Les Illes, terra d’ovnis?

A final dels setanta, la serra de Tramuntana i el Vedrà es convertiren en els principals llocs d’albirament de suposats plats voladors
Imatge captada per Pep Climent d’un suposat ovni (12 de novembre de 1979). / CEDIDES PER PEDRO ANDREO

El 1977 vàrem començar a pensar que realment no érem els únics habitants de l’univers. Va ser gràcies a l’exitosa pel·lícula de Steven Spielberg Encontres a la tercera fase, que parlava d’unes criatures extraterrestres que intenten entrar en contacte amb els éssers humans.

A Mallorca, tanmateix, el 31 de març de 1950, va ser la primera vegada que els mitjans registraren l’albirament d’un suposat plat volador procedent de Mart. Aquell estrany objecte fou portada també a la premsa estrangera. No debades, era un dels primers que es fotografiaven no només a Balears, sinó també a tot el món. El 1978 el fenomen ovni a casa nostra ja va viure el seu moment de glòria. A Sóller un grup d’ufòlegs liderats per Joan Coll aconseguí que prop de 5.000 persones, segons fonts de l’època, pujassin amb cotxe fins al pla de Cúber per passar-hi la nit del 12 al 13 de juny. Es tractava de la “Primera Trobada d’Unitat Planetària”. Molts arribaren de fora l’illa. S’havia dit que uns extraterrestres es volien comunicar amb la humanitat al peu del puig Major, on hi havia una base militar nord-americana des del 1959.

Ianquis al Puig Major

“Aquella trobada, tanmateix, va ser un fracàs. No es va veure res de res. La gent va quedar amb les ganes de veure la famosa pel·lícula d’Spielberg en directe”. Ho diu l’investigador solleric Pedro Andreo. “Sobre aquest fenomen -continua- no em crec res, però la gràcia és que les històries són reals pels seus protagonistes, que sí que s’ho creuen. Semblen personatges de tebeo. Un dia un d’ells em digué que tenia la maleta preparada per a quan els alienígenes el vinguessin a cercar. D’altres afirmaven que, quan se n’anaven a dormir i es llevaven la camiseta, els sortia llum de l’esquena”.

Triangle de les Bermudes

Des que es desfermà la febre pels marcians, hi hagué un interès per convertir les Balears en la rèplica mediterrània del triangle de les Bermudes. Així es desprèn dels expedients OVNI que el 2016 va desclassificar el Ministeri de Defensa i que avui estan disponibles a través de la Biblioteca Virtual de l’Exèrcit de l’Aire. Són casos registrats a Espanya entre el 1962 i el 1995. A la serra de Tramuntana es considerava que la ‘zona calenta’ en matèria d’albiraments era la compresa entre Deià i la Calobra. Un punt especial era Cala Tuent, on es creia que hi havia una base d’ovnis. Andreo, però, explica d’on prové aquesta creença: “Al Morro de la Vaca (la punta més grossa de davant Cala Tuent), hi ha coves submarines i, quan la mar hi entra, es produeix molt de renou”. Al port de Sóller també es creia que hi havia una base d’ovnis. Submarinistes asseguraven haver sentit sons metàl·lics. L’investigador s’encarrega de desmuntar un altre cop el mite: “El que hi ha és bastanta més presència d’animals marins que es perden com petites balenes o catxalots. Segurament els renous provenen d’aquests animals”.

Dels documents desclassificats també sabem que el 24 d’octubre de 1978 un avió que s’aproximava a Maó albirà dos objectes no identificats que l’acompanyaven a poca altura, mentre les torres de control de Maó, Palma i Barcelona no detectaven res. El 6 de febrer de 1979 es produí un nou fet estrany. Navegant per aigües balears, el vaixell Tamames va divisar unes llums blanques amb ecos a la pantalla del seu radar. S’hi va atracar, pensant que eren uns senyals d’emergència d’una altra embarcació. Amb tot, a mesura que s’hi atansava, les llampades desaparegueren i la pantalla del radar començà a quedar en blanc. El 14 de febrer de 1979 un avió que s’enlairà de l’aeroport de Son Sant Joan s’endugué un altre ensurt. A l’altura d’Andratx, va ser gairebé tocat per “una bolla blanca molt brillant amb reflexos verds”, en paraules del pilot en comunicació amb la torre de control.

