L’armari de l’Àlex Gorina

Dilluns al canal 33 vam veure la tercera edició de La gent normal, que presenta l’Agnès Marquès. Aquesta vegada posaven el focus en l’experiència vital de canviar d’orientació sexual en l’edat adulta, quan ja tens formada una família del que es coneix com a estàndard. En aquesta ocasió el programa va adquirir una intensitat emotiva i un optimisme de fons que el van convertir en una estona televisiva molt entranyable. En un vídeo, els dos fills de l’Àlex Gorina, l’Alícia i l’Alfons, explicaven amb sinceritat com recordaven el dia que el seu pare els va comunicar que era homosexual. Va ser bonic veure la franquesa i la naturalitat amb què ho explicaven, gairebé com si la càmera no hi fos. Fins i tot hi va haver un moment curiós, de molta veritat, en què els germans parlen entre ells, deixant la presentadora al marge, perquè l’Alícia no coneixia l’existència d’una exparella del seu pare i es mira sorpresa el seu germà. Està molt ben plantejat a nivell narratiu que els convidats de plató puguin compartir el visionat d’aquesta escena i comentar-la junts.

A Gorina, contenint molt l’emoció, se’l veia orgullós dels seus fills. L’expert en cinema va ser un excel·lent testimoni perquè més enllà de l’experiència transmetia un esperit de visca la vida molt necessari en aquests tipus de programes que indaguen en la condició humana. Si no, corren el risc de caure en una gravetat i transcendència que pot acabar derivant en una èpica melodramàtica. Gorina va marcar el to i els altres dos convidats a plató (la Clara Blanchar i en Lluís Zapata) van permetre aprofundir en l’experiència en aquesta mateixa línia. Era curiós observar els processos d’identificació en aquest programa. Zapata escoltava Gorina i, en certa manera, hi volia veure projectat el seu futur: l’acceptació i naturalitat dels fills i l’harmonia familiar.

Contrastava amb la situació de plató el testimoni commovedor de Marià Trabal, un ancià homosexual que ha viscut amb la pena de no haver pogut expressar-la amb llibertat. Les seves explicacions se sumaven a una realització que es recreava en el detall per transmetre la sensibilitat i soledat del seu entorn amb una poètica televisiva molt tràgica. Aquest capítol de La gent normal va ser un programa magnífic, rodó, elegant i sincer. Tenia la virtut de connectar amb l’espectador més enllà de l’experiència personal. De fet, parlaven de sentiments, de patiment, d’alliberació i d’amor. I amb això qualsevol persona sensible hi connecta. Al capdavall el programa el que busca és l’empatia amb aquells que, pel motiu que sigui, han patit i tingut por alguna vegada. A qui no li ha passat?