Anar al trast

PalmaAl mercat de la plaça del poble, s’acosta al placer que du animals i li compra sis polls. En paga deu euros (estaven a dos euros el poll, però el marxando li fa preu) i se’ls endú dins una gàbia, dins la qual els polls es mouen el que poden i fan una piuladissa, perquè els espanta que els duguin amunt i avall. Si un s’atura a pensar-ho, és lògic: a nosaltres tampoc ens agradaria que un gegant ens ficàs dins una gàbia on estiguéssim més aviat estrets i se’ns endugués, sense més contemplacions, davall del braç o dins el cistell de la bicicleta. La destinació del viatge també ens semblaria incerta, i seria ben lògic que tinguéssim por. Molta por, en realitat. Ja se sap que, dels viatges dins una gàbia promoguts per un gegant, no cal esperar-ne en principi res de bo.

Els polls de la nostra història, però, no han de témer res, almenys de moment. El seu comprador s’atura a la terrassa del bar de cada dia, on solen anar a berenar, o senzillament a fer la tertúlia, la colla de cada dia. Podríem ser en aquella cançó dels Antònia Font sobre el far de ses Salines, quan diu allò d’“encara té sa clau, d’ençà que el jubilaren / agafa sa bicicleta d’un fill seu, una mountain bike / i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat”.

No va al club de la tercera edat, però sí a la terrassa que dèiem, on, ara que ha arribat el fred, na Bel, la mestressa, ha fet instal·lar un parapet amb estufes d’aquestes que s’aguanten dretes. És la novetat d’aquest hivern i tots ho celebren. Tan aviat com arriba ell, però, tot d’una un de la colla, que l’observava tot arribant a lloc, li diu:

—Has armat polls! –li diu, i els polls, com per confirmar la certesa d’aquesta observació, tornen a piular dins la gàbia.

—Sí –respon ell–, ara els duré al trast.

Un altre, que s’acaba el cafè amb llet, hi diu la seva:

—Si t’interessen coloms, jo te’n puc dur.

—Home, idò sí –contesta tot d’una–. Dos mascles i dues femelles, estaria bé.

—Fet, idò demà no vendré, però passat demà te’ls duc.

—Massa bé.

És possible que, per a alguns lectors, el que duim explicat contingui paraules que no acabin de tenir per mà. Un placer (o una placera) és un comerciant que posa una parada per vendre productes (generalment alimentaris, tot i que poden ser d’altres tipus) a les places de pobles i ciutats, els dies que hi ha mercat. Un marxando es pot acceptar com a sinònim d’un placer, tot i que un marxando és més aviat algú que va de poble en poble venent la seva mercaderia, siguin dies de mercat o no, i, per altra banda, la paraula ‘marxando’ té una connotació més col·loquial, de vegades més pejorativa, que ‘placer’. Un poll és una cria d’au, però en aquest context se sobreentén que parlam de polls d’aviram, o d’aus de corral, principalment de polls de gallina (o de gall). Si el que ven un placer solen ser, com hem dit, productes alimentaris, en aquest cas estaríem parlant de productes alimentaris en estat natural, és a dir, vius. Les gallines no tan sols poden acabar fent un brou suculent, sinó que, si són ponedores, proporcionen durant molt de temps un dels aliments més perfectes que mai podrem consumir, i que no és altre que els seus ous. Els galls, sapigueu-ho, no ponen ous, però la seva carn és especialment deliciosa, preparada en mil i una receptes.

Però el tema d’aquests ‘Hàbitats naturals’ no són les places, els placers ni els polls (que també), sinó el trast on aniran a parar, una vegada el nostre protagonista hagi acabat de berenar i de fer la xerrada amb els amics. Un trast, per dir-ho aviat, és un solar en terreny urbà que, com que no està construït, s’utilitza per a usos rústics, particularment per tenir-hi animals i arbres fruiters i per sembrar-hi verdures i hortalisses, tot pensat per al consum propi. Un trast es pot considerar també un corral, però el corral sol anar associat amb l’habitatge: és l’espai no construït que queda al darrere de moltes cases, i que tradicionalment també s’utilitzava per sembrar-hi (hortalisses o plantes ornamentals, de les que solem anomenar de jardí), per construir-hi un garatge, o totes dues coses. D’un temps cap aquí, és allà on es fa la piscina, tant si hi cap i té raó de ser com si no es reuneixen cap d’aquestes condicions. Per la seva banda, la paraula ‘solar’, que ja hem mencionat, ens fa pensar en un espai inhòspit, buit i semiabandonat, ple de grava i envaït per les males herbes.

Horts urbans

Un trast és just al contrari: moltes vegades són petits vergers, per l’abundància de coses (els que tenen un trast solen parlar, amb molta propietat, de “sembrar quatre coses”) que hi creixen i hi viuen. Gallines, galls, coloms, de vegades un porc o fins i tot dos, els moixos que volten per la barriada, faves, mongetes, moraduix, alfabeguera, tomatigueres, pebres de tota casta, alls, cebes, tarongers i llimoners, pruneres, figueres, nesprers i tot el que vulgueu, perfectament cuidat i cultivat, amb capacitat suficient per alimentar una família i fer-ne presents als veïns, amics i coneguts. Els trasts ens parlen d’una forma de vida, d’homes i dones que han conegut la vida a foravila i en mantenen viva una espècie de senya, o de fita, una vegada instal·lats a una zona urbana. I ens parla també d’un temps en què el pam de sòl per construir no s’havia convertit encara en l’objecte d’una especulació enfebrida, delirant i acarnissada, i en què la idea de veïnatge era bastant més viva que en l’actualitat. Els horts urbans, que es van posar de moda durant el confinament pel covid, n’anaven a ser una actualització. Però, com totes les bones intencions que es van formular en aquells dies (dels quals, segons es deia una vegada i altra, havíem de sortir-ne millors), van quedar també enrere.