Cas Manises

El punt d’inflexió del fenomen ovni a casa nostra es produí la nit de l’11 de novembre de 1979. Un avió procedent de Salzburg es dirigia cap a Tenerife amb 109 passatgers. En sobrevalorar les Balears, de sobte sol·licità fer un aterratge d’emergència a l’aeroport de Manises (València). El pilot assegurà que s’havia sentit abordat per un objecte d’uns 200 metres de longitud, que durant vuit minuts volà en paral·lel a la nau. L’objecte fou detectat pel radar del Comandament de la Defensa Aèria. De seguida un caça de l’exèrcit sortí d’Albacete, però no va aconseguir atrapar-lo.

Curiosament, a les dues i mitja de la matinada del 12 de novembre, poques hores després de l’incident de Manises, a Sóller s’havia produït un succés estrany. Havent sortit del cine, l’ufòleg Pep Climent, mecànic de professió, havia fet dues fotos d’uns suposats ovnis des de la plaça del poble. Sobresortien d’entre el puig de l’Ofre i els Cornadors. Altres veïns asseguraren que havien vist la mateixa escena des d’altres punts de la zona. Així la relatà Climent als mitjans de l’època: “Ens impressionà el gran silenci i aquella espècie d’explosió taronja que ho omplí tot de llum. D’aquella lluminositat o explosió sortí una esfera, que va ascendir fins a immobilitzar-se després. Tenia moviments laterals i a vegades desapareixia entre la muntanya. Vàrem veure també altres objectes més petits”.

El punt d’inflexió del fenomen ovni a casa nostra es produí la nit de l’11 de novembre de 1979

Les instantànies de Climent varen ser publicades a la premsa local. Al cap de dues setmanes, dos militars es presentaren a Sóller per requisar-li els negatius. Donaven per fet que estaven relacionats amb l’objecte lluminós del que seria batejat com a cas Manises. El 1980 el cas arribà fins i tot al Congrés dels Diputats amb una pregunta feta per l’aleshores diputat socialista Enrique Múgica. Andreo posa en dubte la versió de Climent: “El seu relat és contradictori perquè és impossible que hagués fet les fotos després de sortir del cinema, perquè ja era massa tard. Les hauria pogut fer a trenc d’alba, de manera que la massa lluminosa que immortalitzà hauria estat resultat del reflex en les lents de la càmera, de la sortida de sol”. Quaranta anys després, Climent, ja a la setantena, encara està esperant que li tornin els negatius de la seva enigmàtica captura.

El Vedrà

Les Pitiüses tampoc s’escaparen de la dèria dels ufòlegs. Des dels anys cinquanta, Diario de Ibiza ja recollia testimonis de persones que asseguraven haver vist plats voladors en diversos indrets de la seva geografia, com l’illa de Tagomago o l’illa de la Conillera. L’escriptora Cristina Amanda Tur, periodista també al diari pitiús, ha fet servir l’hemeroteca per estudiar a fons aquell fenomen. “Sorprèn -assegura- que fins als anys vuitanta telefonàs a la redacció gent que en realitat confonia el planeta Venus, més brillant en determinades èpoques de l’any, amb un ovni”.

El principal punt calent d’aquells albiraments era l’imponent illot del Vedrà, situat al sud-oest d’Eivissa. El 1998 serví de portada per al disc Voyager d’un hoste il·lustre de l’illa, Mike Oldfield, l’autor de Tubular Bells (1973), conegut pel seu misticisme. De 385 metres d’altura i amb 3,8 km de perímetre, el Vedrà ha estat des de sempre objecte d’infinitat de llegendes que han alimentat la seva fama de lloc màgic, amb una energia especial. Ja el 1855 el pare carmelita Francesc Palau hi va fer un llarg retirament espiritual. En la seves memòries, parla de la seva trobada amb “dames de llum” i “éssers celestials”.

Declarat parc natural el 2002, el Vedrà, avui deshabitat i amb molt poca vegetació, forma part de l’anomenat Triangle del Silenci, que completen el penyal d’Ifach (Alacant) i l’illa de la Dragonera (Mallorca). L’imaginari popular s’ha encarregat d’escampar la idea que, navegant per les aigües d’aquest triangle, les brúixoles perden el nord i els coloms missatgers es perden. També s’afirma que se senten renous misteriosos en les nits de profund silenci i calma, mentre es veuen llums que entren i surten de la mar. “Sobre això -hi insisteix Amanda- no hi ha cap base científica”.

“Hi ha curiosos -adverteix la periodista- que venen a bussejar pel Vedrà amb ganes de veure algun fenomen paranormal. Però jo sempre els dic que ho poden deixar córrer”. Amanda celebra que els mitjans ja no facin cas de la gent que encara creu en alienígenes. Per ventura és certa l’afirmació que fa Calvin, l’imaginatiu nin de sis anys protagonista de la tira còmica Calvin & Hobbes, creada el 1985 pel dibuixant nord-americà Bill Watterson: “A vegades pens que la prova fefaent que existeix vida intel·ligent a l’espai és que ningú encara no ha intentat posar-se en contacte amb nosaltres”.

Ufologia

El 30 d’octubre de 1938 l’actor i futur cineasta Orson Welles va fer història a la ràdio narrant en directe l’adaptació de la novel·la de H. G. Wells La guerra dels mons (1898). “Senyores i senyors -declamà-, tenc un greu anunci per fer. Per increïble que sembli, tant les observacions de la ciència com l’evidència dels nostres ulls condueixen a la deducció ineludible que aquells éssers estranys que aterraren anit a les terres de conreu de Jersey són l’avantguarda d’un exèrcit invasor del planeta Mart”. Els oients entraren en còlera en pensar que aquell relat era verídic.

Seria el 1953 quan un oficial de les forces aèries nord-americanes encunyà el concepte d’UFO, sigla d’ Unidentified Flying Object, per a nosaltres OVNI (Objecte Volador No Identificat). El 1968 la televisió espanyola ja emetia la sèrie futurista nord-americana Els invasors. El fenomen ovni s’internacionalitzà als anys setanta quan els ufòlegs reivindicaren per a les seves aficions l’estatus de ciència, un estatus que científics com Carl Sagan rebutjaren. També va ser l’època en què la NASA, en plena Guerra Freda, inicià l’exploració de Mart, que era el lloc d’on es creia que provenien els alienígenes -per això es conegueren com a marcians.

A partir del 1976 la segona cadena de TVE començà a emetre un programa dedicat a l’esoterisme, Más allá, que després passà a dir-se La puerta del misterio. Era presentat pel carismàtic presentador Jiménez del Oso, que el desembre de 1980 es desplaçà fins a Sóller per entrevistar els ufòlegs Joan Coll i Pep Climent (es pot veure a Internet). A final dels setanta la televisió espanyola també va programar la sèrie nord-americana Investigación Ovni. El 1977 l’ufologia visqué un punt d’inflexió amb la pel·lícula Encontres a la tercera fase, de Steven Spielberg. El 1982 arribaria l’èxit d’ ET, l’extraterrestre, del mateix director, que mostrava un extraterrestre vulnerable i simpàtic, lluny de la imatge malèvola que sempre s’ha volgut projectar d’ells.

La sèrie animada preferida dels nins dels vuitanta va ser La batalla de los planetas, de producció japonesa. Narrava les aventures d’un comando, el Comando G, que té per missió protegir la Terra dels atacs d’éssers d’altres galàxies. Del 1983 al 1985 a la televisió també triomfà la sèrie nord-americana d’extraterrestres V. Aquells marcians eren presentats com a individus d’aparença humana, però que en realitat eren reptiloides d’estranys gustos carnívors. Cercaven l’ajuda dels humans per obtenir certs productes químics que necessitaven al seu propi planeta. A canvi, prometien compartir la seva avançada tecnologia amb ells. Aquest pacte de col·laboració, tanmateix, acabaria malament.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF