Quan la Part Forana va dir ‘prou’

PalmaEstaven tips de patir injustícies. Requeien sobre ells el gruix dels imposts, patien una representació ínfima a les institucions en proporció al seu nombre i aquestes estaven en mans de minories privilegiades, que actuaven en funció dels seus interessos, quan no saquejaven directament les arques públiques. El juliol del 1450 –fa 575 anys–, la Part Forana de Mallorca senzillament va dir ‘prou’ i va posar setge a Ciutat. Començava una revolta que es perllongaria al llarg de dos anys.

Les causes varen ser les habituals, no ja a Mallorca, sinó a l’Europa de l’època. No és estrany que aquest fos un període de revoltes pageses per tot arreu. Com enumera Maria Barceló, els detonants eren “el mal govern de l’oligarquia, la dilapidació de doblers públics, el desigual repartiment de les imposicions” i “les arbitrarietats comeses per les autoritats ciutadanes”, amb “freqüents denúncies sobre malversació dels fons públics (...) i sobre frau fiscal dels que havien de pagar i no pagaven”. Anys abans (1425) s’havia descobert una malversació dels administradors públics equivalent a 3.800 milions d’euros dels nostres dies: com que les institucions mallorquines varen haver de reconèixer que no podien fer front al pagament dels deutes, es va establir una nova imposició sobre un article de primera necessitat, la sal, que perjudicava sobretot la Part Forana.

Què podien fer els forans en aquesta situació? No gaire cosa perquè no pintaven res al govern de l’illa. La Universitat de la Ciutat i el Regne –ara serien l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca alhora– vetllava bàsicament pels interessos de la capital. El veguer de fora, teòric delegat per als assumptes forans, el designaven a Ciutat. Els forans representaven la majoria de la població, però només els corresponien un terç dels escons del Gran i General Consell.

La gota que va fer vessar el tassó va ser la disposició del rei Alfons el Magnànim d’exigir els títols de possessió de les terres. Cosa que, en aquells temps d’analfabetisme generalitzat, era com somiar truites. Als qui no els poguessin exhibir, se’ls penalitzaria en metàl·lic. Per descomptat, del que es tractava un pic més era de fer caixa. El rei ni tan sols era als seus territoris, s’havia instal·lat a la seva nova possessió: el regne de Nàpols, i constantment necessitava doblers, fos per a les seves guerres o l’exercici del mecenatge. Havia deixat el govern de la Corona d’Aragó en mans de la seva dona, Maria de Castella.

El memorial de greuges

Aquells que havien de cobrar els doblers corresponents no ho varen tenir gaire fàcil. A Manacor i Petra varen ser rebuts a pedrades. A continuació, uns 5.000 o 6.000 forans es varen concentrar a Inca el 26 de juliol del 1450 per posar setge immediatament a Ciutat. El seu crit de revolta no podia ser més clar: “Morin els traïdors”, és a dir, aquells administradors de la cosa pública a qui ells atribuïen –i amb motiu– la causa de tots els seus mals.

Qui va intervenir per apaivagar els ànims dels revoltats va ser el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Arnau Roger de Pallars, que es trobava a Mallorca de pas. Era de família aristocràtica –cosa habitual entre els alts càrrecs eclesiàstics– i canceller del mateix Magnànim. S’ha d’afegir que l’afany recaptatori d’aquest també es va adreçar cap a l’Església, aleshores amb grans propietats. Això va afavorir un cert suport dels eclesiàstics als revoltats.

El governador de Mallorca aleshores era Berenguer d’Olms. Segons explica Guillem Morro, resultava sospitós que hagués estat suspès del càrrec 21 mesos –durant els quals, per descomptat, va cobrar religiosament el seu salari sense haver de fer feina. Olms va acceptar rebre una delegació forana, que li va transmetre un llarguíssim memorial de greuges: millor distribució de les càrregues, devolució dels doblers gastats indegudament, revisió dels comptes, separació administrativa de Ciutat, moratòria en el pagament de deutes, etc. A tot això va respondre el governador que ho estudiaria –el que es diu habitualment quan es vol sortir del pas.

La por més gran del governador i del rei mateix era que els artesans de Ciutat es poguessin unir als forans, cosa que al llarg de la revolta va semblar prou factible. Eren els dos col·lectius més perjudicats pel deute públic disparat i per les mangarrufes de l’oligarquia. El monarca va optar per la vella tàctica del divideix i venceràs: va tractar els artesans de Palma amb la magnanimitat a què devia el sobrenom, mentre es comportava amb els forans amb duresa.

