“Hem arribat al límit del límit i hem vist que més enllà no hi ha res”

PalmaA Quios “la nostra tasca era assistir els refugiats quan arribaven a la costa. Una patrulla fa voltes preferentment a les nits. Quan creuen des de Turquia i Grècia ho intenten fer amb la màxima foscor possible per no ser interceptats pels guardacostes turcs (que els tornarien a Turquia) i pels vaixells que fan la protecció de costa a la UE (Frontex). Amb les millors condicions marítimes “munten la llanxa, una pneumàtica o semirígida, i comencen a fer la navegació cap a la l’illa grega de Quios. Hi poden anar entre 25 i 40 persones (majoritàriament, dones i infants)”. Ho explica Pere Palacio, patró d’altura de la Marina Mercant i voluntari de l’ONG Salvamento Marítimo Humanitario, que el maig de 2016 va treballar amb l’organització a Quios i el novembre passat, al Mediterrani central.

Ho tenia clar. “Volia col·laborar amb una ONG petita que no fos coneguda”, perquè considera que això “ha de ser una qüestió personal” i el teu treball “ha de ser anònim”, comenta el voluntari català resident a Mallorca . I continua: “Als traficants els donen telèfons mòbils a Turquia i ells, quan creuen que són a la costa europea, fan senyals amb els dispositius. Nosaltres o la policia de costes els detectam i s’activa un protocol que fa que una barca es dirigeixi cap a ells, o, si el temps és bo, normalment ja està navegant per ajudar”. Primer, “evitam que es llancin a l’aigua, perquè el rescat dins l’aigua és pitjor. Si es llancen a l’aigua pregam i feim allò que podem, perquè el caos és total”.

“Hi ha gent que s’ofega: dones, nins... mai no t’ho acabes de treure del cap. Sempre he dit que els rescatadors estan fets d’una altra pasta. Has de fer feina amb humilitat, però a vegades t’adones que has de decidir de decidir qui sí i qui no, i no sempre arribam a temps”.

Pere Palacio explica que “s’ha de tenir molt present que els refugiats que venen des de Turquia són refugiats sirians i que, generalment, són els que tenen doblers per pagar els traficants per sortir d’un lloc on cada dia hi ha bombardejos, tot i que els doblers no són el més important quan estan enmig de la mar”. Tots venen “amb la il·lusió del somni europeu i xoquen frontalment contra un mur, el de les institucions europees, que no els deixen moure i els obliguen a quedar allà. Passen d’un camp de refugiats de Turquia a un altre d’Europa, on poden haver de viure durant 3 o 4 anys”.

A més, Quios i Lesbos “estan sobrepoblades. Les infraestructures tampoc són suficients, perquè, com que la normativa europea ha canviat recentment, no ens permeten el rescat a les costes de Quios. SMH s’ha centrat en el suport mèdic en les arribades i l’assistència sanitària al camp”, explica.

Salvament d’altura

Al Mediterrani central, Salvamento Marítimo Humanitario rescata amb l’ONG Proem Aid. Ambdós posaren d’acord l’any passat amb l’organització alemana Lifeline i entre els tres aconseguiren un vaixell i començaren a fer rescats al Mediterrani central. “Aquí la tasca derescat és salvament d’altura”. Com que es tanca la frontera Turca “hi ha un flux migratori que es dirigeix a Líbia. S’arreplega tota la gent que ve del Iemen, Somàlia...i s’ajunta a la part oest de Líbia, entre la capital Trípoli i la frontera de Tunísia”, assenyala el voluntari.

Els països que tenen aigües costaneres “nomes comanen a les primeres 12 milles. De les 12 a les 24 es considera zona d’exclusió econòmica CEE, on tothom pot navegar.A partir de les 24, es consideren aigües internacionals”. Els traficants a Líbia “preparen les barques: bots pneumàtics i embarcacions de fusta que poden traslladar fins a 400 persones. Els venen la travessia a un preu mínim de 2.500 euros i un màxim de 4.500 per persona”. “Els prometen que tenen benzina per arribar-hi i no és cert. Es queden tirats enmig de la mar surant en espera dels vaixells de rescat”. Pere Palacio que comenta que “fa dos anys, les patrulleres eren a 12 milles, però amb la subvenció de la Comunitat Europea varen decidir agafar fins a les 24 milles i consideren el seu marc territorial arriba fins allà, de manera que no hi deixen entrar les embarcacions de rescat”. Així, els refugiats han de superar les 24 milles per poder ser rescatats. “Aquí ve el negoci, explicat pels mateixos refugiats. Son rescatats per les patrulleres líbies, que després els retornen. Els traficants estan d’acord amb elles perquè els interceptin i els retornin”. Si aconsegueixen sobrepassar les 24 milles nàutiques, amb sort trobaran un vaixell de rescat”. Al preu “s’hi inclou un telèfon satèlit programat que envia la posició al MRCC (Maritime Rescue Center Coordination) de Roma, que és el que ens la dona a nosaltres”. Quan els troben s’activa un protocol dins el vaixell: “Es posa el bot de rescat a l’aigua, el servei mèdic es prepara, es col·loca el vaixell en una posició concreta per aguantar el mar i s’envia la llanxa amb armilles salvavides”. Quan arriba la llanxa, primer fa voltes al voltant de la barca, calcula la gent que hi ha i les condicions en què està i es comencen a llançar armilles”. La barca de rescat “fa la feina per ordre: primer es recullen els ferits; en segon lloc els nins o les mares i nins, i, finalment, es rescaten els joves”. Llavors comencen a fer trasllats fins que tots són al vaixell. Aquesta tasca pot arribar a durar fins a 18 hores.

Una llevadora a bord

Després d’haver atès moltes persones, “sabem que hi ha un mercat d’esclaus a Líbia”. Gairebé totes les dones “han estat violades, maltractades o arriben embarassades”. A vegades, el rescat ‘es complica’. La penúltima vegada que vàrem fer una tasca de rescat, ens avisaren que hi havia una dona es trobava molt malament i que s’havia d’evacuar tot d’una. Havia parit al vaixell i encara portava el nin amb el cordó umbilical i la placenta. Per sort, en aquesta ocasió els acompanyava com a voluntària Cristina Bonhomme, parella de Pere Palacio i llevadora de l’hospital de Manacor. Era la segona quinzena de novembre del 2017. “Ens ocupàrem que tots arribassin bé i d’atendre els marejos, els cops i les cremades o intoxicacions pels gasos del combustible. A vegades, quan els anaves a tractar, descobries que els homes tenien tota l’esquena plena d’escares, de ferides de fuetades i de senyals de balins”. Són “ferides de guerra”. “Intentes curar-los físicament i consolar-los emocionalment”, explica Bonhomme.

“Arriben destrossats. Totes les dones embarassades venen amb una mirada trista, buida, desnodrides, famèliques i no saben quant de temps fa que estan embarassades”. En tornar a casa reflexiones i penses com podem ser els éssers humans tan misserables per ‘jugar’ d’aquesta manera?”, assenyala.

El concepte general que té la gent “és que això passa a milers de quilòmetres, però no és cert”, explica Palacio, i diu que “nosaltres som persones que atenen persones”. L’oficial lamenta que Espanya “és el primer país que incompleix tots els tractats d’inmigració”. Tot és “una guerra de recursos. El gran deute grec se salda comerciant amb persones”.