Els primers insubmisos illencs

Fa trenta anys, les Illes Balears també se sumaren al primer moviment d’insubmissió estatal que volia eliminar l’exèrcit franquista

E l primer moviment organitzat de desobediència civil de la democràcia espanyola es va produir el 20 de febrer de 1989. Cinquanta-set joves de tot l’Estat es negaren a presentar-se a la crida a files del servei militar obligatori, més conegut com a mili. No serví de res que, com a mesura dissuasiva, la justícia ja hagués enviat a la presó els primers insubmisos que, tanmateix, apel·laven a un dret de la Constitució: el dret a la llibertat ideològica.

Des d’aleshores, els jutjats militars s’ompliren de sol·licituds de nous “traïdors a la pàtria”. La lluita antimilitarista, però, havia començat a final de la dictadura. El 1971 l’andalús Pepe Buenza fou el primer objector de consciència que anà a la presó. Ho feu per motius polítics, ja que anteriorment els testimonis de Jehovà ja ho havien fet per motius religiosos.

El 1977 nasqué el MOC (Moviment d’Objecció de Consciència), que lluitava per la desaparició de l’exèrcit. A poc a poc anaren apareixent altres grups com el Mili-KK, molt proper als partits d’extrema esquerra. Atès que el moviment no aturava de créixer, el 1983 el govern del PSOE es va veure en la necessitat de regular la Llei d’objectors de consciència. La normativa preveia la creació d’una Prestació Social Substitutòria (PSS) que havia de durar 18 mesos (sis més que la mili) i d’un tribunal que havia de validar el dret a accedir-hi. Aquests plans, tanmateix, varen ser sabotejats per l’estratègia d’un moviment del tot pacifista que l’Estat dividia en dos grups: els “dolents” (insubmisos) i els “bons” (els objectors).

Idees clares

Un dels qui se sumaren a aquell boicot va ser Vladimiro Gil, avui de 49 anys. Natural de Saragossa, es considera ja mallorquí. Fou l’únic illenc insubmís a entrar a la presó. El seu nom ja reflecteix el seu esperit antimilitarista. “Els meus pares -assegura- són molt esquerrans i em varen voler posar el nom de Lenin. Durant el franquisme mon pare va estar nou anys a la presó i ma mare, quinze. Com que ja havien patit la dictadura, ells foren els primers que em digueren que no em fes ni insubmís ni objector”.

A devuit anys, tanmateix, Vladimiro tenia les idees clares. El 1989 primer es declarà objector de consciència. I no li ho reconegueren. Aleshores decidí no presentar-se a files. El detingueren el 1991 mentre feia de picapedrer a Saragossa. “Vaig ser -recorda- el segon insubmís que detingueren a la meva ciutat. Com que hi havia bastantes mobilitzacions al carrer, aviat em traslladaren a la presó Alcalá Militar de Madrid, on també hi havia el general Tejero i la resta d’insubmisos de tot Espanya. Vaig passar molta por. Al cap de vint dies, però, m’amollaren a l’espera de judici”.

Aleshores aquell jove aragonès festejava amb una al·lota mallorquina i decidí venir a l’illa a provar sort. Mentrestant, el mateix 1991 els insubmisos passaren a dependre de la jurisdicció civil. L’exèrcit se’n rentava les mans i passava la patata calenta al Govern. El 1993 va tenir lloc a Saragossa el judici de Vladimiro. “Jo -rememora- no m’hi vaig presentar perquè era a Mallorca fent feina. Hi va anar mon pare per mi. Els insubmisos també teníem grups autoinculpatoris. Eren persones que, davant del tribunal, deien que ens havien induït a no obeir la llei. Així, a ells també els havien de ficar a la presó. El que preteníem era magnificar el moviment i rebentar el sistema”.

Clandestinitat

En no anar a declarar, la justícia decretà una ordre de captura i cerca contra Vladimiro, que passà a viure en la clandestinitat amb la documentació d’un amic d’aspecte semblant. Al cap de tres anys, però, aquella enganyifa es destapà: “Afectat d’una pneumònia, vaig haver d’ingressar a Son Dureta. Jo no sabia que la persona de qui tenia la documentació també ja hi havia estat ingressada i que tenia un tipus de sang diferent a la meva. Llavors l’hospital va denunciar els fets a la Policia. Jo em pensava, però, que em detenien pel delicte d’insubmissió. Estava equivocat. Ho feien per un delicte d’estafa a la Seguretat Social. Així, més endavant vaig haver d’afrontar un altre judici, en el qual, amb tot, tant el meu amic com jo quedàrem absolts”.

Del delicte per insubmissió no arribaven bones notícies. “La jutgessa de Saragossa -assegura l’aragonès- em demanava un any de presó. La jutgessa de Palma, en canvi, em deia que, com que no tenia antecedents, podia signar la revisió condicional per evitar la condemna. Jo m’hi vaig negar. Estava convençut que no havia comès cap delicte. Actuava segons les meves idees. L’estratègia era clara: o ens ficaven a tots a la presó o a ningú”. Finalment, Vladimiro va haver d’entrar a l’antiga presó de Palma: “Primer, com que encara no m’havia curat de la pneumònia, vaig estar al mòdul d’infermeria. Quan em donaren l’alta, vaig passar a un tercer grau. Podia continuar anant a fer feina, però havia de dormir a la presó de dilluns a dijous. Així, la condemna acabà sent de vuit mesos”.

Vladimiro guarda un bon record de la seva etapa penitenciària: “La resta de presoners em donaven cops d’ànims a l’esquena perquè veien que els insubmisos estàvem en contra del sistema. A fora, hi hagué moltes concentracions de suport. Diversos companys penjaren cartells per la insubmissió i per la llibertat a les grues de la nova presó que s’estava construint, a la carretera de Sóller”. Tanta persistència tingué els seus fruits. El 2001 el govern d’Aznar decidí eliminar el servei militar obligatori. Es veia incapaç de continuar inventant més llocs de feina per a tants objectors que havien aconseguit desbordar l’Estat. Vladimiro se sent orgullós de la seva contribució en aquest èxit social: “Ho tornaria a fer. La nostra lluita era la darrera passa que quedava per canviar la Transició, que va ser un muntatge. Encara ens queda, però, eliminar els exèrcits”.

Tomeu Martí

Qui va estar molt pendent del cas de Vladimiro va ser el periodista Tomeu Martí. El 1988 tenia devuit anys, i es va declarar objector. “Jo -diu- vaig argumentar que som pacifista, antimilitarista i independentista. A més, considerava que l’exèrcit espanyol era un exèrcit d’ocupació a Mallorca i, per tant, no feia comptes col·laborar-hi”. Martí es trobà amb molta d’incomprensió al seu entorn: “Comunicar a la família que primer et feies objector de consciència era un drama. Em deien: ‘Et miraran malament, et tractaran de gandul’. Després, al cap d’uns anys, quan anava a fer xerrades a pobles per explicar la insubmissió, aleshores eren els mateixos pares qui em demanaven consell perquè els fills es fessin objectors de consciència. No volien que fossin insubmisos, però objectors de consciència, sí”.

El cas de Martí, representat per l’advocat Ferran Gomila, es va allargar molt pel tema lingüístic: “Jo cada vegada reclamava que se’m citàs en català o fer les declaracions en català. Això va fer que el procés es dilatàs”. El judici s’acabà celebrant el gener de 1997 a l’Audiència de Palma. Va ser molt mediàtic. Aleshores, s’havia creat la Plataforma de Suport de Tomeu Martí, que fou molt activa. Va aconseguir recollir 10.000 signatures. La número u va ser la del pensador nord-americà Noam Chomsky. També hi hagué personalitats com Lluís Llach, que dedicà una cançó al periodista mallorquí durant un concert a l’Auditòrium.

Al judici, deu escriptors de les Illes, encapçalats per Antoni Serra, es varen autoinculpar a favor de Martí. L’activista recorda especialment el nom d’un dels tres membres del tribunal: “Hi havia un exjutge militar, Eduardo Calderón, que havia col·laborat amb l’exèrcit de Franco”. La sentència, tanmateix, fou millor que no s’esperava: “En un primer moment em demanaven quatre anys de presó. A la vista oral, però, el Codi Penal ja s’havia canviat i aleshores les penes de presó passaren a ser d’inhabilitació. Així, al final em condemnaren a set anys d’inhabilitació i 365.000 pessetes de multa”. Després tocà recurs al Tribunal Suprem: “A final dels anys noranta, a les portes de l’abolició del servei militar obligatori, el jutge s’agafava a qualsevol detall per arxivar o absoldre els casos d’insubmissió. I a mi, finalment, em varen absoldre”.

Martí valora molt positivament la llavor sembrada fa trenta anys pel moviment d’insubmissió: “Érem una minoria molt conscienciada. Estàvem disposats a anar a la presó per denunciar una llei injusta. En aquell moment nosaltres ens emmirallàvem en les sufragistes feministes o moviments per la pau d’altres parts del món. La insubmissió va ser un moviment molt important de desobediència civil que va aconseguir el seu objectiu primer, que era la desaparició del servei militar obligatori”.

Històries de la mili

A Espanya, el servei militar obligatori s’instaurà el 1770 en temps de Carles III. S’abolí el 2001, 231 anys després. Durant els dotze anys que durà la campanya d’insubmissió (des del 1989), prop de 50.000 joves es declararen insubmisos i més de 1.700 compliren penes de presó o condemnes d’inhabilitació. A aquesta xifra s’hi han de sumar el centenar de milers que es declararen objectors de consciència. El 2002, el primer any sense mili, el govern també es va veure forçat a reformar el Codi Penal i el Codi Militar. Així s’amnistiaren prop de 4.000 insubmisos processats.

El 1986, tres anys abans que el moviment insubmís s’organitzàs, el còmic satíric El Jueves ja ajudà la causa amb la sèrie Historias de la puta mili. Era una paròdia àcida de l’exèrcit espanyol en què els càrrecs militars apareixien com un incompetents. El 1994 arribà la pel·lícula de la tira còmica i, després, la sèrie de televisió.

En l’imaginari col·lectiu, la mili era el lloc on “et feien un home”. Per a alguns, va ser una oportunitat per aprendre a llegir i escriure, treure’s el carnet de conduir o relacionar-se amb gent d’altres regions del país. Per a altres, en canvi, va ser una autèntica pèrdua de temps: els estudis o els treballs quedaven interromputs, cosa que ocasionava, a vegades, un daltabaix important en l’economia familiar. Tampoc no faltaren casos de suïcidis de persones que no pogueren suportar l’asfixiant i testosterònic món castrense. D’aquesta manera, la major alegria que podia tenir un jove era rebre una carta del Ministeri de Defensa en què, per motius de salut, se’l declarava “exempt del servei militar”. Els més agosarats s’atreviren a simular una malaltia, la qual cosa estava castigada amb penes de presó.

A Espanya la insubmissió va ser un moviment pacifista que modificà del tot la relació d’una jove democràcia amb el seu anacrònic estament militar. Fou, a més, un dels moviments de desobediència civil més importants de l’Europa del segle XX. El 1991 Holanda va ser el primer país d’Europa a abolir la mili. El darrer a fer-ho ha estat Alemanya, al 2011. Ara només hi ha set països de la UE que la conserven. Són Grècia, Àustria, Finlàndia, Dinamarca, Estònia, Xipre (on dura 25 mesos) i Suècia (que la recuperà el 2017 després d’haver-la abolit set anys enrere).

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF