Si tornàs a néixer tornaria a ser mariner

Miquel Quetgles Montserrat (1946). El patró ‘Real’ recorda com el seu padrí el va amarinar que era un al·lotó duent-lo a pescar calamars. Ha estat al·lot de barca, mariner, patró i ocasionalment contrabandista. Després de més de 50 anys com a professional, encara surt qualque horabaixa a amollar la potera. Recorda amb nostàlgia pesqueres que abans eren riques. Diu que de tots els patrons va aprendre qualque cosa.

Vàreu començar molt prest a sortir patró?

Vaig començar a 11 anys com a al·lot de barca. De la banda de ma mare, ‘capçana’, tots eren mariners. Abans el meu padrí ja em duia a pescar calamars. Un dia em va dir: “Crec que ja podries sortir per fora” i em vaig embarcar amb una barca del bou. Un vespre m’embarcava amb els Tries, un altre amb els de Can Roig… allà on faltava un mariner.

Què cobràveu els primers anys?

Cobrar? Res, m’enduia peix a ca nostra, però dobler cap ni un. Al cap d’un temps vaig dir al patró: “Me’n vaig perquè no guany res” i em començaren a dar 10 duros. Em marejava, anava banyat i feia molta de feina, però m’agradava. De més gran vaig comprar la Francis, una barca del bou que vaig tenir fins a jubilar-me.

Ara els bous són de plàstic, però un temps…

Eren de cànyem i de pita i cada mig any ese tenyien amb escorxa de pi. Per llevar (1) ho fèiem a mà; per això, una barcada era de 8 homes. Quan jo tenia 18 anys carregava un bou tot sol fins a la barca, figura’t. Les barques tenien 30 cavalls, però quan em vaig jubilar ja n’hi havia de 500.

Un temps no es pescava el mateix tot l’any?

A Portocolom, no. A can Tries, a can Jaumet, a can Roig tenien barca del bou i llaüt llampuguer. Quan venia la llampuga amarraven el bou 4 mesos. Així el peix descansava i sempre n’hi havia. El meu padrí havia pescat llampuga a la vela sempre, i quan posaren motor, anava als capcers i l’aturava i anava al rem. Pensava que la llampuga es faria por amb el renou.

Pescàreu a altres ports?

A Palma uns tres anys. Dins la badia agafàvem molts de molls. Això sí, feies una tirada d’una hora i mitja i el bou venia ple d’avellanó (2). També es pescava dins el negre (alguer) si feia mal temps, i s’agafaven cavallets i molt de cigaló (3). Pescàvem als Secs, a sa Pesquera Rica, es Rafalar, s’Aranyar, es Fang de Cabrera, na Gosta, es Freu…

Hi havia coses que duguessin mala sort dins una barca?

Deien que xiular dins la barca feia venir els dofins, que molts de pics espenyen el bou. Un moix negre prop del moll era mala senya. Un pic vérem el moix negre i tac!, vàrem aferrar i el pujàrem fet benes. Així i tot, va haver-hi molt de peix bo aquell dia.

Quins peixos s’han perdut?

L’escat s’ha perdut, i no hi havia vespre que no n’agafàssim un quan jo era jove. Les quissones i la rajada boca de dama s’han esvaït. Rafels i grimaldos no n’agafen tampoc. De galló (4) o gerret fobiol en feien ensacades, i ara se’n veu poc.

Un temps es pescava més de nit, com us orientàveu?

Teníem senyes també. Els llums de la mare de déu (5), Montuïri (6), els llums dels fars i els estels com la Tramuntana (7) o l’estel d’alba et mostraven on eres, igual que de dia prenent senyes (enfilacions).

Vàreu fer mai contraban?

Sí, devers un any i mig. Jo i un altre mariner de Portocolom ens embarcàrem amb una llanxa que en Pep, un santanyiner, havia comprat. Era una patrullera militar anglesa, que acabada la guerra ja no feia falta. Anàvem de Palma a Gibraltar i al golf de Lleó a carregar tabac.

Us va passar res compromès?

Anàvem a l’Ebre a descarregar i entràvem ben endins. Un vespre va ploure molt, i els camions no pogueren venir perquè patinaven. Ens enviaren a Eivissa, però allà la barca no va comparèixer i haguérem de tirar el tabac a la mar. Encara ara, quan vaig a Eivissa, qualque mariner vell es recorda d’aquell tabac que va sortir per les voreres.