Sobreviure a una explosió que et canvia la vida: la lluita de Dani Anglada

Sant CugatL'acceptació d'un mateix és una de les tasques més difícils que hem de fer a la vida. Saber qui som i conviure amb el que som és una feina dura, complexa i, de vegades, confusa. "Has de ser feliç per qui ets, per com ets, pel que fas". Pot sonar naïf i fins i tot simplista, però és una gran veritat que s'ha convertit en el lema de vida del Dani Anglada Pich, de trenta-set anys. Ell va tornar a néixer l'11 de gener del 2018, quan va sobreviure a l'explosió d'un extintor. Els seus ulls van quedar inútils per sempre i el món en el qual havia viscut 21 anys va canviar. Ara la música i el ball són la seva nova passió, el gran descobriment de la seva nova vida.

"Jo treballava en un vaixell de càrrega de gas. Aquells que transporten el gas natural i no fan rutes regulars: avui ets a la Xina i al cap de pocs dies al Perú. Un dia l'empresa ens va fer revisar els extintors. Nosaltres, com a oficials de la marina mercant, podem fer la revisió visual dels extintors obligatòria de cada mes, però mai desmuntar-los. Per això ve una empresa a l'any que s'endú els extintors i els torna un cop revisats. Però aquell cop ens va obligar a fer-ho a nosaltres. El meu no era com els normals, que són de 6 quilos de pols, aquest en tenia més de 12 quilos. El que jo tenia no estava ben muntat i va explotar. Va caure l'agulla de dins quan vaig començar a desmuntar-lo, perquè no estava ben col·locada, i va sortir disparat tot el contingut de l'extintor. Se'm va obrir el cap i em van entrar els 12 kg de pols a la boca, ulls i nas. Sentia que em moria ofegat. Amb l'explosió vaig caure cap enrere i vaig picar amb la part posterior del cap amb un moble, però no em vaig quedar inconscient", recorda el Dani amb un nus a la gola.

Conscient que havia d'actuar de pressa va visualitzar al seu cap el vaixell i va dirigir-se com va poder al lavabo. Allà va començar a netejar-se i, de sobte, va aparèixer el capità. Només veure'l va sentenciar: "Hem de posar rumb cap a Hawaii". Era el lloc més proper on podia ser atès, però quan es van comunicar amb la guàrdia costanera nord-americana va començar el periple. "Van dir que no era greu i que ens hi acostéssim amb el vaixell; es van negar a evacuar-me. Vaig estar 52 hores a bord sense menjar, amb morfina i derivats mòrfics pel dolor, i sense netejar-me els ulls –recorda–. Al final, a unes 15 milles, que és res de terra, em van evacuar amb helicòpter i allà vaig sentir que em moria".

Quan va trepitjar terra, en contra del protocol de la naviliera, es va trobar totalment sol. Cap company, com és obligatori, es va quedar amb ell. "A l'hospital vaig estar-hi uns 9 dies, perquè no hi havia manera que em donessin el TAC per saber si podia volar per tornar a Espanya. Quan em van donar l'alta, em van posar una cadira a la porta, amb els dos ulls embenats. Una persona em va donar 300 dòlars i em va dir: «Demà et vinc a veure». Jo li vaig dir que havia de menjar i que necessitava ajuda. I mentre estàvem menjant van avisar la meva mare i la van fer volar", explica recordant el mal tràngol que va haver de passar la seva família. Després de moltes discussions amb l'hospital per rebre les proves i gestions diverses van poder viatjar cap a Espanya. "Són 30 hores de vol. Són 3 avions, que per fer-ho havia de prendre Oxytocodona i analgèsic per als ulls".

"Vaig pensar que no podia"

A Catalunya, el Dani va anar a quatre hospitals diferents que van intentar trobar una solució per tal de retornar-li la vista: "Se m'han cremat completament els ulls. No hi veig, però, per exemple, si hi ha llum, només he d'abaixar-me les ulleres i notar com em punxen els ulls". De mica en mica, el Dani va començar a assimilar la seva nova realitat i aleshores va entrar en depressió, aproximadament un any després de l'accident. Van anar passant els mesos i va arribar un moment en què va sentir que no podia viure així, que preferiria no continuar vivint, i va intentar treure's la vida. "Vaig estar 3 dies sense menjar ni beure. Al tercer dia, la mare em va dir: «Dani, estàs al límit. No m'ho facis, això. Lluitem, fem un equip, però lluitem». En algun moment vaig connectar a mi mateix i em vaig adonar que era egoista fer això. Que era egoista en el sentit que a la gent que m'estima i que ha estat lluitant aquest any al meu costat no els podia fer això. No puc desaparèixer, perquè faig molt més mal", confessa, compungit.

Aquest és el punt d'inflexió a la vida del Dani, quan decideix fer un canvi per viure. "Jo tinc dos punts clau a la meva vida posterior a l'accident: l'entrada a l'ONCE i l'entrada a la Fundació Isidre Esteve. A l'ONCE em van donar les eines per viure, vaig començar a viure la meva vida de nou. Em va permetre entendre una mica el món des d'aquesta perspectiva, des de la ceguesa. Allà em donen molta mobilitat, molta ajuda psicològica, però realment, quan físicament jo he començat a canviar, ha estat amb la meva arribada a la Fundació Isidre Esteve. Perds l'orientació de tot el teu cos i referències amb l'exterior. El fet de venir aquí va ser tornar-me a trobar com a persona". "Físicament em vaig quedar clavat. Tu em deies «Mou un braç endavant» i no el sabia moure. Era incapaç, o sigui, no hi havia coordinació en el meu cos. Em vaig perdre molt. Ara han passat quatre anys i mig de l'accident, però els tres primers anys, per no dir els quatre, han estat molt enfocats al tema psicològic", explica recordant els temps on no podria valdre's per ell mateix.

Ara falta fer un pas més. "Vaig com boig per aconseguir un gos pigall, però només s'ensinistren a Madrid i hi ha una espera actualment de tres anys i mig o quatre, a l'ONCE, on és gratuït. Si el vols comprar són 40.000 euros i una quota anual", diu, alhora que demana que la societat i les institucions facin un exercici d'empatia i responsabilitat per entendre que dura que és la seva realitat.

Actualment el Dani és una persona totalment diferent, feliç, i el bastó va ser una eina imprescindible per afrontar la seva nova vida. "El dia que vaig poder usar el bastó al carrer vaig dir: «Déu meu! Tu, ¿que saps què és que portis el bastó per endavant i et digui tot el que hi ha? És que és una passada!»", confessa amb un somriure d'orella a orella. "Els cecs podem veure a través de les orelles. Nosaltres escoltem les parets. T'ho prometo, és veritat". I és cert. Veient el Dani, no hi ha dubte. La música que se sent a la sala del CAR de Sant Cugat el fa riure. El ball també és una novetat en la seva vida, després de l'accident. La Carmen, la seva monitora de la Fundació, ha fet d'ell un autèntic ballarí. Junts ballen salsa i, quan comença a sonar la música pels altaveus, el Dani somriu.