ENTREVISTA
Societat 03/05/2019

Magda Piñeyro: “El patriarcat ens diu que hem de ser petitones, ocupar el menor espai possible”

És la cofundadora de la plataforma Stop Gordofobia

Inma Saranova
3 min
“El patriarcat ens diu que hem de ser petitones, ocupar el menor espai possible” Magda Piñeyro

EivissaMagda Piñeyro, autora d’ Stop Gordofobia, ha passat per Eivissa per impartir-hi aquest dissabte, dia 4, el taller per a dones El meu cos és la meva llar, organitzat pel col·lectiu transfeminista Figa de Pic.

Què és la ‘gordofòbia’?

És la discriminació que sofrim totes les persones grasses pel fet de ser-ho i que ens converteix en el fantasma que ningú vol ser, en un monstre que fa saltar l’alerta als altres perquè vegin com no s’ha de ser. Som el que fa veure als altres que el pitjor que et pot passar a la vida és ser una persona grossa. A això s’hi suma la pressió estètica que pateixen totes les dones.

Sou una de les cofundadores de la plataforma Stop Gordofobia, i també llicenciada en filosofia i experta en teoria feminista. Aquests dos camps serveixen per aprofundir en les causes de la fòbia a la gent grassa?

Per descomptat, encara que els homes també pateixen aquesta fòbia, les dones sofrim constantment, i en major mesura, la pressió estètica masclista que ens exigeix sempre ser belles i estar primes, se’ns demana que complim els cànons estètics per ser vàlides en la societat. Però, a més, hi ha la fòbia a la grassor com a eix d’opressió específic que té altres arrels més enllà de l’estètica i que té a veure amb qüestions com la culpa moral. Se’ns diu a les persones grasses que som les responsables de la nostra situació, que tenim la culpa de tenir els cossos que tenim i que per això mereixem estar discriminades. Això està molt acceptat i és el que combatem des de l’’activisme gras’.

És necessari polititzar la grassor?

Bé, és important deixar clar que quan parlam de política no parlam de partits sinó, com entenien els antics grecs, de tot allò que concerneix la societat. Parlam de reflexionar col·lectivament sobre els nostres cossos, i d’analitzar, denunciar i eliminar la discriminació que patim en les societats occidentals, dins les quals cadascun dels seus membres té certa responsabilitat directa o indirecta sobre aquesta discriminació.

Com incideixen plataformes com Stop Gordofobia en la política, més enllà d’internet?

Els activismes grassos en línia (Grossa!Zine, Cossos Apoderats, Stop Gordofobia...) estam transcendint les pantalles per sortir al carrer amb xerrades i tallers com el d’Eivissa, en format de trobades grasses (se n’han fet dues a Madrid el 2017); amb publicacions específiques sobre fòbia a la gent grassa, opressió corporal i resistències (amb llibres com La cerda punk, de Constança Álvarez; Cuerpos sin patrones de Laura Contrera i Nico Coll, o jo mateixa, amb Stop Gordofobia y las panzas subversas i 10 gritos contra la Gordofobia, que sortirà prest), i també en la creació de diferents col·lectius grassos i feministes al marge de les xarxes socials. M’he assabentat de l’existència de col·lectius grassos a Galícia, el País Basc, Madrid, Barcelona, l’Argentina, Colòmbia, Xile, l’Uruguai... que tenen presència en convocatòries com el 8 de març. A poc a poc les persones grasses prenen els espais que els corresponen més enllà de les xarxes socials. Tots aquests exemples són una prova d’això i de la creixent politització dels nostres cossos, de la resistència contra l’opressió.

Es pot dir que les persones grasses representen cossos indisciplinats i que reivindicar-los molesta?

Per descomptat, especialment en el cas de les dones, perquè el mandat del patriarcat ens diu que hem de ser petitones, ocupar el menor espai possible, hem de ser gairebé invisibles. Les dones grasses ocupam un espai que el patriarcat ens prohibeix. És una manera de trencar la norma i de fer rebentar les costures de l’hegemonia estètica. Per evitar aquesta molèstia s’usa moltes vegades el discurs de la salut de les persones grasses, que no deixa de ser una excusa per discriminar de manera suposadament justificada sense que es tinguin en compte les conseqüències d’aquesta discriminació en la nostra salut mental d’aquesta discriminació.

Quines són les formes de discriminació més habituals?

La discriminació és constant. Un exemple clar és en l’àmbit sanitari, on es repeteixen casos de dones grasses que han anat al metge per un simple constipat i surten de la consulta amb una dieta i amb un diagnòstic erroni pel fet que solen atribuir moltes de les nostres malalties al sobrepès. També passa en l’àmbit del sexe o afectiu, quan les teves parelles t’exigeixen per amor que t’aprimis, o t’insinuen que els agrades malgrat el teu cos. I, per descomptat, hi ha la discriminació laboral, que és més que evident quan les persones són rebutjades pel seu aspecte físic, i les agressions com el bullying en col·legis i instituts.

Com es pot combatre la discriminació a les persones grasses?

A més de l’activisme en xarxa i al carrer, allò principal és prendre consciència que el nostre cos és la nostra llar i que totes les persones tenim dret a existir en la nostra diversitat. Tots els cossos són vàlids.

stats