Tenasses de vorera de mar i cocons, que no són ‘cocones’

PalmaEstendre la tovallola. A l’estiu, els humans es divideixen entre aquells que van d’arena i aquells altres que van de roques. Plantejada la qüestió, n’hi ha molts que responen: “Jo som més de roques, però saps què passa? Que tenim al·lots i, per tenir-los entretinguts, no ens queda més remei que anar a una platja d’arena”. Feta la distinció, les persones que es decanten per les roques és segur que, si és possible, estendran la tovallola sobre una tenassa. En un món i una època en què la mar domina més que la muntanya, una tenassa és a grans trets una roca més o manco planera, a vorera de mar, on fa bon ajaçar-s’hi.

Roca planera. Segons l’accepció número 3, corresponent a l’entrada ‘tenassa’ del Diccionari català-valencià-balear, es tracta d’una porció de roca planera i tot just coberta per l’aigua de la mar o d’un torrent. Tanmateix, no hi ha motiu per què una tenassa hagi d’estar a vorera de mar; de fet, l’accepció número 2 del mateix diccionari assegura que una tenassa és un “marge natural o coster estret, cobert de fenàs i esparegueres i amb algun tros de roca visible”. És segur que, a diferència d’ara, quan els autors del diccionari recolliren el sentit del mot era més habitual fer servir el mot per parlar de terra endins que no en un entorn mariner.

Bonys emprenyosos. Sigui com sigui, i parlant de l’afició que desperta estar ajagut emparant el sol, per molt plana que sigui una tenassa, mai està mancada d’irregularitats. I una roca bonyarruda arriba a emprenyar si hi has d’estar molta d’estona, perquè la imatge idíl·lica d’una persona estesa damunt les roques de vorera de mar llegint un llibre just és idíl·lica quan se’n comparteix la foto a Instagram. Al marge d’això, tot són bonys que pitgen ossada i carnadura. Una persona just s’allibera de tal patiment tirant-se a la mar refrescant.

Aigua de mar o dolça. Per ventura un cocó proper amb aigua a dins podria calmar un cos encès per la calor d’aquest juliol infernal. Ja se sap que un cocó és una cavitat natural a la superfície d’una roca, on queda entretinguda l’aigua de la mar amb els esquitxos de les ones. Quan l’aigua s’asseca, en queda la flor de sal, que en aquest cas s’anomena sal de cocó. Tanmateix, i ben igual que en el cas de la tenassa, cocó no és just un mot de vorera de mar. Qualsevol roca en pot tenir, de cocons, i l’agua que hi quedi entretinguda no serà just la de la mar, sinó del ploure. Alguns són tan grossos que antigament s’hi abeuraven les bísties; altres, més petits, serveixen perquè en beguin els ocells.

Per venerar o per riure. El cocó més venerat, amb tota probabilitat, deu ser el cocó que hi ha dins el torrent d’Almadrà, on suposadament hi trobaren la Mare de Déu de Lloseta, o del Cocó. Però si es vol fer riure s’ha de parlar de cocons, en plural. El senyor dels Cocons, possessió de Bunyola, va arribar a set batle del poble. Es diu que en una audiència d’Alfons XII amb els batles de l’illa, en presentar-li la primera vara bunyolina, aquest afegí: “¡y señor de los Cocones!”. A la qual cosa el rei respongué: “Pues que Dios se los conserve bien”.