La vida sobre dues rodes: bojos per la bici

MAXIMILIANO CARRIZO

Metge de bicis

“Em vaig vendre la Harley per poder dedicar-me a reparar bicis”

Al Maximiliano sempre li havien agradat les bicis. Quan era un nen, a Buenos Aires, s’entretenia amb el seu germà a desmuntar i reparar totes les bicicletes rovellades i atrotinades que aconseguia arreplegar. Va començar a treballar quan era poc més que un adolescent, però la seva feina no tenia res a veure amb les bicicletes. Amb 13 anys es va convertir, gairebé per casualitat, en l’assistent d’un famós presentador de televisió i ràdio de l’època, Héctor Barrea. “Anava als seus rodatges i vaig començar a portar-li els cafès. Qualsevol cosa que em demanava, jo l’hi portava. Això era durant les gravacions, dos dies a la setmana. Aviat va necessitar més gent i li vaig dur un amic de l’escola perquè fes la feina que jo havia fet, i així jo em vaig poder dedicar a altres coses. Vaig pujar d’esglaó, diríem”.

A partir d’aquí, va ser un no parar: “Vaig estar 17 anys treballant com a assistent de producció, fins que un dia me’n vaig cansar”. Va vendre la seva possessió més preuada -una Harley Davidson que s’havia comprat amb els estalvis de tots aquells anys- i va invertir els diners en un petit local al carrer Diputació amb Comte Borrell. En va revestir les parets amb fusta i hi va penjar bicicletes vintage. Són les seves preferides. Li fa mal quan algun client li porta una bici antiga i rovellada perquè la pinti i la faci semblar nova. “Em vaig vendre la Harley per poder dedicar-me a reparar bicis. M’agrada donar-los una segona vida fent que funcionin, però em sap greu robar-los la identitat”, diu. Una vegada, però, va trobar-se un client que era exactament com ell: “Va portar una bicicleta que estava per llençar. S’hi va gastar molts diners, molts més dels que m’hi hauria gastat jo, però la vam arreglar. Ell no en volia cap altra. Volia aquella, la seva bici”, recorda. La resta d’hores de la seva jornada laboral les dedica a fer petites reparacions: punxades de rodes, frens desgastats, cadenes trencades... “El meu és un estil de sabater. M’agrada que la bici entri i surti del taller com més aviat millor. Sé que qui me la porta la fa servir per moure’s en el seu dia a dia, i no la pot tenir inutilitzada dos o tres dies”.

Mentre fa girar un pedal que té entre les mans, el Maximiliano recorda la primera vegada que va anar en bici sense rodetes: “Jo creia que el meu pare m’agafava, però feia estona que m’havia deixat anar, i estava pedalant sol. Quan me’n vaig adonar va ser una experiència de llibertat inigualable”.

AMY WILDMAN

Bicimissatgera

“Gràcies a la meva feina no poso un peu al gimnàs”

L’Amy, originària d’Anglaterra, va arribar a Barcelona tot pedalant. Va sortir de Londres fa set anys i, en tres setmanes, després de travessar França fins a Marsella i recórrer tota la Costa Brava, es va plantar a la capital catalana. Li va agradar tant que va decidir quedar-s’hi. Ara és bicimissatgera de l’empresa Apinyo.cat, una professió que ja havia exercit al seu país. “Gràcies a la meva feina no poso un peu al gimnàs”, riu. L’horari de l’Amy és de 9 a 17, i la seva oficina són els carrers de Barcelona. Es passa unes set hores sobre la bici, recorrent la ciutat de punta a punta per fer les entregues a temps. A la cistella de la seva bici hi ha dut de tot: verdures i fruites ecològiques, documents legals, fotografies... fins i tot un gatet que un pare volia regalar a la seva filla i que l’Amy va portar sa i estalvi fins a la seva festa d’aniversari. I tot, amb zero emissions de gasos hivernacle. Ni tan sols quan acaba la seva jornada laboral l’Amy baixa de la bici. Quan arriba el cap de setmana, ella i els seus companys de feina -que també es passen set hores diàries pedalant- agafen la bici i se’n van plegats a la costa, a Sitges o a Collserola. És menys estressant que a Barcelona, on l’Amy se les ha hagut de veure múltiples vegades amb taxis i camions que giren de cop, envaeixen el seu carril o la insulten i toquen el clàxon. “Trobo que hi hauria d’haver una mica més de respecte pels ciclistes. Nosaltres no contaminem, ocupem poc espai a la via... la bicicleta és el més sa que hi ha, tant per a qui la condueix com per a la resta!”, exclama aquesta britànica. Per contagiar la seva bogeria amb la bici, l’Amy ha dedicat moltes de les seves estones lliures a ensenyar a altres persones -sobretot dones- a conèixer a fons les seves bicicletes i que elles mateixes les puguin reparar, com una altra manera d’empoderar-se. Al cap i a la fi, el que la fa una boja de la bicicleta, diu, és la independència i la llibertat que li donen les dues rodes.

