sumaren al sector secundari a partir de la segona meitat segle XIX, arran de la Revolució Industrial iniciada a la Gran Bretanya

Liderant tota aquesta activitat fabril hi havia Palma. Testimonis avui d’aquella ciutat amuntegada que donava feina a centenars d’obrers són els fumerals de centres com La Fàbrica de Teixits del Centre Flassaders, Can Ribes (també de productes tèxtils), Can Maneu (dedicada a la producció de màquines), Can Roca Suau o La Rosa Blanca (especialitzades en licors i conserves). Inca, però, la capital del Raiguer, tampoc no es quedà curta en múscul industrial. El 1877 Antoni Fluxà, conegut com a Mestre, importà d’Anglaterra màquines que li permeteren obrir la primera fàbrica mecanitzada de sabates de l’illa, Lotusse. Eren els anys en què el calçat havia deixat de ser una peça de luxe exclusiva dels rics.

Illes exportadores

Moltes d’aquestes fàbriques exportaven a Europa i a Amèrica amb el port de Ciutat com a trampolí internacional. A partir del 1875 es millorà el transport de mercaderies des de la Part Forana amb la inauguració de la línia de tren Inca-Palma, que el 1931 seria soterrat fins al port. El 1898 tota aquesta activitat exportadora patiria un revés important amb la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico. Els illencs continuarien emigrant fins ben entrats els anys trenta.

Tanmateix, a poc a poc, el sector secundari tornà a aixecar el cap, principalment, de la mà del calçat. “Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) -recorda Molina- Mallorca i Menorca es convertiren en les grans subministradores de sabates a l’exèrcit francès”. La picaresca fou inevitable: “Els francesos es queixaren que les sabates illenques eren xereques. Això era així perquè els nostres fabricants, en fer comandes tan grosses, en baixaren la qualitat per poder guanyar més doblers”.

Les nostres illes també exportaven sabaters, que, a França, cobraven molt més que aquí. “En tornar, acabada la guerra -recorda l’historiador-, aquests sabaters varen ser els impulsors dels moviments sindicals. Quan eren artesans, abans de la Revolució Industrial, els sabaters eren els que tenien els salaris més alts de tots els gremis. Amb la mecanització del seu sector, moltes tasques continuaren essent manuals, però estaven més mal remunerades”.

“Els francesos es queixaren que les sabates illenques eren xereques. Això era així perquè els nostres fabricants, en fer comandes tan grosses, en baixaren la qualitat per poder guanyar més doblers”

La consciència de classe feu que els sabaters aconseguissin importants millores salarials. També s’aprofitaren de les fites laborals assolides per altres treballadors de la Península. A Espanya l’abril del 1919 s’aprovà la jornada de 40 hores setmanals. Va ser gràcies a la vaga de 44 dies de l’empresa elèctrica La Canadenca, iniciada a Barcelona el 5 de febrer. Tanmateix, en el sector del calçat la jornada diària de vuit hores no s’arribà a respectar mai. “La indústria de la sabata -apunta Molina- es presta molt a la feina a escarada, és a dir, a preu fet. La gent s’enduia feina a casa per acabar de rematar coses que no podien fer les màquines, com posar cordons o aferrar soles”. Les dones eren les que s’enduien la pitjor part. Cobrant menys, havien de compaginar la seva tasca productiva amb la reproductiva a la llar.

El taller de Franco

Amb l’esclat de la Guerra Civil el 1936, les sabates continuaren tirant el carro del sector secundari. “Tot d’una -recorda l’historiador- Mallorca va caure del bàndol dels insurrectes i es convertí en el taller de Franco. Mai no s’havien fet tantes sabates com en aquells anys”. Les dades així ho corroboren. El 1938 ja hi havia a l’illa 200 fàbriques de sabates -el doble que abans de la guerra. “Malgrat que tots els centres fabrils estaven militaritzats -recalca Molina-, els empresaris estaven encantats. Es feren d’or. Deien: ‘Si això és la guerra, que no arribi la pau’. Els treballadors, en canvi, veieren empitjorades les seves condicions laborals”. Totes les altres fàbriques també es posaren a fer feina per a l’exèrcit franquista. Casa Buades, per exemple, amb seu inicial a Palma, i especialitzada en grifons, es dedicà a fabricar metralletes. I tèxtils com les d’Esporles s’ocuparen de fer mantes.