A partir d’aquell moment, i pràcticament al llarg de tot el temps que va durar aquella crisi, es varen succeir les ambaixades, cap a Barcelona i cap a Nàpols –tant de forans com de ciutadans– per atreure’s la benevolència del rei Alfons, de la reina Maria o de tots dos. També varen prendre part en aquell conflicte les Corts catalanes i els consellers de Barcelona. Els forans varen optar per una estratègia prou intel·ligent: varen organitzar una mena de processó de penitents i es varen sotmetre a una humiliació pública, per obtenir el perdó reial.

Això li va fer creure al governador equivocadament que tenia la partida guanyada. I va ser tan insensat d’establir una multa perpètua de dues mil lliures –una quantitat important– que hauria d’abonar la Part Forana cada any i fins a la fi dels temps, en lloc d’aplicar alguna mesura de gràcia. A més, va ordenar que dos rebels fossin torturats i executats. Un pic més –aquesta és una lliçó que sembla que els polítics mai no aprenen– el que va fer la repressió va ser radicalitzar la revolta. L’abril del 1451, Palma tornava a ser assetjada i els forans tallaven el subministrament d’aigua a la ciutat.

El fracàs del governador

Des del primer moment, el pagès de Manacor Simó Tort Ballester va destacar com a principal dirigent de la Revolta Forana. No consta que tingués cap defecte físic, i Tort devia ser un de tants malnoms familiars. Es va posar preu al seu cap: aquell que el capturàs rebria una important recompensa en metàl·lic, una casa a Ciutat i l’exempció vitalícia de pagar imposts. Però, com una mena de Robin Hood, no només no el va lliurar ningú, sinó que “el seu nom es feia cada vegada més gran”, comenta Jordi Maíz.

L’autoritat de l’Església –en aquest cas, el prior de la cartoixa de Valldemossa– va aconseguir una altra vegada que els forans aixecassin el segon setge. L’inútil governador va creure que aquella treva era el moment adient per recuperar la iniciativa. Així que va enviar el seu lloctinent, Jaume Cadell, al front d’un miler de forans suposadament fidels a enfrontar-se als revoltats. Amb el resultat, no gaire gloriós, que els seus homes es varen passar en massa al bàndol enemic.

Aquella victòria va esperonar els forans, que per tercera vegada es varen plantar davant les murades de Ciutat. Va ser el setge més llarg –un mes–, i aquesta vegada l’actuació de dos ambaixadors catalans –enviats per Maria de Castella– va aconseguir aturar les hostilitats. L’agost següent, la reina va anunciar la destitució fulminant de Berenguer d’Olms.

Entre els revoltats també hi va haver dissidències. Segons Morro, hi havia una facció de caràcter “més ideològic”, encapçalada per Ballester, i una altra “agressiva i bel·licosa”, més radical. Es varen provocar incendis a finques propietat de membres de l’oligarquia ciutadana.

Seria possible arribar a una solució pacífica? Per molt que els pagesos jurassin i perjurassin la seva fidelitat perpètua als reis, el cert és que havien posat en qüestió la mateixa estructura política del regne. No calia cap altra sortida que la repressió i el càstig dels revoltats. Un exèrcit encapçalat per un nou governador, Francesc d’Erill, va desembarcar a Mallorca el juliol del 1452. Erill va expressar tot d’una que no anava de bromes: va exigir als forans que li lliurassin les armes que tinguessin en poder seu i els va prohibir reunir-se entre ells.

Aquesta vegada no hi va haver intermediaris ni pactes que valguessin. Erill comandava un exèrcit de mercenaris italians –saccomani– que el 31 d’agost varen esclafar sense contemplacions els forans a la batalla del Rafal Garcés, prop d’Inca. Més de mig segle més tard (1523), exactament en aquest mateix lloc tindria lloc una segona batalla, aquesta contra els ‘agermanats’, que representaria el principi de la fi de la següent revolta.

Alfons el Magnànim va demostrar no ser tan magnànim com se suposava. Els camins públics de Mallorca es varen assenyalar de manera macabra amb rebels penjats i –el més interessant des del punt de vista del monarca– es va imposar una multa de 150.000 lliures als forans, una quantitat astronòmica per a l’època. El pagament d’aquell càstig econòmic va empobrir els forans encara més si era possible. Havien fet una aposta desesperada. I l’havien perduda.u

Informació elaborada a partir dels estudis de Guillem Morro, Ricard Urgell, Maria Barceló, Miquel Àngel Casasnovas, Jordi Maíz i Gabriel Fuster.