París, el centre del món (del 'parkour')

Aficionats d’aquest nou esport urbà vinguts d'arreu peregrinen fins a França per practicar-lo

ParísCom si fossin gats, encara que no tinguin set vides, els seguidors del parkour grimpen per les parets, salten de teulada en teulada per sobre del buit i caminen per tanques i murs estrets amb una elegància i una precisió absolutes. I tot això amb imatges de postal de fons, en què s'entreveu, per exemple, la Torre Eiffel o la basílica del Sagrat Cor. A més d'aquestes vistes, que atrauen aficionats d'aquest esport d'arreu del món, París és la capital del parkour perquè n'és una de les ciutats bressol i potser la que més salts i moviments famosos ofereix per col·leccionar. "Els parisencs vam veure néixer el parkour, que ha evolucionat als nostres carrers. És per això que centenars d'estrangers venen a entrenar-se amb nosaltres i a fer moviments molt coneguts. Alguns es graven i creen contingut audiovisual i d'aquesta manera ajuden a perpetuar el mite", explica el parisenc i aficionat del parkour Mathis Gervais.

De fet, el parkour va néixer al departament d'Évry, que limita amb París, de la mà de David Belle, que en va ser el creador. Belle va créixer en una família humil de bombers als afores de la capital i des de ben petit és un apassionat de l'esport, concretament de l'atletisme, l'escalada, la gimnàstica i les arts marcials. Va seguir els passos del seu pare i del seu avi i es va apuntar al cos de bombers de París, però es va lesionar i ho va deixar estar. Més endavant es va enrolar a l'exèrcit, però no va acabar de sentir-s'hi a gust i també el va abandonar. Va treballar de guàrdia de seguretat i de venedor de mobles, entre altres coses, fins que se'n va anar a l'Índia i va obtenir el cinturó negre de kung-fu.

Cargando
No hay anuncios

No va ser fins que va tornar a França, juntament amb una colla d'amics, que va desenvolupar el que acabaria sent el parkour, una barreja de totes les habilitats que havia adquirit amb els diferents esports que practicava i l'anomenat mètode natural de Georges Heber, una disciplina que va aprendre del seu pare i a l'exèrcit que consisteix en superar obstacles naturals fent servir només el cos. De fet, la paraula parkour és l'abreviació del parcours de combattant, la cursa d'obstacles amb què s'entrenen els exèrcits.

Cargando
No hay anuncios

Belle ha tingut fins i tot deixebles que han exportat a Londres una variant del parkour anomenada freerunning, i el seu antic grup d'amics i companys han fet la pel·lícula Yakamasi, els set samurais dels temps moderns. El mateix Belle també es va donar a conèixer en diferents documentals i s'ha convertit en actor, sobretot de pel·lícules d'acció. Ha sortit en films protagonitzats per Vin Diesel, com Babylon A.D., i es va fer famós amb Banlieue 13, en què feia grans salts i moviments que es van convertir en història del parkour. I també ha fet de coreògraf d'aquesta disciplina en pel·lícules com Transporter 2 i Prince of Persia.

Catalans a París

Ara bé, el boom del parkour va arribar quan es va començar a popularitzar l'ús de xarxes socials, sobretot de YouTube. "M'agradava molt l'escalada i quan vaig veure els primers vídeos de moviments de parkour ja vaig començar a quedar amb gent de Barcelona perquè me n'ensenyés i per entrenar-me. Ara tot això ha canviat molt", explica el català Biel Macià, que juntament amb David Escobar va venir a París a fer salts i moviments mítics. Ara, la xarxa social de moda dels amants del parkour és Instagram, i hi ha molts perfils que pengen imatges de salts i corredisses per sobre d'abismes i amb paisatges espectaculars de fons. Molts instagramers amb milers de seguidors opten per fotografiar-se a les teulades de París. També es pot veure com els aficionats del parkour comparteixen una estètica similar. "Els de la vella escola van amb pantalons amples i són fàcils d'identificar, encara que la moda està canviant", diu Macià.

Cargando
No hay anuncios

Fer un dels salts més coneguts de la pel·lícula Banlieue 13, conegut com a Manpower, és el que anima molta gent a peregrinar a París. "És molt emblemàtic perquè amb aquest salt David Belle s'escapa dels dolents", explica Macià en el documental que ha coproduït amb Escobar, París, la meca del parkour, que va merèixer el premi Versió Oficial en Català 2021 d'Òmnium Cultural. Tot i que en els vídeos pot semblar que els moviments estiguin improvisats, abans de fer res els amants del parkour ho estudien tot. "Analitzo tots els paràmetres possibles per eliminar qualsevol error: la distància, l'alçada de l'enlairament i fins on he d'arribar, el material i l'aterratge, etc.", explica el parisenc Gervais. Però més enllà de la part física, el més important, remarquen, és la part mental. "A vegades abans de saltar m'assec una estona i interioritzo els moviments que he de fer. M'oblido de tot i només penso en el salt. És molt important mentalitzar-te", subratlla Gervais.

Cargando
No hay anuncios

Un esport perillós?

Tant Macià com Escobar també es van preparar molt bé per al famós Manpower, que és un salt d'un cinquè pis a un tercer. "Al principi ens feia una mica de por, però, com tots, vam pujar, ens ho vam mirar i hi vam treballar sense pressa. Vam escalfar i també vam assecar el terra, que estava una mica moll", explica Macià. Malgrat aquests salts i el fet que corren per terrats sense mesures de protecció, ells diuen que el parkour no és perillós. "Mai fem un salt potencialment massa gran per a nosaltres i només hi ha perill si et desconcentres i et deixes portar per l'emoció del moment", assegura Gervais. "Has de conèixer molt bé les teves limitacions físiques i, si decideixes fer-ho, tranquil·litzar-te. Ho has de veure molt clar, perquè, evidentment, no hi ha marge d'error", afegeix Macià.

Cargando
No hay anuncios

Problemes amb els veïns

Sovint, esclar, quan els veïns veuen estranys saltant per les seves teulades s'enfaden. Això és el que els va passar a Macià i Escobar un dia que dormien als terrats de París, amb vistes de luxe a la Torre Eiffel. "Vaig obrir l'escotilla i em vaig trobar cinc francesos mirant", explica Escobar. Van començar a sentir sirenes de policia i van haver de marxar de pressa i corrents per terrats i balcons. Sense saber gaire on anaven, van aconseguir baixar uns quatre pisos fins a colar-se a l'escala d'un edifici i sortir al carrer. Van escapar-se i tot va quedar en un ensurt.

Malgrat aquest tipus de situacions, Macià explica que quan els veïns es queixen i els fan fora, sempre marxen i eviten els problemes. "Normalment no acaba malament, sabem que no està ben fet del tot i respectem que prefereixin que marxem", admet Macià, que assegura que, per sort, els aficionats al parkour consideren que el respecte per als veïns i el mobiliari urbà és sagrat. "Si veiem que fent segons quin moviment podríem trencar alguna cosa, ni ens el plantegem", diu Macià. En la mateixa línia, Gervais assegura que els veïns entenen que saltin i facin moviments pels carrers, però no tant per sobre dels edificis. "A la gent li costa comprendre per què fem aquests salts i ens enfrontem al buit, però parlant la gent s'entén i sempre acaba tot bé", apunta el parisenc. A França el parkour està més desenvolupat que a casa nostra i hi ha moltes associacions que es dediquen a ensenyar-ne als nens i als joves. Fins i tot, el 2016, l'Ajuntament de París va obrir al centre de la ciutat un pavelló de 300 metres quadrats dedicat a la pràctica i aprenentatge d'aquest nou esport. A Catalunya també comença haver-hi espais i organitzacions dedicades al parkour. "La gràcia és que tothom el pot practicar al seu nivell, no es tracta de competir amb ningú, sinó de passar-s'ho bé i d'anar superant-se un mateix", diu Macià.