TURISTA DE COA D'ULL

Quan venguérem el paradís

Als anys noranta s’inicià a les Illes la febre per vendre cases a alemanys, els quals fomentaren una especulació immobiliària sense límits que encara dura

La veu d’alerta la donà el 1998 Joan Seguí amb la seva tesi doctoral Les Balears en venda: la desinversió immobiliària dels illencs, publicada per Documenta Balear. Radiografiava els efectes que havien tingut les paraules que el 1991 havia pronunciat el president Gabriel Cañellas en la seva sessió d’investidura: “Volem convertir les Illes Balears en la segona residència d’Europa”. Era la recepta del dirigent popular per fer front a la important crisi econòmica que patia tota la UE i que s’havia vist agreujada amb la guerra del Golf.

Aquella nova febre constructora dels anys noranta es coneixeria com a tercer boom turístic. El primer s’havia produït als seixanta, en ple franquisme, amb l’arribada del turisme de masses, que suposà la incorporació de casa nostra dins el circuit capitalista europeu com a destinació hedonista. El segon arribà als vuitanta amb la construcció d’apartaments turístics com a fórmula d’allotjament més barata que els hotels. Per absorbir tants de visitants, el 1993 l’aeroport de Son Sant Joan inicià les seves obres d’ampliació.

Pere Salvà, catedràtic de Geografia Humana de la UIB, també estudià amb preocupació aquell tercer boom turístic: “El 1996 jo ja vaig parlar de Balears com la nova Califòrnia o la nova Florida dels europeus. El bon clima del nostre arxipèlag l’havia convertit en una suncity (‘ciutat del sol’), que atragué molts jubilats d’un alt poder adquisitiu disposats a comprar cases. La majoria eren alemanys que en dues hores es pogueren plantar aquí, aprofitant que els xàrters havien passat a ser companyies de baix cost”.

El geògraf assegura que aquells jubilats seguien les passes dels primers neorurals amb petrodòlars que als anys setanta ja es començaren a instal·lar al paradís que havia popularitzat Robert Graves: “Solien ser intel·lectuals rics que procedien de països productors de petroli, com l’Iran i l’Aràbia Saudita. Imbuïts de la filosofia hippy, compraren xalets a Formentor, a Cala Rajada o a l’interior de l’illa”.

Salvà recorda també que el tret de sortida del tercer boom turístic dels noranta es donà el 1986: “Va ser l’any de la integració d’Espanya a la Unió Europea. Això possibilità la lliure circulació de capitals i de persones dins l’espai europeu. Ja no hi havia cap legislació que limitàs la compra massiva de cases a l’estranger. Els alemanys es convertiren en els grans inversors, ja que la seva moneda, el marc, era més forta que la pesseta espanyola. Hi hagué, però, una altra circumstància important que afavorí aquella bombolla immobiliària: baixaren els tipus d’interès i els bancs començaren a donar crèdits, la qual cosa acabaria amb la crisi internacional del 2008”.

Cobdícia desfermada

Els alemanys s’aprofitaren del progressiu abandonament del camp iniciat amb el boom turístic dels seixanta. A uns preus força barats compraren finques que no tenien un valor excessivament agrari, però sí mediambiental. Llavors les parcel·laren per urbanitzar-les i fer-les més rendibles. “Les agències immobiliàries -assegura Salvà- ja s’encarregaren d’anar a cercar pagesos per fer-los ofertes. Aleshores les persones majors veien que el món rural ja no tenia futur. S’estimaven més vendre les cases que havien rebut en herència i donar els doblers als fills perquè es comprassin un cotxe o un apartament a vorera de mar”.

Fou així com es desfermà la cobdícia. “Molts illencs -continua el geògraf- feren una bona caixa. N’hi havia que cobraven tres milions de pessetes per una finca, però només en declaraven un milió. D’aquesta manera es feu realitat la dita tan nostrada: `Què hem de fer? Vendre les cases i anar de lloguer’. És a dir, vàrem vendre les nostres propietats als nous senyors, els estrangers, i nosaltres ens convertírem en els seus missatges, en els jornalers que en les antigues possessions feien feina per a ells”.

Salvà assegura que la venda del paradís tindria greus conseqüències demogràfiques, econòmiques,territorials i culturals: “Vàrem vendre l’ànima al diable. La nostra societat ja estava relativament desestructurada. Teníem una població autòctona minoritària, que havia començat a canviar les seves pautes quan als anys seixanta arribà la primera immigració peninsular per treballar a l’hoteleria”.

A part de finques rústiques, els alemanys compraren cases antigues a pobles de l’interior i xalets en àrees turístiques que no eren gaire intenses. D’aquesta època data també el creixement d’urbanitzacions a Llucmajor a zones com Bahía Azul, Bahía Grande, Cala Blava o Son Verí. “Hi hagué alemanys -recorda el catedràtic- que em digueren que als anys noranta tenien una rebaixa fiscal si invertien a l’estranger. Llavors molts s’animaren a comprar cases sobretot a Mallorca, perquè els preus a Espanya eren més baixos que a Alemanya”.

Aquella febre compradora suposà una autèntica revolució del mercat immobiliari, que estava controlat pel magnat teutó Matthias Kühn. El seu lema publicitari era: ‘Cada paraíso tiene su precio’. La creixent demanda feu que cada cop els illencs anassin demanant més per les seves propietats. I mentre els alemanys pagaven religiosament quantitats desorbitades, la població local tenia greus problemes per adquirir un habitatge a casa seva. S’iniciava així la famosa gentrificació dels pobles.

Aquelles “invasions bàrbares” s’aprofitaren de l’absència d’un Pla Territorial Insular (PTI). “En aquells anys -afirma Salvà-, el planejament urbanístic de les Balears preveia una capacitat de construcció de fins a prop de quatre milions de places, de les quals només se n’havien urbanitzat la meitat [els arquitectes parlen d’una casa per cada tres persones o places]. El PTI de Mallorca, que s’aprovà el 2002, intentaria posar ordre a aquest desgavell” -el de Menorca s’aprovaria el 2003 i el d’Eivissa i Formentera el 2005.

‘Land’ número 17

A finals dels noranta la presència alemanya a Mallorca quedà exemplificada en les figures de la top model Claudia Schiffer i el tennista Boris Becker, que es compraren una mansió al Port d’Andratx i a Artà, respectivament. A Alemanya no aturaven de referir-se a la nostra illa com el land (estat federal) número 17 -Menorca, en canvi, estava més dins l’òrbita dels francesos; Formentera, dels italians; i Eivissa, de nacionalitats diverses. El juliol de 1993 Dionys Jobst, diputat de la CDU, aleshores liderada per Helmut Kohl, ja havia proposat que el govern alemany compràs Mallorca a Espanya. “Allò -diu Salvà- no deixà de ser una ocurrència. El cert, però, és que en aquella època hi havia candidats de partits alemanys que venien a fer mítings aquí. Llavors, en un moment determinat, hi podia haver prop d’uns 300.000 alemanys entre nosaltres, ja fossin turistes o residents”.

El periodista Carlos Garrido fou dels primers a denunciar aquella forma de colonialisme alemany. Ho feu el 1996 amb el pamflet No vendas tu isla, no vendas tu alma. El tema el preocupà tant que el 1998 treia la novel·la Mallorca de los alemanes. “Era -afirma- una distopia que s’ha fet realitat. A través de la sàtira, parlava d’un futur llunyà, el 2030, en què tot Mallorca ja era dels alemanys. A punt d’arribar a la data esmentada, ja s’han complit els pitjors pronòstics, encara que ara els alemanys comparteixen el monopoli de l’illa amb els russos”.

Garrido recorda que els primers alemanys que varen arribar als anys setanta tenien un altre tarannà: “Volien fer vida com els illencs i molts s’acabaren integrant a la nostra societat, aprenent fins i tot català. Ara viuen en guetos, consumint els seus propis diaris com el Mallorca Zeitung o el Mallorca Magazin ”. El periodista lamenta que els mallorquins s’hagin convertit en un col·lectiu d’exclusió immobiliària per culpa de la presència d’estrangers milionaris. “La culpa, però -hi insisteix-, no és dels illencs, sinó de la globalització econòmica. La mateixa especulació immobiliària s’ha produït en indrets com Granada i Barcelona”.

El 2012 l’enduriment de la legislació fiscal feu que es reduís considerablement el nombre d’alemanys amb residència fiscal a Mallorca. Es passà a prop de 17.000. A efectes reals, però, n’hi ha molt més. El 2018 l’aerolínia Easyjet ho deixà clar amb una campanya de publicitat que deia ‘El millor d’Alemanya: Mallorca’. Aleshores els illencs ja havien pres consciència de la magnitud de la tragèdia, agreujada amb el lloguer vacacional d’Airbnb. “El 2011 -recorda Garrido- varen aparèixer al centre antic de Palma les primeres pintades ‘Tourist, go home’. Criticar el turisme ja no era un tabú”. Ara només cal que els polítics posin fil a l’agulla pel bé dels seus votants i no del capitalisme.

Agroturismes desvirtuats

Als anys noranta també va ser el boom dels agroturismes gràcies a la reforma agrària comunitària. Ho explica Pere Salvà, catedràtic de Geografia Humana de la UIB: “La idea era que, davant l’èxode rural que hi havia, calia cercar alternatives, i una d’elles va ser reviscolar el camp amb usos turístics. En un principi, no havia de comportar l’abandonament de l’activitat agrària, però a la pràctica així fou. Avui, per tant, s’ha desvirtuat la filosofia inicial dels agroturismes, que s’han convertit en hotels amb grans piscines”.

Després d’haver arrasat la costa, a poc a poc el turisme colonitzaria l’interior de les Illes amb fons públics dedicats teòricament a fomentar l’agricultura. Si bé és cert que aquest sistema evità en moltes ocasions la desaparició d’algunes possessions, en moltes altres va ser l’excusa per fer d’un habitatge tradicional tota una urbanització. Aquelles ajudes europees, que havien de servir per millorar el desenvolupament agrícola, també s’utilitzarien per asfaltar camins rurals.

Els agroturismes foren una ingènua esperança. Havien de permetre donar a conèixer l’altra cara del turisme de sol i platja de les Balears. Oferien una experiència única, lluny de l’estrès, en contacte amb les nostres arrels. Aquella nova aposta, però, acabaria banalitzant el camp al servei dels turistes amb més doblers que cercaven hotels de luxe enmig d’un entorn bucòlic.

Atès que el negoci estava en l’explotació turística, la producció agrícola passà a un segon terme. El pagès, en lloc de cultivar la terra, es dedicaria simplement a mantenir-la. Es convertiria en un jardiner, un gestor d’un paisatge de revista decorativa, amb ovelles i ametlers de fons. El camp fou vist com una mercaderia més que s’havia de comercialitzar i consumir. Mentrestant, la majoria d’aquelles instal·lacions serien administrades per unes poques companyies, principalment estrangeres, que imposarien al pagès o al propietari rural les seves condicions i exigències.

La irrupció dels agroturismes se sumà a la compra massiva de finques per part d’alemanys. S’inicià així la gentrificació de foravila, que acabaria sent esbutzada per una laberíntica xarxa de carreteres. Amb els preus disparats, la població autòctona era incapaç d’adquirir un tros de terra per poder viure l’experiència mística que cercaven els nous amos milionaris de les Illes. No ens n’havíem temut i ja havíem venut el paradís. Es consumava la dita popular “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Fou la factura que haguérem de pagar per tanta cobdícia. Joan March tenia raó: “Tot home té un preu”.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF