Parlam malament quan deim “hem dinat porcella”?

PalmaLa tradició gramatical catalana ha estat força coherent a l’hora de descriure aquests verbs. Així, ‘desdejunar’, ‘esmorzar’, ‘dinar’, ‘berenar’ i ‘sopar’ s’han classificat com a verbs intransitius, és a dir, verbs que no agafen complement directe. Dit amb exemples concrets: segons aquesta descripció, en català no ‘dinam canelons’ ni ‘sopam peix’; el que feim és ‘menjar canelons per dinar’ o ‘menjar peix per sopar’. El verb que introdueix l’aliment és ‘menjar’, mentre que el verb d’àpat serveix per indicar el moment o el tipus d’àpat. A Mallorca, a més, aquesta estructura conviu amb una altra solució molt habitual: ‘dinam de canelons’, ‘sopam de peix’, amb un complement introduït per la preposició ‘de’. Aquesta construcció permet especificar el contingut de l’àpat sense que sigui un complement directe, cosa que encaixa, també, amb la classificació tradicional d’aquests verbs com a intransitius.

La normativa gramatical contemporània manté aquesta línia. La Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (2016), de fet, afirma que aquests verbs “no admeten en cap cas aquest ús transitiu”. Ara bé, qualsevol parlant sap que la llengua real no sempre segueix les fronteres que dibuixen les gramàtiques. En la conversa quotidiana –i també en textos escrits– poden aparèixer com ‘Què has dinat?’ o ‘Ahir vam sopar arròs’. No són errors particulars ni lapsus: formen part de l’ús viu de la llengua.

Ús transitiu

Aquest ús transitiu, de fet, el recull explícitament el Diccionari normatiu valencià, amb exemples com ‘Hui dinem arròs al forn’. Davant d’aquest escenari, la pregunta interessant no és si aquestes construccions existeixen (és clar que ho fan), sinó quin pes real tenen dins el sistema del català i com es poden explicar des d’un punt de vista descriptiu.

Quan deixam de banda les impressions subjectives i miram les dades, el panorama és curiós. Els estudis basats en grans corpus del català, com el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), que recull textos contemporanis, i el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), que inclou textos medievals i moderns, mostren un patró d’ús molt estable al llarg del temps.

D’entrada, la immensa majoria de les ocurrències dels verbs d’àpat són, efectivament, intransitives, la qual cosa confirma que aquesta és la construcció central i no marcada del català. Ara bé, al costat d’aquest patró dominant, hi apareixen de manera sistemàtica usos transitius amb tots aquests verbs. No són gaire freqüents, però tampoc inexistents. El més curiós del cas és que les diferències entre els corpus són mínimes: les construccions transitives d’aquests verbs formen part de la perifèria del sistema gramatical, però hi són des de fa segles.

La comparació amb altres llengües romàniques ajuda a entendre millor aquest patró. L’italià, per exemple, funciona de manera molt semblant al català. Verbs com ‘pranzare’ (‘dinar’) o ‘cenare’ (‘sopar’) són principalment intransitius, i quan es vol indicar què s’ha menjat es fa servir el verb general ‘mangiare’: ‘mangiare una pizza a cena’. Els diccionaris italians recullen usos transitius d’aquests verbs, però gairebé sempre marcats com a antics, literaris o rars. En la llengua quotidiana actual, dir ‘ho cenato la pizza’ sol sonar estrany a la majoria de parlants.

El francès i l’occità encara van més en aquesta direcció. En totes dues llengües, verbs com ‘déjeuner’ (‘dinar’), ‘dîner’ (‘sopar’) o ‘sopar’ (en occità) es descriuen avui com a intransitius. Històricament hi ha exemples transitius, però actualment el que s’ingereix s’expressa, com en italià (o, normalment, en català), amb el verb ‘menjar’: ‘manger quelque chose au diner’ en francès o ‘manjar quicòm al sopar’ en occità.

A l’altre extrem del continu romànic hi trobam l’espanyol i el portuguès. En aquestes llengües, els verbs d’àpat (‘desayunar’, ‘almorzar’, ‘cenar’; ‘almoçar’, ‘jantar’) són clarament bivalents: poden funcionar com a intransitius o com a transitives sense cap marca d’estranyesa. En castellà, preguntar ‘¿Qué has cenado?’ és normal i, en portuguès, dir ‘jantámos bacalhau’ no genera cap dubte normatiu.

El romanès presenta un patró diferent. Els verbs simples d’àpat són menys freqüents i sovint es prefereixen construccions amb verbs de suport com a ‘mânca’ ‘menjar’ o ‘a lua’ ‘prendre’. Els usos transitius existeixen, però són clarament marginals i associats sobretot a registres col·loquials.

Tipològicament

Des del punt de vista tipològic, tot això planteja una pregunta interessant: per què uns verbs que descriuen una activitat tan orientada cap a un objecte –menjar alguna cosa– tendeixen a ser intransitius? La resposta és, probablement, semàntica. Verbs com ‘dinar’ o ‘sopar’ no descriuen tant l’acció física d’ingerir aliments com fer l’àpat del migdia o del vespre. El focus del verb no és l’aliment concret, sinó el fet de participar en l’àpat. L’objecte alimentari, en aquest context, és secundari i sovint queda fora de l’estructura del predicat. Ara bé, això no vol dir que, quan el verb d’àpat s’acosta semànticament a ‘menjar’ no pugui admetre un complement directe. No és un mecanisme general ni especialment habitual, però és perfectament possible dins el sistema i ho ha estat durant segles.

Per tant, dir que ‘hem dinat porcella’ per Nadal no redefineix la gramàtica del català ni és una anomalia inexplicable. Senzillament és una opció que, amb un pes més marginal, conviu amb ‘hem menjat porcella per dinar’ (més general) o ‘hem dinat de porcella’ (més habitual a les Balears). La normativa, però, no sempre recull tot el que permet el sistema, ni tampoc cal que ho faci. Entendre-ho potser ens permetrà parlar del que menjam sense angoixa per si ho fem amb ‘correcció’ o no. I això, per Nadal, sempre s’agraeix.