PANDÈMIA
Societat 01/05/2020

La solitud dels malalts de covid-19 que estan entre la vida i la mort

Un nou protocol ja permet visitar-los però fins ara només s’hi podia contactar per videotrucada, si no estaven sedats a l’UCI

Maria Fuster
5 min
La solitud dels malalts de covid-19 que estan entre la vida i la mort

Palma“Em mirava amb els ulls ben oberts. Tot i que no pot parlar, es notava que estava contenta i jo li cridava des de l’altra banda del vidre: ‘Ets una campiona, ho has superat i ara has de continuar!’”, diu Marisa Cerdó sobre la seva mare, Isabel Capellà, ingressada a l’UCI de Son Espases. És dels primers familiars de les Balears que han pogut visitar un pacient amb covid-19 a l’UCI. Capellà, de 78 anys, ja no té la malaltia, però les seqüeles han estat devastadores per a la seva musculatura en general i, entre altres coses, no pot respirar sola. Ara ha arribat a un punt en el qual la millora de la seva salut requereix una recuperació emocional. “Està molt enfadada. Els metges ens diuen que està en fase de negació. Ella era una persona molt vital, amb molt de caràcter i aquí ha d’estar postrada a una cadira amb el cap fent-li voltes”.

Capellà és un dels malalts amb coronavirus que més temps ha passat a cures intensives, al tancament d’aquest setmanari hi duia 39 dies. Dues setmanes abans li havien fet una traqueotomia. Llavors li varen llevar la sedació i varen començar les videotrucades. “La primera vegada la vàrem aplaudir moltíssim. Una infermera li sostenia la tablet. A estones només vèiem el coixí fins que la va enquadrar”, explica la seva filla. “Ma mare anava amb una sonda gàstrica, movia la boca, però l’aire no li arriba a les cordes vocals i no s’entenia què deia”. La segona vegada va anar millor perquè la metgessa l’animà molt i interpretava el que deia, però a la tercera vegada Isabel s’hi va negar. “Va dir que així no volia, que volia que vinguéssim. Vàrem insistir i insistir als metges per veure-la. I la setmana passada ens varen dir que havien fet un protocol”.

Humanitzar la comunicació

“La solitud d’aquesta malaltia la patim tots”, lamenta la subdirectora d’Humanització i d’Atenció a l’Usuari del Servei de Salut, Rosa Duro. “Una mirada, un somriure, un to de veu són el nostre suport, ja que no podem tenir contacte físic”, afegeix. Fins la darrera setmana d’abril l’única manera que tenien els pacients amb covid-19 de comunicar-se amb els seus familiars era a través d’una pantalla. Només existia l’espai virtual de la videotrucada. Per millorar la situació emocional i psicològica dels pacients ara s’ha establert un protocol per visitar els malalts, una demanda de familiars com Marisa Cerdó. Es permet que hi hagi un màxim de dues persones, cal dur l’equip de protecció individual (EPI) i la durada és d’uns 30 minuts. Un temps que Marisa va aprofitar al màxim. “Li vaig dir: ‘T’esperen per jugar a cartes, sor Francinaina està amb tu’”. També li va mostrar un mural amb fotos i lletres grosses de colors. “Imagina’t, jo amb 55 anys pintant el mural amb els meus fills”. Confessa que l’emoció la va arribar a superar. “Vaig haver d’aturar perquè em moria de ganes de plorar. Em vaig girar perquè no em veiés, i llavors em varen donar un tassó d’aigua”.

Ara a les unitats de cures intensives hi ha una cinquantena de pacients amb covid-19. A final de març es varen superar els 90 malalts ingressats. El germà petit d’Isabel Capellà, Tomeu Capellà -de 74 anys- va arribar amb ambulància a Son Espases sis hores abans que ella, el 21 de març. Després de lluitar durant tres setmanes a l’UCI, va morir.

La duresa dels inicis

Fins que se’l varen endur de ca seva a l’hospital, Tomeu Capellà era molt actiu en entitats veïnals i contra la fam, i vivia en una zona tranquil·la de Palma amb la seva dona, Margalida. A la seva filla gran, Assumpta, i el seu fill, Martí, els tenia devora, en cases que es comuniquen pels patis del darrere. Només la filla petita, Margalida, viu a una altra barriada. “No tenia cap malaltia, no tenia res, ni colesterol, ni tampoc es constipava mai. Només tenia malament el maluc i ja li havien donat cita per operar-se”, recorda la seva dona.

Sembla que quan els dos germans es varen contagiar de covid-19 va ser en un dinar a Sóller el 8 de març, quan encara es desconeixia la dimensió de la pandèmia. Faltaven sis dies perquè el govern espanyol decretàs l’estat d’alarma. El motiu de la reunió familiar era l’aniversari d’Isabel. Tots varen caure malalts, però ni Margalida ni Tomeu no tenien cap símptoma associat al coronavirus. Varen telefonar i varen anar al CAP, però res no els feia sospitar que es tractava de la malaltia causada pel coronavirus. Uns dies després de començar a trobar-se malament, Tomeu Capellà va tornar a caure -ja li havia passat i pensaven que es queixava pel maluc-, la febre li va començar a pujar molt ràpidament i a tenir problemes per respirar. Unes hores després el va visitar un equip del 061 i un auxiliar va dir: “Això és un possible cas de covid-19”.

Esperaren durant cinc hores un vehicle adaptat per transportar-lo. “L’ambulància va arribar a les dues de la matinada. Jo vaig anar a Son Espases darrere ells, amb el meu cotxe. Quan donava les dades a recepció el varen ingressar. No li vaig poder dir res pus”, lamenta Assumpta. A les quatre de la matinada li varen comunicar que probablement era un cas de coronavirus i que podia tornar l’endemà. “A les 8 h del matí era allà. Li vaig dur el diari, les ulleres i el mòbil”. Però ja no el va poder veure, ni tampoc deixar-li res.

Els primers dies varen ser els pitjors, perquè no tenien cap notícia, però la resta han estat puntualment informats del seu estat. Entre les 13 i les 16 h, Assumpta estava totalment pendent del telèfon. Algun dia li telefonaven més tard perquè hi havia un pic de feina. “Ens deien sempre: ‘Està greu, però estable. Això és bo’. Però quan semblava que millorava ens varen dir que havia agafat una infecció i que s’estava morint”. Llavors el 13 d’abril a les 00 h varen anar a acomiadar-se’n. Tomeu continuava sedat. El seus tres fills i la seva dona li varen dir adeu per sempre darrere un vidre, després de més de vint dies sense veure’l. “No he plorat, per ventura quan vegi els nostres amics...”, diu la seva dona, que imagina com serà la festa “per celebrar haver-lo conegut”.

La impotència, l’angoixa i la incertesa dels pacients de covid-19 i els familiars també les viuen els professionals. La psicòloga d’Atenció Primària, Agnès Oliver, encarregada de respondre les consultes dels sanitaris que atenen covid-19, afirma que tot el que ha passat ha estat nou per a tothom. “No hi ha hagut temps de formar-se en coses, com, per exemple, fer l’acompanyament emocional a un pacient que s’està morint”. Davant d’això, explica, les persones reaccionen com poden. “Hi vas fent front i vas aguantant”. Però al final tot surt i per això es preparen per tractar els possibles “trastorns d’estrès posttraumàtic”. El grup d’intervenció psicològica continuarà fent feina quan acabi la pandèmia.

stats