Acabada la guerra, arribaren els coneguts popularment com “els anys de la fam”. “Tothom -assegura l’historiador- ho passava malament, tant empresaris com obrers. Amb tot, l’activitat industrial es va mantenir, encara que amb un ritme més baix”. Als anys cinquanta s’inicià una progressiva recuperació de les fàbriques, que continuaven atraient treballadors procedents de la Península. Només a Inca, als anys cinquanta hi havia més de 2.000 persones fent feina en el calçat.

Als anys cinquanta s’inicià una progressiva recuperació de les fàbriques, que continuaven atraient treballadors procedents de la Península

A Palma, al barri de la Soledat, la fàbrica que no aturà de produir va ser Calzados Gorila. Nascuda just després de la guerra, la marca es deia inicialment Calzados Salom. El 1942 el seu propietari Jaume Salom començà a fabricar una innovadora sola de goma vulcanitzada, d’alta durabilitat. Aleshores s’imposà el nom de Gorila en al·lusió a l’animal protagonista de la pel·lícula King Kong, estrenada nou anys enrere. Aquella va ser la primera acció de màrqueting directe en el món del calçat. Especialment exitosa va ser la idea de regalar amb cada parell de sabates una pilota de goma, que va ser la jugueta preferida dels nins de la postguerra. Servia per a tot: per jugar a frontó, ‘banya’, tennis i futbol.

Amb el boom turístic dels seixanta, molts empresaris preferiren invertir en hotels en lloc de fer-ho en unes màquines que ja estaven desfasades i que no podien competir en un mercat més obert: “Era -diu l’historiador- un negoci molt més rendible a curt termini i per al qual tot eren facilitats”. Aquest va ser el camí que seguí Llorenç Fluxà Figuerola, fill del fundador de Lotusse. El 1961 obrí el primer hotel de la família a Palma i el 1965 comprà al Banc de Crèdit Balear una petita agència de viatges, Viajes Iberia. El 1973 el seu fill, Miquel Fluxà Rosselló, creava el touroperador Iberojet i el 1983, la cadena hotelera Iberostar. El 1975, en canvi, el seu altre fill, Llorenç, fidel a la tradició sabatera familiar, posava en marxa a Inca la marca internacional Camper.

Oportunitat perduda

Fins als anys setanta les nostres illes eren de les regions d’Espanya que exportaren més sabates. A Inca, per exemple, s’hi arribaren a concentrar més de cent fàbriques. “Ara -lamenta Molina-, amb la quantitat de fàbriques tancades, la coneguda com a ciutat de la pell s’ha convertit en una petita Detroit. Alacant i València ja ens porten la davantera. I l’exitosa empresa Calzados Gorila, que s’acabà venent a un empresari de la Península, fabrica a Arnedo (la Rioja). Menorca, en canvi, no es desindustrialitzà fins als anys 80 perquè el sector era més fort i va saber resistir més temps a un turisme de baixa escala, amb petits hotels i turisme familiar”.

En l’era de la globalització econòmica i de la deslocalització industrial, la sabata és avui l’única indústria tradicional resistent a Mallorca i Menorca. Hi ha prop d’un centenar d’empreses que es dediquen al calçat. “Camper -assegura l’historiador-és un model a seguir, s’ha modernitzat, encara que curiosament ja no té cap fàbrica aquí. Produeix a països com el Marroc o Turquia”. L’antítesi del negoci de Fluxà és la centenària marca de sabates menorquina Mascaró. Amb una exportació d’un 70 per cent, el 99 per cent de la seva producció (450.000 sabates anuals) es fa a Ferreries.

