PalmaUn britànic arriba a Mallorca i es troba amb la desagradable sorpresa que tots els hotels de Palma són plens. No, no és un estiu dels d’ara. És un hivern dels anys trenta, fa gairebé un segle, i és com comença Problema a Pollença, la narració que Agatha Christie va ambientar en aquesta localitat mallorquina que coneixia de primera mà, perquè hi va estiuejar. Recordam la reina del crim i els seus vincles amb l’illa, quan fa cinquanta anys de la seva mort, el 12 de gener del 1976.
Els llibres d’Agatha Christie es consideren dels més llegits de la literatura universal, només per darrere de la Bíblia i del seu compatriota William Shakespeare. No cal imaginar-la com una dama sedentària només perquè, com ella mateixa va confessar, les millors trames criminals se li acudien quan escurava. Va ser infermera a la Primera Guerra Mundial i va viatjar pràcticament per tot el món, en part a causa de la feina del seu segon marit, que era arqueòleg.
També és un dels motius pels quals un bon grapat de les seves novel·les se situen a escenaris exòtics –per al lector britànic, és clar: Assassinat a l’Orient Express és una de les més conegudes i poder viatjar en el tren Orient Express va ser una experiència que va viure en persona. “Mai no record una cara”, confessa a la seva autobiografia. En canvi, “els llocs resten en la meva memòria”.
Una d’aquestes passejades pel món la va portar, l’estiu de l’any 1932, al Port de Pollença. Aleshores això del turisme quedava ben lluny del monocultiu en què s’hauria de convertir. Només alguns artistes excèntrics –i amb recursos econòmics– es podien permetre de viatjar per gust. Com el seu compatriota i col·lega Robert Graves, el qual va arribar a Deià el 1929. Si bé, en el seu cas, el vincle amb l’illa es va fer permanent.
Quan va fer la breu llista de les coses que més li agradaven –només sis línies–, l’autora britànica hi va incloure “la llum del Sol, anar a la platja, banyar-me i nadar”. Així que se suposa que s’ho va passar d’allò més bé en gaudir de la mar de Mallorca a l’estiu –en comparació amb el clima del seu país–, en aquells temps en què no calia fer guàrdia per reservar un espai per plantar-hi el para-sol. Sembla que el paisatge de Pollença li va agradar molt i que feia passejades fins al far.
Una setmana a Sóller
Problema a Pollença (Problem at Pollensa Bay), publicada per primera vegada el 1935, és la narració que li va suggerir aquest escenari de Mallorca. Es tracta d’una història breu, d’una vintena de pàgines. Aquí no hi ha cap assassinat –uep!, disculpes: se m’ha escapat–, però sí un assumpte complicat de resoldre. El protagonista no és cap dels seus dos personatges més coneguts: Poirot i Miss Marple, sinó un altre, Parker Payne, el qual té una mena de capacitat per solucionar qualsevol embull. Ara bé, és Pollença la que dona títol a un recull d’històries que l’acompanyen, alguna d’elles protagonitzada pel perspicaç detectiu belga o per l’astuta dama britànica.
Idò bé, en baixar del vaixell que el du des de Barcelona, Parker Payne descobreix que els hotels són plens: “Palma s’havia posat de moda. Anglesos i americans anaven a passar l’hivern a Mallorca”. Talment com viatgers de l’Imserso. Només troba, al centre de Ciutat, un cambró, sense ventilació, on no està disposat a allotjar-se. La reacció de l’amo de l’hotel resulta genuïnament mallorquina i prova que Christie devia conèixer els illencs prou bé. S’encongeix d’espatlles i li amolla: “Què vol que li digui?”. Només li manca afegir “tanmateix”.
Parker Payne ha de cercar una alternativa: Sóller, Alcúdia o Pollença són altres possibles indrets on trobar allotjament. De l’hotel Formentor, aleshores acabat d’inaugurar –el 1929–, ni parlar-ne, perquè, li adverteix un taxista, els preus són caríssims. Era “un centre per a adinerats”.
A la fi, Payne troba allotjament a l’hotel ‘Pino d’Oro’, a Pollença. Els seus propietaris no parlen idiomes –sembla que parlem talment de la prehistòria del turisme–, però ell hi troba “la pau i l’assossec” que cercava, en una habitació amb vistes a la mar. Els altres hostes de l’establiment són també estrangers: n’hi ha de britànics, d’alemanys i de danesos. No tothom se sent tan a gust a Mallorca: una jove, bastant excèntrica, la qualifica d’“illa horrible”, i diu que s’hi mor d’avorriment.
Agatha Christie descriu la Pollença de l’època com “un poblet de pescadors”, amb un bar i poques botigues. L’única pinzellada discordant: una “colònia d’artistes”, amb al·lotes que vesteixen calçons i al·lots “amb boina i cabells llargs” que parlen d’art abstracte. Payne passa també “una setmana molt agradable” a Sóller.
Sembla lògic identificar el ‘Pino d’Oro’ amb l’hotel Illa d’Or, de nom molt semblant, que havia obert les portes poc abans, també l’any 1929. Per tant, Christie s’hauria allotjat en aquest establiment. Ara bé, això no és tan senzill d’esbrinar. Ho podria haver fet al Sis Pins –d’aquí, això del ‘Pino’. O al Mar i Cel, el qual a la història protagonitzada per Payne surt com a ‘hotel Mariposa’.
També sembla que Christie va visitar Mallorca en més ocasions. Molts anys més tard, ja en els seixanta, quan el nombre de visitants havia crescut espectacularment, fou protagonista d’una curiosa anècdota. S’esperava amb tots els honors al turista un milió –com la cançó–, i qui va baixar de l’avió va ser l’escriptora de fama mundial. Però aquest reconeixement no li va correspondre a ella, sinó a una parella que viatjava en el mateix vol.
