Això és un conte
Societat 29/03/2024

Pas

Ressaca Cada any passava el mateix: abans de la processó, quedaven uns quants per dinar i fer un parell de tasses. I clar, després la cosa s’embullava

4 min
Una processó, en una imatge d'arxiu

PalmaEn Maties va aprofitar la cigarreta fins al filtre, i amb el cremalló que quedava en va encendre una altra. Les llosques, les llençava a terra. Ningú s’hi fixava, perquè al seu voltant hi havia un merder de gent que anava i venia, i cavalls que bufaven, i músics amb instruments, i infants que ploraven, i venedors d’estampes i dolços, i tot el que un pogués imaginar. I, a més, què collons, al cap i a la fi anava vestit de centurió romà. El darrer que podia importar-li a ningú era si fumava o no fumava.

Es trobaven a l’esplanada del davant del Convent del Devot Prepuci, anomenat així perquè la creença general afirmava que els frares mercedaris hi guardaven l’ídem de sant Leocadi, patró de la Ciutat. La mateixa creença divulgava una història segons la qual un vaixell procedent de Constantinoble hauria naufragat, en el segle XV, a les aigües del Port de la Ciutat, just quan es veia assolada per una epidèmia de lladelles. Es veu que el comportament dels homes i les dones de la Ciutat era tan llicenciós, i s’havien donat de tal manera a la luxúria i als pecats capitals, que els paràsits de les parts nobles s’havien convertit en una plaga. I en aquesta situació es trobaven quan s’esdevingué el naufragi: hi va haver pocs supervivents del vaixell, però, entre ells, s’hi va comptar un frare mercedari que va aconseguir arribar a la vorera, exhaust, nedant només amb un peu (l’altre se l’havia tallat amb una corda del vaixell), agafat a una fusta que va resultar ser una arqueta. El frare va morir allargat damunt d’un espigó, en part perquè va sentir uns àngels que el cridaven a reunir-se amb ells, i en una part més decisiva, perquè s’havia dessagnat. Un pescador que havia observat l’escena de la mort del frare va obrir l’arqueta, pensant que tal vegada contindria joies, encara que fossin rosaris. Va resultar que només hi havia una espècie de pellerofa dissecada, que no va saber identificar. Es va endur l’arqueta a casa seva, això sí, però no hi va pensar més. Fins que, al cap de tres dies, es va escampar la notícia per la Ciutat: la plaga de lladelles s’havia esvaït, els malalts i malaltes havien recuperat la salut i l’aspecte presentable dels seus baixos, i això només podia ser el resultat d’un miracle. El pescador va recordar la pellerofa dins l’arqueta, i les va dur, totes dues, pellerofa i arqueta, al Convent dels Mercedaris, que tot d’una i sense cap casta de dubte varen identificar el prepuci incorrupte de sant Leocadi, a qui s’atribuïa la capacitat de guarir les malalties venèries. La resta de la història era fàcil d’imaginar.

Tornem, per tant, a l’actualitat, amb en Maties vestit de centurió romà al costat del pas del Crist de les Lladelles: el que treia cada any, per les processons de Setmana Santa, la confraria del mateix nom, en honor de sant Leocadi. Escoltava com alguns penitents aporrinaven el tambor, assajant el ritme que havien de marcar, pocs minuts després, a la processó. A en Maties, el so dels tambors l’emprenyava, no hi podia fer més. Encara pitjor: l’enervava. Sobretot quan anava de ressaca, que era, aproximadament, sempre. I, a més, cada any passava el mateix: abans de la processó, quedaven uns quants per dinar i fer un parell de tasses. I clar, després la cosa s’embullava. Va tornar a xuclar pel nas i a passar-se la llengua per les dents, perquè hi notava com una rampa.

Va fer una calada fonda a la cigarreta i va expulsar per la boca una glopada de fum, mentre es cagava en tot perquè, cada any, la cuirassa de centurió, que era comprada a Eurocarnavales, li venia més estreta. Òbviament, no era la cuirassa, la que minvava, sinó el seu cos el que s’eixamplava de manera ostensible, pels costats i per la panxa. Va pensar que ja li podia servir, la panxa, d’airbag en cas de tenir una topada amb el cotxe. Cosa probable, perquè la idea de no conduir quan anava begut no li passava pel cap, per no dir que no li passava per una altra banda. En Maties es definia a si mateix, abans que cap altra cosa, com un home lliure. Creia en poques coses: el Johnny Walker i el rocanrol, no necessàriament per aquest ordre. I el Crist de les Lladelles, per descomptat. Amb això, solia explicar a qui tingués al costat de la barra del bar, s’havia fet a si mateix. I a ell ningú li havia de venir amb monsergues ni demanar-li explicacions, etc. La conversa d’en Maties incloïa tot el temari, avorrit i repetitiu, de les converses dels borratxos.

Els tambors varen començar a repicar al compàs i el pas del Crist de les Lladelles es va posar en marxa. Al davant anaven els músics, i a continuació venia la desfilada de penitents amb les caraputxes i els ciris (alguns de cera i ble ardent, la majoria funcionant a piles), al pas solemne que l’ocasió exigia. I, al darrere de tot, el pas pròpiament dit: un remolc ornamentat amb teles que imitaven el vellut i un santcrist de grans dimensions al mig, envoltat d’elements que anaven des d’un arranjament floral que feia pensar en un tanatori fins a una bandera espanyola també ben vistosa (com sap tothom, n’onejava una al Calvari, el dia que Jesús fou crucificat). L’única feina d’en Maties, com la dels altres tres individus que anaven vestits de romans, era caminar al costat del pas aguantant una llança de plàstic amb la mà dreta. S’esperava d’ells que no ensopegassin, cosa que en Maties no estava en condicions de garantir. Maleïa en silenci que durant la processó no se li permetés fumar, i s’alegrava recordant que, quan allò acabàs, havien quedat amb els col·legues per anar plegats a la whiskeria Las Palomas, a la sortida 15 de l’autopista.

stats