El rei sense corona de Mallorca

PalmaHauria estat Jaume IV de Mallorca si el seu pare, Jaume III, no hagués perdut el reialme. Ha estat mitificat, com tota la família. No va arribar ni a quaranta anys, que se’ls va passar entre presons i batalles, amb el parèntesi d’unes noces de pinyol vermell amb una reina de veritat, Joana de Nàpols, i no com ell, que només ho era de nom. I no sembla que fos un bon marit, perquè ella el va acusar de maltractament. Recordam aquest personatge de novel·la quan es compleixen 650 anys del testament i mort a Sòria, el 16 de febrer del 1375, i quan es prepara una expedició arqueològica per trobar-ne les restes. Ho feim seguint els estudis de Pau Cateura, Eusèbia Rayó, J. Ernest Martínez Ferrando i Carlos A. Willemsen.

Per descomptat, no va néixer a Mallorca, ja que els idealitzats reis ‘privatius’ pràcticament no eren mai a les Illes. Ho va fer a Montpeller o a Perpinyà, als territoris continentals, el 1337 o el 1338. Sa mare, Constança, era germana del rei d’Aragó Pere el Cerimoniós, i tenia una germana, Elisabet. De la seva vida no sabem gran cosa fins a la batalla de Llucmajor, el 25 d’octubre del 1349, en la qual –com és sabut– el seu pare va morir en l’intent de recuperar la corona. Jaume, que aleshores era un adolescent, hi va combatre i li feren una ferida ben lletja al rostre.

Pere el Cerimoniós, que no es distingia per ser una germaneta de la caritat, tenia claríssim que el nebot, en llibertat, era un perill: en qualsevol moment podia reclamar els seus drets. Així que el va fer tancar al castell de Xàtiva, a la frontera de la corona d’Aragó: a l’altra part del món, per dir-ho així. El monarca, però, estava pendent que la seva presó fos convenientment dura: a l’alcaid li va caure una bona esbroncada per haver-se mostrat excessivament humanitari amb el captiu.

Devers el 1358, el rei Pere degué pensar que era més convenient tenir-lo a prop, així que va ordenar-ne el trasllat al castell Nou de Barcelona, avui desaparegut. Les disposicions del monarca per a la custòdia eren rigoroses: a Jaume l’havien de vigilar quatre carcellers, dos cavallers i dos burgesos, que es canviarien cada setmana; no podia rebre visites, ni parlar amb ningú, ni escriure cartes. I si n’hi arribava cap, el contingut de la qual fos sospitós, s’havia de lliurar al rei. A més, havia de passar les nits tancat dins una gàbia de ferro i un dels carcellers dormiria amb ell. També en va caure una de bona a l’alcaid de torn: com que la gàbia no acabava d’estar llesta, el monarca li va anunciar que si no la tenia a punt immediatament, li faria tallar el cap.

La gran evasió

Contra el que possiblement esperava Pere, en ser conegudes les condicions en què tenia el seu nebot –no hi ha manera de guardar un secret–, allò va aixecar un corrent de simpatia cap al jove príncep. El dominic Antoni Ginebreda li va fer arribar un exemplar de la Consolació de la filosofia, de Boeci, convenientment traduït al català. De cada vegada era més difícil trobar gent de confiança per a la custòdia. Des de la Santa Seu, protectora habitual dels reis de Mallorca, se’n reclamava la llibertat. Pere va posar com a condició que renunciàs als seus drets, però era clar que Jaume no ho acceptaria ni mort.

La gran evasió es va produir la nit de l’1 al 2 de maig del 1362, aprofitant que el rei era fora de Barcelona. El canonge de la catedral de Barcelona Jaume de Santcliment havia aconseguit una còpia de la clau de la gàbia. L’escamot de rescat va entrar sigil·losament al castell i va llevar del mig el carceller de torn que dormia amb el presoner. Després de tretze anys de captiveri, Jaume era lliure. En saber-ho, les autoritats mallorquines es posaren en alerta, per si se li acudia desembarcar-hi.

L’alliberament de Jaume coincideix sospitosament en dates, aquell mateix maig del 1362, amb la mort de Lluís de Tarent, segon marit de la reina Joana de Nàpols. Així que tot d’una s’estengueren els rumors que Joana l’havia assassinat per quedar lliure i casar-se per tercera vegada, aquest pic amb el príncep mallorquí, dotze anys més jove. Probablement no era veritat: ser una dona amb poder era molt impopular en aquella època –en aquesta, també, però no tant.

El cas és que, efectivament, un any més tard es casaren. Ara bé, Joana no volia que un home la comandàs. El contracte matrimonial establia que Jaume no seria rei, sinó només el marit de la reina, amb el títol de duc de Calàbria i sense cap parcel·la de poder. A qui no li agradi, que no en mengi: un príncep sense territoris i sense doblers tampoc podia posar-se exigent. Aquell matrimoni era una ganga i potser podria obtenir de Joana els recursos per a la seva dèria, que fou tota la vida recuperar el reialme perdut.

Aviat es va veure que no seria així, i la incomoditat de Jaume va anar creixent. Tal vegada el llarg captiveri no havia contribuït, precisament, a la dolçor del seu caràcter: que el germà de la teva mare et fiqui a una gàbia no és per generar fe en la humanitat. El nou duc es va envoltar d’una colla d’impresentables, enemics declarats de la seva dona. Un mal dia li pegà la brusca de ser designat immediatament reformador general, exigint la comptabilitat del regne, ja que volia introduir-hi reformes radicals, en el més pur estil trumpista. Un altre va clavar un ganivet a un Sant Crist: aquesta actuació, sacrílega, era pròpia d’un desequilibrat. Li prohibiren tenir armes a les seves habitacions, perquè no pogués danyar-se a si mateix, ni a ningú. Va arribar a maltractar en públic la reina, que es queixava d’aquell infern en cartes al papa.

El col·lega del Príncep Negre

Allò no podia continuar així i Joana va deixar partir Jaume, se suposa que amb un alè. El marit es va traslladar a Bordeus, a la cort d’Eduard d’Anglaterra, conegut com el Príncep Negre, se suposa que pel color de la seva armadura, però més probablement per la seva brutalitat. Aquell personatge poc recomanable i Jaume es varen fer molt amics. Tant, que Eduard el va fer padrí de fonts del seu fill Ricard, nascut el 1367. Qualsevol diria que la mala sort es pogués transmetre per aquest parentiu simbòlic, ja que aquell, convertit en el rei Ricard II, també seria despullat de la corona per un familiar.

El Príncep Negrese’l va emportar a la guerra civil castellana. Segons el cronista Froissart, Jaume va destacar per la seva valentia a la batalla de Nájera, si bé Froissart no hi era, en aquesta batalla, així que ves a saber. En aquell combat hauria desplegat l’estendard de Mallorca, un gest que encanta als seus biògrafs.

Però després de Nájera, Jaume va caure greument malalt i, mentre el Príncep Negreaixecava el campament, ell va haver de quedar a Valladolid i fou empresonat per l’enemic, Enric de Castella. El diàleg que ens han transmès entre tots dos és un prodigi de cavallerositat: el castellà li hauria promès que no el lliuraria en mans del seu oncle Pere. Però volia un rescat per ell, així que Jaume va quedar presoner per segona vegada. L’oncle esperava que tornàs a caure en les seves mans, però aquesta vegada va quedar amb un pam de nas: les relacions entre l’Aragó i Castella havien empitjorat i Enric ara no tenia gens d’interès a satisfer els desitjos del veí.

Se suposa que va ser el cap dels mercenaris francesos al servei d’Enric, Bertrand du Guesclin, qui hauria negociat el tracte. Com que el castellà no els podia pagar pels seus serveis, els lliurà a Jaume a canvi de 70.000 doblons que oferia com a rescat la reina Joana –si això és veritat, era una santa, després del comportament del seu home. Com diu Willemsen, el príncep s’havia convertit en un xec al portador, a lliurar a la cort de Nàpols. Però pot ser que fossin els francesos els que afluixaren la bossa.

Jaume continuava amb la dèria de recobrar l’herència paterna. Així que es va embarcar en una nova aventura, aquesta en companyia de la seva germana Elisabet i d’un exèrcit de mercenaris. La tardor del 1374, els conduïren a envair els territoris de l’odiat oncle. L’expedició, que va arrasar tot el que va trobar, va arribar fins a Sant Cugat del Vallès, a només 14 quilòmetres de Barcelona. Però no més enllà: el fred, la manca de queviures i la indisciplina dispersaren aquella tropa.

Jaume i Elisabet, paradoxalment, trobaren refugi als dominis de l’antic carceller Enric de Castella. Ell hi arribava molt malalt. A Sòria feia el temps habitual de cada febrer: neu. El 16 de febrer va dictar el testament, deixant com a hereva universal la seva germana. De l’esposa que l’havia aguantat, ni una paraula. Degué morir aquell mateix dia. Per descomptat, tot d’una es va rumorejar que l’havien enverinat –ja sabem qui.

L’enterraren a Sòria, al convent de Sant Francesc, la major part del qual va desaparèixer en un incendi el 1618. En queden unes restes a un ampli solar a la Sòria actual. Així es va esborrar el rastre de Jaume IV. O no? El 2008, una excavació arqueològica va localitzar-hi una cripta i enguany, previsiblement el maig pròxim, una segona expedició, encapçalada per l’arqueòloga Helena Inglada i el medievalista Gabriel Ensenyat, tractarà d’esbrinar si el cos d’aquest príncep encara dorm en aquell lloc el seu somni de sis segles i mig.