Crims a Raixa i a Formentor
Agatha Christie va morir el 1976, però només uns anys més tard Mallorca va servir de plató de rodatge a l’adaptació cinematogràfica d’una de les seves històries més cèlebres, Mort sota el Sol (Evil Under the Sun, en realitat ‘Maldat sota el Sol’), no debades dirigida per un enamorat de l’illa, Guy Hamilton, i protagonitzada per un altre: Peter Ustinov, en el paper de Poirot.
Això suposava una bona promoció de l’illa, en aquells temps en què ningú no pensava ni remotament que s’havia de posar fre a l’augment de visitants. Tant, que quan es va estrenar, la crítica de David Ansen al Newsweek sentenciava que “la pel·lícula de Guy Hamilton és molt més efectiva com a anunci de Mallorca que com a thriller”. Cosa que, tot s’ha de dir, tampoc no deixava Hamilton en gaire bon lloc. Ara bé, la vàlua artística quedava en segon pla, en comparació amb la propaganda que allò representava: Hamilton va ser guardonat amb el premi Molí d’Argent, per la promoció de Mallorca amb Mort sota el Sol.
El curiós és que, en la ficció, l’acció no se situa a Mallorca, sinó a Grècia, aprofitant la semblança dels paisatges. El més curiós encara és que en cap moment ningú no pensa que l’assassí –hi ha un assassinat, és clar– pugui ser cap indígena: només els visitants estrangers, que s’allotgen en un mateix hotel, són sospitosos.
Com ha estat habitual en produccions inspirades en novel·les de l’autora britànica, la resta del repartiment va ser veritablement de luxe, amb estrelles del cinema com James Mason, Maggie Smith, Roddy McDowall i Diana Rigg –cèlebre per la sèrie Els venjadors i molt més recentment pel seu paper d’Olenna Tyrell a Joc de trons. També hi intervenien Nicholas Clay –el Lancelot d’Excalibur– i Colin Blakely, que va interpretar un altre detectiu il·lustre, el doctor Watson, a La vida privada de Sherlock Holmes. I Jane Birkin, que coneixia bé Mallorca, perquè hi havia passat temporades amb el que llavors era el seu home, el compositor de bandes sonores John Barry. Per a les localitzacions es varen utilitzar la finca de Raixa, Cala Fornells i el Caló d’en Monjo a Peguera, Cala Deià i Formentor. També es varen fer servir imatges de la Dragonera.
Molt més recentment, Agatha Christie i el seu inseparable Poirot visqueren encara un altre retrobament amb els mallorquins. Fou el 2021, en un dels cicles de Teatre de Barra, peces de teatre breu que, periòdicament, es posen en escena a bars de la zona de Blanquerna, a Palma. A Una qüestió de principis, amb la direcció de Bernat Molina, amb Aina Cortés com a Agatha Christie i Jaume Sureda com a Poirot, l’escriptora britànica, un pic més, li complicava la vida al detectiu belga, amb una successió de possibles començaments per a nous casos per resoldre.
Christie va conèixer bé un altre arxipèlag: les Canàries. De Las Palmas parlava el 1977 com “el lloc ideal de descans”, si bé “avui dia s’ha convertit en un gran centre turístic i ha perdut l’encant”, quan ella el va visitar. El que diria de la Mallorca de noranta anys més tard ja us ho podeu imaginar.u
Informació elaborada a partir de textos de Matías Vallés i Antoni Janer Torrens, l’autobiografia d’Agatha Christie i la seva narració Problema a Pollença, a més de la web Wow Mallorca de la Fundació Mallorca Literària.
Poirot, un incondicional de Formentor
Sis vegades va interpretar el polifacètic actor britànic d’origen rus Peter Ustinov el sofisticat detectiu belga creat per Agatha Christie, en altres tantes produccions: Mort al Nil (1978), Mort sota el Sol (1982), Tretze a taula (1985), Dead Man’s Folly (1986), Assassinat en tres actes (1986) i Cita amb la mort (1988). Probablement, cap altre intèrpret no s’ha posat tantes de vegades en la pell d’aquest personatge; llevat de David Suchet, potser el millor Poirot de tots els temps, el qual va protagonitzar una sèrie de televisió.
Christie sentia veritable debilitat per aquesta creació seva, fins al punt d’afirmar que quedaria amb ella, deia: “la resta dels meus dies”. I així va ser: mesos abans de morir, va matar el personatge en la darrera història, titulada, de manera molt adient, Teló. A Christie li cridava l’atenció que els intèrprets de Poirot fossin, habitualment, homes alts i grossos: com Ustinov, que passava el metre vuitanta. Però ella se l’imaginava més aviat com a poca cosa. Com Suchet, 1,68 m.
Peter Ustinov era un habitual de Mallorca, amb visites que es varen perllongar al llarg de quatre dècades. De fet, es va comprar una casa al Port d’Andratx, per passar-hi les vacances. Després, va canviar aquest racó de l’illa per l’hotel Formentor –sí, aquell que li semblava tan car al taxista, a la Mallorca dels trenta. Navegava per les aigües mallorquines a bord del seu veler, el My Nitchevo. L’any 2000, Última Hora el va guardonar amb un Siurell d’Honor.
Cada estiu, a banda del posat d’Ana Obregón i les regates de l’emèrit, les altres dues cites ineludibles eren les estades a l’hotel Formentor de Concha Velasco i de l’intèrpret per excel·lència de Poirot. Ustinov parlava una barreja de castellà i d’italià amb la qual es feia entendre. No tan sols va venir per vacances. Va fer de narrador per a la Simfònica de les Balears en un concert amb acompanyament de text, el 1997. Una altra prova de la seva versatilitat.
