TURISTA DE COA D'ULL

La tragèdia de les dones del polvorí de Sant Ferran

Fa 125 anys, prop de l’actual Delegació d’Hisenda de Palma, es produí el pitjor accident laboral de la història de les Illes, amb la mort de 93 treballadors, la majoria dones i nines

Palma podria haver estat pionera al món en seguretat laboral i en la lluita feminista. El mèrit, però, se l’emportà Nova York. La tarda del 25 de març de 1911 una munió de vianants es concentrà a un costat de la plaça de Washington. S’acabava d’incendiar la fàbrica tèxtil Triangle Shirtwaist Company, que ocupava els tres últims pisos d’un edifici de deu plantes. De sobte veieren com, des de les altures, anaven caient cossos. Eren els treballadors de l’empresa que, desesperats, s’havien llançat al buit per fugir de les flames. S’havien trobat totes les sortides del recinte tancades, una pràctica habitual a l’època per evitar robatoris. El resultat final de morts fou de 146, la majoria dones immigrants europees d’entre 14 i 23 anys.

Segons l’informe dels bombers, la causa de la deflagració va ser una llosca mal apagada tirada en un poal de restes de tela. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, aquell episodi és considerat el pitjor desastre de la història de la ciutat dels gratacels. Marcà un punt d’inflexió en la lluita pels drets de la dona i molt més. “Va ser –recorda el periodista i historiador Miquel Payeras– un escàndol de tal magnitud que s’aprovaren lleis per garantir la seguretat i les condicions laborals no només a Nova York, sinó a tots els Estats Units. Res a veure amb el que passà a Palma 16 anys enrere en un accident similar que va ser el pitjor de la història de Balears, probablement també d’Espanya, i possiblement un dels més sagnants de la Unió Europea”.

Escenari dantesc

La cronologia dels fets ha estat recollida per l’investigador sindicalista Joan Huguet Amengual en el llibre El record d’una tragèdia, explosió al polvorí de Sant Ferran (UGT Illes Balears, 2008). Ho ha fet consultant els arxius militars de l’època. El polvorí estava situat en un barracó de fusta que hi havia davant l’antiga murada de Palma, aproximadament on avui hi ha l’edifici de la Delegació d’Hisenda. La gran majoria dels seus operaris eren dones i nines del raval de Santa Catalina. Treballaven en la recuperació de la pólvora i altres materials de l’estoc de cartutxos que havien servit de munició de les armes obsoletes de l’exèrcit espanyol. Com a teló de fons hi havia la Guerra de Cuba, que feia nou mesos que havia esclatat (febrer del 1895).

El 25 de novembre, a les dues del migdia, el polvorí saltava pels aires. L’explosió fou enorme, es va sentir per tota la ciutat. L’ona expansiva arribà fins a la porta Pintada. De seguida al lloc del sinistre s’hi desplaçaren els equips sanitaris. “Hi trobaren –assegura Huguet– cadàvers escampats pertot. En comptaren 52. Els que encara vivien demanaven que els matassin perquè no podien sofrir el mal que tenien. L’escenari era dantesc”. Els ferits, totalment carbonitzats, foren traslladats a l’Hospital Civil Provincial del carrer dels Oms, avui reconvertit en una residència geriàtrica.

El recompte definitiu de morts ascendí a 93 (51 dones, 27 al·lotes menors d’edat, una d’elles de vuit anys, i 15 homes). “Aquesta xifra –recorda Payeras– és una animalada tenint en compte que aleshores a Balears hi havia 300.000 habitants i a Palma 60.000”. La majoria de les víctimes foren enterrades en una fossa comuna al cementeri de Ciutat, on se’ls recordà aquell mateix any amb un petit monòlit.

La catàstrofe de Sant Ferran deixava al descobert la precària situació de la dona al món fabril de la Mallorca de final del segle XIX. “A totes les fàbriques –recalca el periodista– hi havia dones. Els empresaris les contractaven per a feines senzilles i repetitives. S’aprofitaven d’elles perquè cobraven menys que els homes. Els menors guanyaven la meitat del seu jornal. Es tractava de dones de la misèria social, que ajudaven com podien en l’economia familiar. En canvi, les que pertanyien a les classes benestants no feien feina”.

Palma i tot Mallorca quedaren commocionades per aquell tràgic succés. Els cronistes de l’època digueren que les campanes de l’Ajuntament repicaven a totes hores. Tres dies després de la catàstrofe, el diari La Almudaina exigia saber “les condicions legals i tècniques amb què es practicaven manipulacions tan arriscades com les del polvorí de Sant Ferran”. En el punt de mira hi havia el contractista Gabriel Padrós Costa. Tan sols feia un mes que aquest empresari català de 64 anys havia comprat al Ministeri de la Guerra una partida grossa de cartutxos per, suposadament, inutilitzar-los.

Quan les illenques es començaren a reivindicar

Negligència

El periodista de La Almudaina posava el dit a la nafra: “Pot l’Estat continuar entregant a l’especulació aquesta cartutxeria abans de desbaratar-la?”. Tot seguit criticava que l’interès individual de Padrós hagués compromès la seguretat dels seus operaris. Amb un punxó les dones extreien la pólvora dels cartutxos i la dispositaven en un poal que tenien al seu costat. Es va calcular que en el moment de la deflagració hi devia haver uns 150 quilograms sense retirar. “L’adjudicatari de la subhasta –recalca Huguet–, ja tenia antecedents d’altres negocis a la Península que havien acabat igualment en tragèdia. Si hagués aplicat les mesures de prevenció d’aquella època, probablement no hauria ocorregut la desgràcia de Palma. No es complia la principal premissa, que era la d’inutilitzar la pólvora banyant-la immediatament a la sortida del cartutx. En aquell cas, però, no es va fer perquè Padrós tenia pensat vendre la pólvora a una empresa de Barcelona. En segon lloc, no es disposava d’un nombre suficient de personal expert en tan perillosa operació”.

Hi hagué dues dones que sobrevisqueren a la tragèdia. Segons consta als informes del cas, asseguraven haver vist capatassos (homes) fumant mentre les vigilaven. Una altra causa de la deflagració podria haver estat que alguna operària hagués pegat un cop massa fort de martell al cartutx. Tampoc, però, no faltaren les teories conspiratives que apuntaren a un treballador acomiadat el dia abans. Padrós fou tot d’una detingut i acusat d’homicidi involuntari per negligència. El desembre de 1896 va ser jutjat en dos processos judicials, un civil i l’altre militar. El primer l’obligà a indemnitzar les famílies de les víctimes amb 1.000 pessetes per mort i el segon el va condemnar a tres anys i tres dies de presó.

“És una vergonya –assegura Payeras– que la carnisseria del polvorí de Sant Ferran només se saldàs amb una condemna mínima a l’empresari. A diferència de la que es produí a Nova York 16 anys després, aquí no hi va haver cap canvi en la normativa laboral. Això va ser així perquè, quan es produïa un accident, allò habitual era fer una col·lecta de doblers entre amics i coneguts per donar-los a les famílies de les víctimes”. En el cas de l’accident de Palma també hi hagué diferents institucions i mitjans de comunicació que obriren comptes bancaris. Igualment totes les parròquies de l’illa s’implicaren en la recaptació de donatius. I, atès que el dol va ser general, per iniciativa de la reina regent Maria Cristina, es posà a la venda per deu pessetes un facsímil titulat Limosna, en què participaven destacats intel·lectuals d’Espanya.

Justícia històrica

La ferida d’aquella tragèdia restà oberta durant molts d’anys en l’imaginari col·lectiu dels mallorquins. Trenta-nou anys després, el 1934, l’Ajuntament de Palma recordà totes les seves víctimes amb una placa que instal·là prop del lloc dels fets, davant la seu actual de la Delegació d’Hisenda, al carrer de Cecili Metel. “Va ser –afirma Payeras– l’únic símbol de la Segona República que curiosament el franquisme va mantenir”. La dictadura, tanmateix, tiraria per terra tots els avenços que s’havien fet a principi del segle XX en matèria de drets laborals de les dones.

Amb el capitalisme salvatge del segle XXI tots els illencs ja havien oblidat la luctuosa efemèride del polvorí de Sant Ferran. El 2007 la consellera socialista de Treball Margarita Nájera volgué recollir la idea d’UGT de fixar el 25 de novembre com el Dia de la seguretat laboral a Balears. “Aleshores, però –apunta Huguet–, el col·lectiu feminista s’hi va oposar perquè la data coincidia amb el Dia internacional contra la violència de gènere. Ja no se’n tornaria a parlar més”. La iniciativa, que clamava justícia històrica, hauria estat un bon complement del primer de maig, Dia internacional del treball, en què es commemoren les mobilitzacions que el 1886 dugueren a terme obrers nord-americans per reivindicar una setmana de treball de 40 hores –a Espanya la mesura no s’implantaria fins al 1919 arran de la vaga de l’empresa elèctrica La Canadenca, instal·lada a Barcelona. Avui, 125 anys després del pitjor accident laboral de la nostra comunitat, s’ha avançat molt en matèria de seguretat laboral i les dones també han vist millorar les seves condicions de feina. “Encara, però –conclou l’investigador sindicalista–, queda molt per fer”.

Una explotació bàrbara

A Mallorca les dones es començaren a incorporar al món de les fàbriques a partir de la seva creació a final del segle XIX. Ja de petites, les nines de les famílies pobres sabien quin era el seu trist destí. Així el descrivia un article publicat el 14 d’abril de 1906 a El Obrero Balear: “La proletària per ventura als cinc anys va al col·legi dos o tres anys. Li ensenyaran poc i malament el que al cap d’altres dos o tres anys haurà oblidat. Als set o vuit anys se li acaba el col·legi i és enviada a una fàbrica o taller o de serventa a casa del burgès que explota el pare o algun dels seus germans. Si és a la fàbrica, començarà a les sis del matí i acabarà a les set de la nit la jornada d’una explotació bàrbara antihumana on la dona queda aniquilada, perd tota voluntat, tota energia, torna del treball pàl·lida, dèbil, trista, tremolosa, té el rostre demacrat. Sembla que acaba de sortir del llit del dolor on estigués a punt de sucumbir”.

Tot i que el treball de menors de deu anys es regulà el 1900, la norma s’incomplia contínuament. Per arrodonir les seves minses economies familiars, moltes dones es posaven a treballar a les fàbriques amb les seves filles. S’ocupaven de tasques poc qualificades, enmig de condicions higièniques deplorables i cobrant la meitat que els homes. En cas d’embaràs, no rebien cap compensació. En el millor dels casos, podien recórrer a una petita ajuda de les societats de socors mutus, antecedents dels sindicats. El 1900 la llei Dato establí un descans de tres setmanes per a l’obrera després del part (prorrogable a sis), la conservació del lloc de feina i la cessió d’una hora diària per a la lactància de l’infant. Amb tot, com que no hi havia cap indemnització, el més habitual era que la dona tornàs a la feina al cap de dues setmanes o abans.

El 1931, amb la proclamació de la Segona República, la dona començà a gaudir de més visibilitat i dignitat. Entre altres coses, s’establí la igualtat jurídica entre els dos sexes i una assegurança de maternitat. Tots aquests avenços, però, recularen amb la dictadura franquista, que, imbuïda dels prejudicis ultracatòlics, tornà a relegar les dones a l’àmbit familiar, sotmesa als pares primer, i al marit després. Una llei del 1942 ja obligava la dona a abandonar la feina en el moment de contreure matrimoni.

Tanmateix, a partir de la dècada dels cinquanta, l’expansió econòmica de l’estat espanyol feu necessària la incorporació de la dona al mercat laboral. Així, el juliol de 1961 es promulgà una llei que reconeixia els mateixos drets i el mateix salari als dos sexes per exercir qualsevol activitat política i professional –en quedaven exclosos l’exèrcit i la carrera judicial. 

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF