TURISTA DE COA D’ULL

El pecat més gros de l’Església

Josep Miralles, bisbe de Mallorca durant la Guerra Civil, beneí amb el seu silenci la repressió franquista

Encara és hora que l’Església de Mallorca demani perdó públicament per la seva actuació a la Guerra Civil espanyola. Aquella ignomínia comptà amb la complicitat del bisbe palmesà Josep Miralles (1860-1947). Ocupava el càrrec des de 1930. Havia arribat procedent de la diòcesi de Barcelona, d’on fou apartat perquè, segons Primo de Rivera, no es prestava al joc de la dictadura d’“espanyolitzar” Catalunya. Tot i que gairebé tota la seva bibliografia fou escrita en castellà, el prevere sempre defensà l’ús del català en la predicació i en el catecisme. I va ser ell qui convencé mossèn Alcover perquè escrivís les seves rondalles en “mallorquí” i no en castellà.

El 18 de juliol, en esclatar la guerra, Miralles se sentí en una situació compromesa. En un primer moment, no havia manifestat cap entusiasme envers uns feixistes que no li mereixien cap confiança. Aviat, però, canvià d’actitud. No es pogué avenir de les notícies que li arribaven sobre la dura persecució desencadenada a Barcelona i a la resta de la zona republicana contra les esglésies i els sacerdots.

Tanmateix, l’eclesiàstic fou víctima d’una campanya d’intoxicació. Així ho afirma el monjo palmesà Josep Massot en el seu llibre El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991). Segons el pare Massot, “la ingenuïtat innata” del prelat el portà a acceptar com a bones les justificacions de l’ Alzamiento : la teoria del complot comunista, avalada amb documents falsificats de manera barroera, i l’existència de llistes negres de persones de dreta que havien de ser assassinades sense contemplacions.

Miralles començà a abandonar la seva equidistància el 16 d’agost de 1936. Veié com una amenaça el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo al Llevant de Mallorca. Un cop fallida aquella operació, es prestà a presidir un multitudinari tedéum de celebració a la catedral de Palma. I el 8 de setembre es dirigí als seus feligresos des dels micròfons de Radio Mallorca. El seu objectiu era “trasmitir a cuantos tienen la bondad de oírme el júbilo de todos los mallorquines por el grandioso triunfo obtenido, gracias a la protección del Santo Cristo de Manacor y de la Santísima Virgen de la Salud [...] y merced al esfuerzo de nuestros heroicos defensores, contra los enemigos de la Religión, de la sana Moral y de la integridad de la Patria española”. Miralles feia vots perquè aviat Mallorca tornàs a ser “la tierra predilecta del sano turismo y la acogedora de todos sus entusiasmados visitantes”.

En defensa del comte Rossi

L’agost de 1937 Miralles no dubtà a signar la pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de Franco. El document afirmava que “la Iglesia no ha querido esta guerra ni la buscó” i feia una tímida referència a la “represión ilegal” de la zona “nacional”, que hauria estat comesa “por error o por gente subalterna”. Per al prevere, les atrocitats del bàndol insurrecte eren un mal menor que servien per fer de contrapès de les que tenien lloc a l’altre costat. “La guerra té les seves lleis”, deia als seus capellans més inquiets. Així, no tingué cap inconvenient a beneir a Palma els avions dels feixistes italians. També animava la resta del clero a mirar cap a una altra banda. Un dia rebé la visita del rector de Lloret que se li queixà dels morts que veia. Miralles li contestà que havia de callar i fer el cor fort. No l’havia de tenir -li insistí- “com una nina de dotze anys”.

Un altre dels pecats del capitost de l’Església mallorquina fou la defensa que feu del sanguinari comte Rossi, enviat per Mussolini. Coincidí amb ell en nombroses desfilades militars. El pare Massot afirma que el clergue l’admirava, encara que matisa “que no compartia els seus afanys d’afusellar sense contemplacions i que li va demanar, sense gaire èxit, moderació”. L’autor del crit Tutti i rossi fucilati (“Tots els rojos afusellats”) tingué de traductor el sàdic capellà Julià Adrover Llaneres, natural de Felanitx. Miralles, però, digué d’ell que “es de perfecta ejemplaridad sacerdotal”.

Diferent fou l’actitud que tingué el bisbe amb Nicolau Saggesse, el cap espiritual de la Falange. El seu fanatisme no coneixia límits. Així ho assegurà Francesc de Borja Moll en el llibre Els altres quaranta anys : “Durant els primers mesos de la guerra, anava amb la pistola pels pobles incitant a la caça de suposats rojos, fins i tot des de la trona. M’han assegurat que un rector morí d’un atac de cor, de l’horror que li produí veure la trona del seu temple parroquial profanada pels crits d’odi d’aquell energumen”.

Miralles sol·licità reiteradament al cardenal Gomà que s’endugués de l’illa Saggesse. I finalment ho aconseguí. L’escriptor Llorenç Capellà, autor del Diccionari vermell, assegura, però, que aquella petició no responia a una qüestió de consciència: “Pensava que, sense tenir-lo al davant, la gent l’oblidaria. Així, l’Església podria recompondre la seva bona imatge amb més facilitat”.

Les crítiques de Bernanos

Qui s’encarregà de desemmascarar el bisbe de Mallorca va ser l’escriptor francès Georges Bernanos. Catòlic i dretà, havia viscut a l’illa entre l’octubre de 1934 i el març de 1937. En un principi havia aplaudit l’ Alzamiento, però, en veure en què havia derivat, se’n desentengué tot d’una. Retratà l’horror viscut en el llibre Els grans cementeris sota la lluna, que sortí publicat a França l’abril de 1938. Amb aquesta obra volia evitar que les dretes franceses s’emmirallassin en Franco i que oblidassin els perills del feixisme.

Bernanos carregà durament contra Miralles. L’acusà de participar en el règim del “Terror”. “Sempre -escrigué- he pensat que Nostre Sant Pare, el Papa, torturat, segons ens diu, pel problema de la guerra civil espanyola, tindria molt d’interès a interrogar aquest dignatari, sota la fe del jurament”. Amb motiu de l’escàndol que generà aquell llibre, el cardenal Arthur Hinsley, arquebisbe de Westminster, demanà al seu col·lega mallorquí explicacions. Aquest li insistí que, lluny d’estar involucrat en la repressió i la depuració duita a terme a l’illa, ell havia demanat indults per a alguns condemnats a mort. Era la seva versió.

Jeroni Alomar

Miralles no mostrà gens de misericòrdia amb el llubiner Jeroni Alomar Poquet, vicari de Son Carrió i d’Esporles, conegut com “el capellà roig”. La injustícia que patí queda ben reflectida en el recent documental d’Antoni Capellà Les campanes no tocaren a mort. Amb el desembarcament de les tropes de Bayo, el seu germà Francesc, membre del comitè d’Esquerra Republicana de Muro, havia estat detingut. Per treure’l de la presó, Jeroni es decidí a presentar una denúncia. Aquell gest li va valer un advertiment del bisbe, que amenaçà de penalitzar-lo. Aleshores va ser la seva mare Isabel qui presentà la denúncia, cosa que provocà un avís d’excomunió per al capellà. Finalment, la denúncia també va ser retirada i Jeroni va ser detingut i tancat al convent de la Missió de Palma. En sortí al cap d’un temps, però va tornar a ser detingut a final de 1936. Francesc Barrado, cap de la Policia de Palma i agent secret, li havia preparat una trampa. L’enxampà intentant ajudar republicans represaliats a escapar de l’illa.

Alomar, de 42 anys, fou jutjat en un consell de guerra sumaríssim el 12 de maig de 1937. Tot ja estava dat i beneït. Va ser afusellat el 7 de juny del 1937, a la tàpia exterior del cementiri de Palma. Es convertia així en l’únic capellà assassinat a Mallorca durant la Guerra Civil. Segons alguns testimonis, davant dels seus botxins el llubiner es va voler treure la sotana perquè no volia que es tacàs de sang. En el moment de la descàrrega proferí “¡Viva Cristo Rey!”.

Miralles es negà taxativament que el “capellà roig” tingués un funeral, tal com demanava la seva mare. Així ho revelen unes cartes que han estat trobades vuitanta anys després per l’investigador llubiner Gabriel Alomar. En una de les lletres el bisbe llança al rector de Llubí la següent ordre: “Mi voluntad terminante es que no se celebre ningún sufragio público; pero autorizo la celebración de misas privadas, aunque no constituyendo turno, sean o no varias el mismo día, y sin anuncio de indulgencias”.

L’ arxiu Gomà, publicat recentment, també ens ofereix confessions curioses que va fer Miralles al cardenal primat d’Espanya durant la Guerra Civil. Una d’elles data del 5 de maig de 1937, dies abans de la celebració de judici a Alomar. “Ya le nombraron abogado ‒diu‒, creo que lo pasará mal, pues está convicto y confeso, pero sea cual fuere su castigo lo considero muy merecido puesto que todo lo hecho, y mucho más lo anterior, lo hace a sabiendas”. Després de l’assassinat, el bisbe afirmaria als seus que havia demanat l’indult del llubiner a Franco i que n’havia enviat una còpia al seu superior Gomà. A l’arxiu del cardenal, però, no se n’ha trobat res.

Arxiu tancat

El pare Massot, tanmateix, assegura que el clergue, “per molt que hagués volgut, era impotent per aconseguir la revisió de la pena, com no havia aconseguit la d’Alexandre Jaume ni la d’Emili Darder [diputat socialista i batle de Palma d’Esquerra Republicana, respectivament, afusellats el 24 de febrer de 1937 per ordre d’un consell de guerra]”. Amb tot, aquestes consideracions del monjo de Montserrat es podrien qüestionar. En el cas d’Alexandre Jaume, es donava el cas que Miralles n’era familiar. Era cosí del seu pare.

Dies abans de l’ordre d’execució del seu parent, el bisbe rebé de mala gana al seu palau el germà, el cunyat i el nebot d’Alexandre. Els digué que el dirigent socialista tenia el que s’havia cercat i que, a causa de la seva condició de roig i d’ateu, no hi podia intervenir. Per a Emili Darder, Miralles tampoc no mogué ni un dit. Així ho afirmà Miquela Rovira, viuda del batle, en una entrevista feta el 1986. La mateixa indiferència mostrà amb la resta d’afusellats, Antoni Mateu, batle d’Inca i membre d’Esquerra Republicana, i l’empresari d’Alcúdia Antoni Maria Ques, també del mateix partit.

Avui, vuitanta anys després, l’arxiu confidencial del bisbat de Mallorca roman tancat. Cap investigador hi pot accedir per poder tenir més informació sobre el pecat més gros que carrega la nostra Església sobre la seva consciència. L’única mostra de contrició la va protagonitzar el 1995 el bisbe Teodor Úbeda, que, a petició d’un grup d’amics, accedí a presidir el funeral que sempre es negà a Jeroni Alomar. Va ser al convent dels caputxins de Palma. Ara caldrà veure si qualque dia el Vaticà s’atrevirà a beatificar màrtirs rojos com el llubiner. Al País Basc, durant la guerra, també foren ajusticiats setze capellans nacionalistes. Hi ha silencis que encara fan molt de mal. I la setmana que ve: ‘La tragèdia silenciada del Constància’.

Capellans contestataris

Amb l’esclat de la Guerra Civil, alguns religiosos defensaren, per convicció, la política repressiva duita a terme pels militars feixistes. Fou el cas de l’excèntric capellà falangista Joan Crespí Nicolau, que finalment se secularitzà. Altres s’adaptaren als nous temps per por i es trobaren dispensant els sagraments als condemnats a mort. També, n’hi hagué, però, que es revoltaren contra aquella brutalitat. Un d’ells va ser mossèn Bartomeu Oliver (1903-1993), vicari de Sencelles i gran divulgador de sor Francinaina. Fou detingut la Setmana Santa de 1937 arran d’un sermó que pronuncià des de la trona contra les matances indiscriminades de molts de republicans. Quedà en llibertat gràcies a les gestions que feu el dia del seu judici el bisbe Miralles. Per preparar la defensa, li donà un butlletí del bisbat del desembre de 1936 on hi havia copiada una pastoral del bisbe de Pamplona, monsenyor Olaechea.

Aquell escrit, titulat La voz de un prelado. Ni una gota de sangre de venganza, era una denúncia sui generis contra les execucions a la cuneta que es feien arreu de la zona nacional. S’hi deia: “No más sangre que la decretada por los Tribunales de Justicia, serena, largamente pensada, escrupulosamente discutida, sin dudas, que jamás será amarga fuente de remordimientos... Y... no otra sangre”. A més, el bisbe de Pamplona clamava contra la venjança i contra l’odi i exhortava els seus diocesans a no ser “como nuestros hermanos de la otra banda; esos hermanos ciegos, envenenados, que odian, que no saben de perdón”.

La implicació del bisbe Miralles en la defensa del pare Oliver contrasta amb la passivitat que mostrà en el judici contra el capellà llubiner Jeroni Alomar, celebrat el 12 de maig de 1937. Al costat d’Alomar hi havia Antoni Rosselló (1888-1966), el capellà Ferrereta, de Bunyola, conegut pel seu activisme cultural. Ambdós estaven acusats d’intentar ajudar republicans a escapar de Mallorca. El primer va ser afusellat el 7 de juny de 1937 i el segon va ser condemnat a vint anys de presó. Es tractava d’un avís als capellans més progressistes. Malgrat la pena, Rosselló va ser posat en llibertat definitiva cinc anys després, l’abril de 1943.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF