Nova York recupera el World Trade Center 13 anys després dels atemptats de l'11-S

WashingtonTretze anys després dels atemptats de l'11 de Setembre a mans de pilots kamikazes d'Al-Qaida, el World Trade Center de Nova York ha reobert les portes. Tota una fita simbòlica per als novayorkesos i el conjunt dels Estats Units, en l'escenari de l'atac més mortífer que han patit a casa a la seva història.

Entre els nous inquilins de les torres reconstruïdes hi ha el gegant editorial Conde Nast, que es munda al World Trade Center 1, un gratacels de 104 plantes que domina el centre de Manhattan. Es tracta de l'edifici més alt del país.

Les Torres Bessones eren enormes, per molts dues monstruositats gegants. L’endemà de la seva inauguració, el 5 d’abril del 1973, la pionera de la crítica d’arquitectura Ada Louise Huxtable va publicar un dels judicis més àcids dels edificis a les pàgines de The New York Times. “Són edificis grans, però no són gran arquitectura”, va escriure. Tot i així, amb el temps es van convertir en un símbol de la ciutat de Nova York i els atacs de l’11 de setembre del 2001 les van deïficar.

Aquell dia els novaiorquesos van quedar orfes. I, durant anys, l’absència de les torres els va recordar la tragèdia de la mort de gairebé 3.000 conciutadans. Avui, després de superar entrebancs burocràtics i picabaralles polítiques, el gratacel més alt del nou World Trade Center (WTC) ja es pot veure des de tots els barris i aspira a ser una al·legoria de la força i la resistència de la ciutat. L’edifici, que va assolir el maig del 2013 la seva altura simbòlica -els seus 541 metres equivalen a 1.776 peus, l’any de la independència dels Estats Units-, començarà a rebre els seus primers inquilins a finals d’any.

El World Trade Center 1, però, fa temps que rep crítiques demolidores per la seva falta de visió, creativitat i atreviment, i per les seves “grotesques” mesures de seguretat. La por a un nou atemptat terrorista va obligar a redissenyar diversos cops l’edifici i ha endarrerit i encarit la seva construcció.

El juny del 2005 la presentació de la maqueta final del gratacel, que llavors tenia el nom de la Torre de la Llibertat, va causar sorpresa i va atiar dures crítiques contra el projecte. El disseny no tenia res a veure amb la visió de l’arquitecte nord-americà d’origen polonès David Libeskind, que va guanyar el 2003 el concurs per un pla mestre per a la reconstrucció de la zona. El nou disseny havia de complir els nombrosos requisits exigits mesos abans per la policia de Nova York.

A més de mesures de seguretat avançades, com filtres bioquímics, es va ordenar una base del gratacel de 20 pisos de formigó i metall, sense finestres, per resistir a un possible atemptat amb un camió bomba. L’arquitecte encarregat del nou projecte, David Child, va idear un recobriment de la base amb vidres prismàtics per suavitzar la seva aparença de fortificació, un recurs que l’escriptor i crític d’arquitectura Nicolai Ouroussoff va titllar anys després d’intent “grotesc per dissimular la seva paranoia [de seguretat] subjacent”. La Torre de la Llibertat s’havia convertit en una metàfora d’un món dirigit per la por. El crític d’arquitectura de la revista New Yorker, Paul Goldberger, fins i tot va suggerir en aquell moment que el nou edifici s’hauria de dir “la Torre de la Por”, en lloc de la Torre de la Llibertat.

Nou anys més tard, Goldberger segueix pensant el mateix. “Les mesures de seguretat han perjudicat l’estètica de l’edifici i és un error terrible”, afirma. No entén per què la policia de la ciutat va insistir tant en la construcció d’una base de formigó i, en canvi, no va posar problemes a la “preciosa entrada” amb grans finestrals de la torre World Trade Center 4, de l’arquitecte japonès Fumihiko Maki, que es va inaugurar el novembre de l’any passat. “Hem perdut l’oportunitat de construir l’edifici més innovador del món, que mostrés la direcció per a l’arquitectura del segle XXI”, lamenta el crític.

Els efectes de la febre per la seguretat que es va originar amb els atacs de l’11-S es troben, segons l’urbanista i arquitecte Michael Sorkin, no només en el nou WTC sinó per tota la ciutat de Nova York. Sistemes de vigilància, barreres de protecció o escorcolls indiscriminats de bosses a l’entrada dels metros en són alguns dels exemples. Sorkin, que és també professor d’arquitectura de la Universitat de la Ciutat de Nova York (CUNY) i un crític social influent, ha discutit aquesta nova cultura de la por a les ciutats en diversos assajos. En el seu llibre All over the map: writing on buildings and cities (Verso, 2011), un recull dels seus articles a la revista Architectural Record, Sorkin medita sobre la relació de l’arquitectura i l’urbanisme amb la política, i se centra en Nova York per fer un crítica satírica de l’augment de la seguretat dels seus edificis i carrers. “Estem anant cap a una ciutat de seguretat nacional amb una arquitectura de la por manufacturada”, adverteix.

La lluita per la zona Zero.

La torre més alta del pla mestre de Daniel Libeskind, que tenia una agulla en forma d’espiral a un costat de la part superior de l’edifici per emular la torxa de l’Estàtua de la Llibertat, era només un esbós, un punt de partida. Tot i així, molta gent va creure que algun dia es construiria. El cert, però, és que la decisió final era de Larry Silverstein, l’arrendatari del World Trade Center, que és propietat de l’Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey.

Siverstein havia guanyat el concurs per gestionar el complex d’oficines durant 99 anys a finals de juliol del 2001, un mes i mig abans de l’esfondrament de les Torres Bessones, i, per tant, tenia dret a contractar l’arquitecte que volgués per a la reconstrucció de la zona. De fet, quan Libeskind va guanyar el concurs de la ciutat sobre les línies generals del nou WTC, Silverstein ja havia contactat amb David Childs, arquitecte de Skidmore, Owings i Merrill, perquè dissenyés el futur emblemàtic gratacel de la ciutat de Nova York.

“Childs és un bon arquitecte -assegura Goldberger- però no és un visionari. Aquest és el problema”. David Childs, de 73 anys, és un dels arquitectes empresarials més importants dels Estats Units. Alguns dels seus nombrosos dissenys són Worldwide Plaza, l’edifici d’AOL Time Warner al Columbus Circle de Nova York i la seu de la borsa d’aquesta mateixa ciutat.

Libeskind -que tenia el suport del llavors governador de Nova York, George Pataki- va negociar amb Silverstein i Childs la seva sortida del projecte, tot i que es va acordar que hi seguiria col·laborant. Pataki, per la seva banda, va batallar pel control polític del projecte, però, al final, va haver de cedir davant Silverstein.

Així, l’agost del 2003 Childs va començar a treballar en un nou disseny amb més espai per a oficines que el de Libeskind. No seria el definitiu. Silverstein volia que el conjunt dels nous edificis del World Trade Center mantinguessin els mateixos metres quadrats per a despatxos que tenia abans dels atacs. Per satisfer la voluntat del seu client, Childs va escurçar l’espiral i va provocar la indignació de Libeskind, que va demanar ajuda al governador de Nova York per salvar la part més simbòlica del seu disseny. Finalment, després de mesos de discussions, els dos arquitectes van arribar a un acord que establia més espai per a oficines i mantenia la històrica alçada de 1.776 peus i l’espiral a la part alta de l’edifici.

Els interessos empresarials, doncs, van prevaler. Però, quan tot semblava lligat per iniciar la construcció, el departament de Policia va exigir nous canvis en el disseny. L’edifici final de 104 pisos i un mirador que Childs va presentar el 2005 no tenia res a veure amb el que havia imaginat Libeskind. Les disputes entre els arquitectes van tornar a aflorar. Libeskind fins i tot va demandar l’empresari Silverstein el juliol del 2004 per aconseguir 800.000 dòlars d’honoraris no pagats pel seu treball sobre la Torre de la Llibertat. El litigi es va resoldre l’octubre del 2004 per una suma més petita, de 370.000 dòlars, i la torre es va quedar sense l’agulla emblemàtica de Libeskind. Childs la va canviar per una antena centrada que alguns crítics van descriure com un escuradents.

La professora d’antropologia urbana de la Universitat de Harvard, Elizabeth Greenspan, va seguir de prop i durant anys el drama de la reconstrucció del WTC i va escriure el llibre The battle for Ground Zero (Palgrave Macmillan, 2013). Greenspan hi relata la lluita entre polítics, arquitectes, empresaris i les famílies de les víctimes dels atacs de l’11-S per decidir el futur de l’anomenada Zona Zero. Les desavinences amb els diferents actors del projecte giraven no només entorn de la Torre de la Llibertat sinó també en el disseny del memorial de les víctimes. I va ser precisament amb la inauguració d’aquest memorial en el desè aniversari dels atemptats contra les Torres Bessones que es va començar a veure el final de la reconstrucció.

UN EDIFICI CONVENCIONAL

Michael Sorkin assegura que quan veu la torre World Trade Center 1 veu un edifici “profundament mediocre”. “La seva forma no és interessant. És com qualsevol altre gratacel corporatiu”, diu, i observa la ironia de la semblança entre l’agulla “patriòtica” al capdamunt de la torre amb un minaret.

Paul Goldberger també el troba “ordinari” i poc ambiciós. Després de l’11-S, molta gent volia i esperava alguna cosa innovadora, diferent i transformadora, però la WTC 1 no ha satisfet les expectatives. El crític del New Yorker enumera tres raons que expliquen aquesta decepció. La primera és que la democràcia és complicada: “És difícil dissenyar una reconstrucció com la del World Trade Center, però encara ho és més quan tothom hi vol dir la seva”. Per Goldberger, és normal que la gent volgués participar en un debat tan important, però això ha retardat el procés de decisió i, a vegades, ha creat frustració per les dificultats d’arribar a un compromís.

L’altra raó és la falta d’un lideratge fort. Goldberger posa l’exemple dels Grans Projectes del president francès François Miterrand (la piràmide del Louvre, el Museu d’Orsay, el Gran Arc de la Défense, entre d’altres). “Ningú creia en les seves idees, però gràcies al seu impuls es van portar a terme”, analitza el crític. I l’última explicació és l’interès comercial. Les famílies de les víctimes no volien que es construís a la zona on estaven situades les Torres Bessones, ja que moltes no van recuperar mai els cadàvers dels seus estimats. Tot i així, Larry Silverstein va lluitar fins que va aconseguir els mateixos 930.000 metres quadrats d’espai comercial per llogar que tenia la Torre Nord i Sud del WTC.

De moment, l’editorial de revistes Condé Nast, el govern de l’estat de Nova York i l’empresa cultural xinesa Vantone China Center són els principals clients per ocupar una torre que ha costat 3.900 milions de dòlars. Però la meitat de les oficines encara no s’han llogat. Els preus són molt alts, entre 780 i 900 dòlars el metre quadrat, i la crisi del 2008 va obligar moltes empreses financeres a retallar la despesa en el lloguer dels seus despatxos prop de la borsa de Wall Street.

Goldberger conclou que és una llàstima que no es triés un projecte més ambiciós per a la torre més alta de la zona, però celebra les dues grans cascades que conformen el memorial de les víctimes. Per ell, el disseny de Libeskind tenia la visió que li falta al de Childs. Tot i així, alguns veien el projecte poc factible i d’altres poc atractiu. Al professor emèrit d’urbanisme de la Universitat de Pennsilvània, Witold Rybczynski, no li agradava l’enorme forat que l’arquitecte del museu de Berlín volia fer per marcar les empremtes de les Torres Bessones. “Em semblava un gest cru i destructiu. A més, no sóc un admirador de la seva arquitectura expressionista”.

Michael Sorkin tampoc va ser partidari de la proposta de Libeskind. Ell, com molts altres grups de ciutadans en el seu dia, preferia un projecte que plantegés un nou espai públic, sense edificis. En el llibre d’assajos After the World Trade Center (Cultural Spaces, 2002), que va editar juntament amb Sharon Zukin, defensa la creació d’una gran plaça pública. “Un gran lloc de reunió i on els ciutadans es puguin manifestar lliurement”, explica.

UNA OPORTUNITAT PERDUDA

De fet, Nova York no té un gran plaça com, per exemple, la Trafalgar Square de Londres. Sorkin explica que la seva proposta era sobre principis. “La qüestió era com respondre al terrorisme: amb més democràcia o més vigilància”, explica. Els atemptats de les Torres Bessones van ser una tragèdia terrible, però, tot i el gran dolor que es va patir, per alguns va brindar una oportunitat per repensar els barris del sud de l’illa de Manhattan. “Teníem l’oportunitat de crear un gran espai per a la gent, però no la vam saber aprofitar”, lamenta l’urbanista.

Malgrat la construcció dels mateixos metres quadrats d’espai comercial, el nou World Trade Center ja té un gran memorial envoltat per un parc d’arbres que és molt popular. Aquest espai és el principal èxit de la reconstrucció i existeix gràcies a la perseverança de les famílies de les víctimes de l’11-S i a la participació ciutadana.

Els novaiorquesos quan parlen de les Torres Bessones recorden l’horror, la gran columna de fum i les morts, però també el gran buit que van deixar. Se servien de les torres per orientar-se quan sortien de la boca del metro. El nou WTC 1 s’ha erigit ara a pocs metres de les emblemàtiques torres i s’espera que, com elles, algun dia esdevingui un símbol de la ciutat. O, com a mínim, ompli el seu gran buit.