En l’era de la globalització econòmica i de la deslocalització industrial, la sabata és avui l’única indústria tradicional resistent a Mallorca i Menorca

El professor de la UIB no deixa de fer-se la mateixa pregunta: “Què hauria estat de les nostres illes si s’hagués apostat més per la indústria?” Amb l’actual pandèmia del coronavirus, aquest debat torna a estar sobre la taula: “Tothom somia que, quan tinguem la vacuna, tornarem a tenir els quinze milions anuals de turistes de sempre. Mai, però, tornarem a assolir aquestes xifres. El turisme podria haver estat compatible amb tot el nostre antic teixit industrial. Es preferí, però, abandonar-lo”. Avui, per desgràcia, patim les conseqüències d’haver posat tots els ous dins el mateix paner.

Depredadors

Joana Maria Escartín, professora jubilada d’Història i Institucions Econòmiques a la UIB, no es mossega la llengua a l’hora de valorar els grans tòtems de la nostra economia: “En l’actual capitalisme salvatge, els hotelers illencs són uns depredadors de les persones i del territori. Actuen igual que els empresaris industrials de principi del segle XX. Com ells, també tenen treballadors en condicions del tot precàries. Aquells, com a mínim vivien en cases llogades. Ara, en canvi, n’hi ha que han de viure en qualsevol banda, fins i tot en cotxes”.

En Escartín aquestes comparacions no són gens gratuïtes. Sap de què parla. És autora de la tesi doctoral La ciutat amuntegada. Indústria del calçat, desenvolupament urbà i condicions de vida en la Palma contemporània (1840-1940). Amb aquesta visió històrica, no es cansa d’al·ludir a un concepte que es fa servir molt en economia, ‘mercat captiu’: “Els empresaris hotelers ens tenen acorralats. L’única opció possible per deixar de patir aquesta situació de precarietat i de destrucció del territori és marxar de l’illa. I això per a molts illencs és mal de fer”.

Escartín lamenta el tarannà altiu que des de sempre ha exhibit la nostra aristocràcia hotelera: “Ells, que tant ens han munyit, mai no han fet res per als habitants d’aquestes illes. Per això la gent no els estima. Podrien haver fet mil coses que no els haurien suposat cap pèrdua important, com construir escoletes o menjadors solidaris, però prefereixen endur-s’ho tot cap al Carib. Amb els beneficis que tenen, tampoc no els hauria costat res tenir els treballadors contents, pagant-los uns salaris més dignes”.

Ara, amb la crisi econòmica generada pel coronavirus, s’ha obert el debat sobre la conveniència de cercar alternatives al nostre monocultiu turístic. Escartín reconeix que el turisme se’ns ha escapat de les mans, però avisa: “Com es canvia un model madur que du un rodatge de més de quaranta anys? No és tan fàcil, ja que tenim una indústria impossible de recuperar. Podem fer quatre coses d’artesania i explotar l’agricultura ecològica, però amb això no vivim les més d’un milió de persones que ja som a Balears”. La historiadora assegura que la solució passa per saber jugar amb el que ja tenim: “Hem de qualificar els nostres treballadors de l’hoteleria i expulsar el turisme de sexe, drogues i balconing per aconseguir un turisme de més qualitat. Han de ser pocs, però bons”.

Malgrat que l’actual monocultiu turístic no sigui tan fàcil de canviar, Escartín celebra les progressives, encara que tímides, victòries de les institucions davant dels totpoderosos hotelers: “L’ecotaxa, que ara es diu Impost del Turisme Sostenible, ha estat un gran avenç. Al seu moment els hotelers posaren el crit al cel. Pronosticaren la nostra ruïna com a destinació turística. Ara, però, és un impost que es paga a tot Europa. Els turistes ja s’hi han avesat i ningú ja no es queixa”.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF