Stiglitz, el premi Nobel que creu que la dreta s'equivoca, també en economia

BarcelonaQue el Nobel d’economia Josep Stiglitz té la resposta correcta per a totes les preguntes es veu en el fet que estiueja a Cadaqués. No és aquesta la raó per la qual es troba a casa nostra, sinó per rebre el Premi Internacional Catalunya de mans de Pere Aragonès, que va lloar la seva capacitat “per traduir conceptes econòmics en paraules accessibles per a tothom" i en "valors compartits en la societat d'arreu”. És un premi natural, perquè la societat catalana s’autodefineix sistemàticament a l’esquerra del centre, que és justament l’espai on Stiglitz és el rei. El professor promou el que ell ha batejat com a “capitalisme progressista”, un lema que perfectament podria estar penjat de les parets de la secció d’economia del diari ARA; cosa que explica per què la mateixa tarda del premi aquesta santa casa ha organitzat una conversa a l’Ateneu Barcelonès entre Aragonès i Stiglitz, moderada per la directora, Esther Vera. Queden avisats que en aquestes pàgines Stiglitz juga a casa.

L’auditori és ple, primeres files amb autoritats i últimes amb més joves del que és habitual al carrer Canuda. Stiglitz seu sense por d’ensenyar panxa i està content, arrossegant les consonats amb un anglès molt americanat. No és un professor estrella de la corda Sala i Martín, intensitat i polèmica, sinó de la de Mas Colell, ironia fina i moderació, el qual, per cert, és entre el públic. Stiglitz no ha vingut a solucionar el món, sinó a donar la seva opinió d’on som, cap a on anem, i recordar els llocs comuns amb la gràcia de qui sap que quan els donem per descomptats comencem a anar pel pedregar. Aragonès es troba més desimbolt que d’habitud, es nota que li agrada l’economia. Primer, perquè somriu buscant la complicitat de Stiglitz. Després de mencionar els conceptes “política monetària i política fiscal”, com volent dir, “ja ens entenem que són trapelles”, i perquè fa anar traduccions de conceptes anglosaxons al català, com ara “economia del vessament”, una idea que diu que els beneficis que genera l’Institut de Ciències Fotòniques haurien de repercutir positivament en la meva quota d’autònoms, i que si fos veritat estaria bé. Vera, en el seu mode habitual de periodista implacable de sèrie americana, concretament de l’HBO, vol anar molt més per feina que tots dos, i fa preguntes breus i concises sobre temes grossos.

Es parla de moltíssims (massa) temes, però el central són les desigualtats i l’auge de l’extrema dreta. Per Stiglitz, que pensa que “la desigualtat és una qüestió política, no natural” i ahir va dir que si governen Vox i el PP serà “una catàstrofe”, el problema és que la dreta no només està equivocada en la política, perquè prioritza un suposat estil de vida nacional per damunt de la democràcia, sinó que també ho està en l’economia, perquè quan governa treu impostos als rics i els apuja als pobres, que és justament el que més es carrega qualsevol estil de vida. A sobre, últimament volen fer retallades a la universitat perquè la consideren un cau d’esquerranosos, quan el futur passa per l’economia del coneixement. Aragonès està d’acord amb tot, llueix saber i dades actualitzades sobre els grans debats, i posa Catalunya com a exemple de lloc que vol anar exactament cap a on diu Stiglitz.

Potser el moment més tens és quan es parla de l’aliança transatlàntica. Stiglitz ha escrit molt en contra de la pujada de tipus d’interès perquè creu que erra el diagnòstic i escanyarà la recuperació econòmica. Pertot plana la reindustrialització, que Aragonès menciona sovint com a bandera del seu projecte polític. El problema és que la reindustrialització afecta els equilibris geopolítics. Stiglitz, que ha aplaudit l’administració Biden per la llei contra la inflació que preveu inversions en la producció domèstica d’energia verda, i la llei dels xips, que es proposa multiplicar la fabricació nacional de tecnologia punta, assenyala que el múscul més gran financer i les millors infraestructures dels Estats Units faran que la pujada d’interessos sigui més sostenible per a Amèrica que per a Europa. “Desafortunadament, en un món globalitzat, les polítiques que són bones per a un lloc, poden ser dolentes per a un altre”, com a resum lúcid que ajuda a entendre per què els economistes solen referir-se a la seva pròpia disciplina com “la ciència trista”.