FRAN GÓMEZ

Ciclista amateur

“A la vida, com amb la bici, si deixes de pedalar perds l’equilibri”

El Fran té 43 anys i cada any recorre amb la bici la distància equivalent entre Barcelona i Tòquio, o entre Barcelona i Los Angeles. Més de 10.000 quilòmetres que suma a unes cames que fan moure els pedals d’una bicicleta des que només tenia 6 anys. Encara recorda la primera que li va caure a les mans. Era una CAG de color blanc blavós, que als 13 anys va canviar per la seva primera bicicleta de carreres, una BH Vento. L’hi va comprar el seu avi a Zamora, on estiuejava de petit. Quan les vacances es van acabar, la van empaquetar i la van enviar per correu a Barcelona, on el Fran va començar a fer les seves primeres sortides, tot sol, per Montjuïc i la Ciutadella. Aviat la ciutat li va quedar petita i va unir-se al Club Ciclista d’Horta. La primera sortida en grup va ser a Montserrat, i en va tornar totalment derrotat. “Ho vaig passar fatal”, recorda. Des d’aleshores les coses han canviat molt: “Amb el temps et vas coneixent a tu mateix i saps quins són els teus límits”.

Tot i que sortir en bici és de les coses que més li agraden al món, també ha patit molt sobre les dues rodes. “El ciclisme és un esport dur, sacrificat i extrem en molts moments. Però tot això la vida també ho té, i crec que el ciclisme et prepara el cap per afrontar situacions difícils”, diu. Després de tants anys sobre la bici, reconeix, el seu cos li reclama pujar-hi: “Quan fa dies que no l’agafo ho noto. L’esport et fa sentir millor amb tu mateix, més actiu i enèrgic”. Per tot això, de moment no té previst jubilar la bicicleta. “A la vida, com amb la bici, si deixes de pedalar perds l’equilibri”, conclou.

ROBERT CASTRO

Advocat

“A la ciutat és impossible moure’s si no és amb la bici”

La primera vegada que el Robert va pujar en una bici sense rodetes ho va fer amb els seus cosins. “Eren tots més grans, i jo era com l’aneguet lleig, perquè encara no en sabia”, recorda. Quan finalment va aconseguir pedalar sobre les dues rodes sense que ningú el sostingués, ho va viure com un moment “apoteòsic” en la seva infància. Ell tampoc no ha oblidat la seva primera bici: una BH de color blau molt petita, que feia servir per passejar pels caminets de sorra del Masnou. Ara fa 13 anys que és advocat, i gairebé des del primer dia va tenir clar que la bicicleta havia de ser el seu mitjà de transport. “A Barcelona és impossible moure’s amb res que no sigui la bici. Tinc un Smart i ni amb això puc aparcar. És cert que la bici té els seus handicaps: no ens respecten prou -sobretot els taxistes i les motos- i tenim mala fama, però en general és el mitjà de transport que combina millor comoditat i plaer”, assenyala.

Al final del dia, les cames del Robert acumulen una mitjana de 10 quilòmetres. “Faig tenis i alguna cosa de gimnàs, però gràcies a la bici les cames les tinc de futbolista”, riu. Deu ser una de les poques persones que es mouen per la ciutat amb una assegurança sota el braç. Defecte d’ofici: entre la cartera de clients del seu bufet -Bastet Advocats- hi ha els Amics de la Bici. “M’han vingut clients amb demandes de 7.000 euros per problemes relacionats amb les bicicletes. Millor curar-se en salut”, assenyala.

El Robert viu i treballa a l’Eixample, el barri per on més es mou. Allà, la seva imatge ja forma una de les postals en auge de la ciutat: la dels homes i dones que circulen per la capital catalana elegantment vestits amb la seva inseparable Brompton.