Una síndria al febrer en el poble dels melons

PalmaEn el temps excepcional d’un cicle sec es donen anècdotes que expliquen la saviesa, i sovint la raresa, de la natura. A la finca de Son Morey, a Vilafranca, Maria Garí hi té un casal antic restaurat que sol tenir llogat. Manté la teoria que a l’estiu passat qualque inquilí deixà caure alguns pinyols d’una tallada de síndria a la zona del jardí.

A principis del desembre passat, quan netejava de males herbes el corralet, Maria observà estranyada la presència d’una sindriera. Arrecerada dels vents i orientada al Llevant la branca estesa fins quasi a l’ombra d’un arbret, tragué una flor i en sortí un fruit.

Aquesta veïnada del poble dels melons no es pensà mai que la síndria hauria surat fora de temps fins que al cap d’unes setmanes comprovà que anava agafant forma. “Ni l’he regada ni he entrecavat. S’ha criat baix un arbret petit, lluny del fred”, explica. Les arrels de la planta deuen haver-se nodrit de la humitat d’un caminet que hi ha just a la vora del jardí amb un sostre superficial de grava. Encara dins l’herbam es poden observar algunes fulles seques de la planta, que després d’esmorteir-se amb les primeres gelades a mitjan mes, ha deixat com a penyora una síndria de 3.645 grams. Maria pensava que només faria dos quilos. Tampoc ha fet gaire publicitat del cas, “perquè es mal de creure”. Si Mossèn Alcover visqués, potser escriuria una rondalla sobre la síndria hivernenca de Vilafranca.