Turista de coa d'ull
Societat 19/06/2021

Els olímpics illencs del 36 que salvaren la vida

El 18 de juliol de 1936 prop de 600 mallorquins evitaren la repressió dels insurrectes en haver partit en vaixell cap a Barcelona, on havien de participar a l'Olimpíada Popular, l'alternativa antifeixista a la de Berlín de Hitler

6 min
Els olímpics illencs.

PalmaÉs una de les grans epopeies de la Guerra Civil que deliberadament el franquisme volgué desterrar de la memòria col·lectiva. Ara, però, l’investigador llucmajorer Pau Tomàs Ramis l’ha rescatada de l’oblit en el llibre Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou. Expedició a l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936 (Galés Edicions). La seva exhaustiva documentació li ha valgut el premi Mallorca d’assaig 2020. Tomàs estigué a temps d’entrevistar els últims supervivents d’aquella heroica comitiva, avui ja morts. El sorprengué molt el que li digué la filla d’un d’ells: “Ma mare no en va parlar mai. Només ho feu quan va ser molt gran i va començar a perdre el capet. I era de l’únic de què parlava. Havia passat molta de por”.

Tot començà l’última setmana d’abril de 1931. El Comitè Olímpic Internacional (COI) es reuní a Barcelona per decidir la seu olímpica dels XI Jocs de l’era moderna, que s’havien de celebrar a principi d’agost de 1936. La ciutat comtal hi havia presentat la seva candidatura. Feia dos anys que havia acollit l’exitosa Exposició Internacional, amb la qual, tal com ja havia passat amb l’Exposició Universal de 1888, s’havia donat a conèixer al món amb imponents infraestructures.

Quan el COI aterrà a Barcelona, tan sols feia una setmana que s’havia proclamat la Segona República. L’ambient a tot Espanya era d’eufòria. Els representants olímpics, tanmateix, es mostraren recelosos d’aquell jove govern popular. Al final, però, a causa del reduït nombre d’assistents a les sessions, es decidí que les votacions es farien per correu. El veredicte es donà a conèixer el 13 de maig a Lausanne (Suïssa). La ciutat seleccionada fou Berlín –el 1916 ja havia d’acollir els jocs, però la Primera Guerra Mundial en forçà la suspensió. Obtingué quaranta-tres vots, mentre que Barcelona només setze.

Nines mallorquines refugiades a Vic.

Resposta antifeixista

El 1931 el sistema polític que hi havia a Alemanya era la República de Weimar, instaurada el 1918. El COI la veia amb bons ulls. Diferent fou a partir de 1933 quan Adolf Hitler, cap del Partit Nacional Socialista, assumí el poder i proclamà el Tercer Reich. “En aquell moment –assegura Tomàs– s’entengué que mantenir la designació de Berlín com a seu olímpica suposava la legitimació del nazisme, ja que les seves tesis supremacistes vulneraven el vertader esperit olímpic de pau i solidaritat. El 1934, al Mundial de Futbol celebrat a Itàlia, ja s’havien viscut escenes d’exaltació feixista amb Mussolini a la llotja”.

A mesura que s’apropava la data d’inici dels Jocs Hitlerians, cada cop eren més les veus que animaven a boicotejar-los. Davant l’immobilisme del COI, a final de 1935, la Internacional Roja Esportiva (IRS) impulsà a París el Comitè Internacional per a la Defensa de l’Esperit Olímpic (CIDEO). L’objectiu era organitzar una contraolimpíada a la de Berlín. Al cap de dos mesos, se sumà al projecte la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS). El març de 1936, després de la victòria del Front Popular, es creava a Espanya una secció del CIDEO, que impulsà una campanya per tal que el govern de Manuel de Azaña retiràs la subvenció concedida a les delegacions que havien de viatjar a Berlín.

Aleshores, a marxes forçades, també es començà a treballar en la celebració d’uns jocs esportius obrers que contrarestassin els alemanys. No era una idea nova. La primera Olimpíada Popular s’havia celebrat el 1921 a Praga. Al darrere hi havia associacions vinculades a l’esport que volien reivindicar les essències de fraternitat i justícia social de la classe treballadora. No compartien la filosofia del moviment olímpic, d’ideologia burgesa, inaugurat quaranta anys enrere amb els Jocs d’Atenes (1896). Aquells havien estat els primers de l’era moderna que, després de quinze segles d’oblit, s’havien restablert per iniciativa de l’aristòcrata francès Pierre de Coubertin.

A mitjan abril es decidí que Barcelona, l’antiga rival de la candidatura de Berlín, seria la seu d’aquella rèplica antifeixista que se celebraria del 19 al 26 de juliol. “Hi havia –assegura Tomàs– un ambient polític favorable, amb una Esquerra Republicana a la Generalitat molt connectada amb la classe obrera, molt més que els republicans espanyols amb els pagesos andalusos o madrilenys”.

Aurora Picornell

El 4 de juny, a la Casa del Poble de Palma, es constituí el Comitè Provincial pro Olimpíada Popular. Havia de captar aspirants molt diversos. No debades, els jocs barcelonins no només havien de tenir un caire esportiu, sinó també folklòric. De fet el gruix de la delegació mallorquina estaria format per cantants d’orfeons, membres de balls de bot i geganters. D’esportistes tan sols n’hi hagué trenta-sis: cinc ciclistes, sis boxadors, nou atletes i setze futbolistes. La majoria de futbolistes eren de l’Atlètic Balears. “Es diu –apunta Tomàs– que la directiva del Mallorca vetà els seus jugadors a sumar-se a l’expedició. No debades, es tractava d’un club de classe benestant que desconfiava d’una competició promoguda per les esquerres”.

Finalment la comitiva olímpica estigué formada per més de 600 persones, espectadors inclosos. Salpà el vespre del 18 de juliol a bord de la motonau Ciudad de Barcelona. Entre els expedicionaris, hi havia Joan i Llibertat Picornell, que hi anaven com a membres d’un orfeó. “La seva germana Aurora –recorda l’investigador–, destacada dirigent comunista, també s’hi havia d’embarcar. Al final, però, s’estimà més quedar a terra per preparar la resistència. Ja li havien arribat notícies de l’aixecament militar que hi havia hagut el dia abans al Marroc”.

Avui en dia encara hi ha el dubte de si el Día del Alzamiento s’avançà per boicotejar els jocs antifeixistes de Barcelona. “Tanmateix –recorda Tomàs–, el cop d’estat no va sorprendre ningú. Feia mesos que hi havia una escaldada de violència alimentada per la dialèctica de la Falange de puños y pistolas”. Al moll de Palma l’acomiadament va ser apoteòtic, amb molts de punys en l’aire. En total, a Barcelona s’hi esperaven uns 5.000 esportistes d’arreu del món i uns 20.000 visitants. “Molts dels brigadistes internacionals –afirma l’estudiós– que donaren suport al bàndol republicà eren olímpics que ja es trobaven a la ciutat comtal”.

El vaixell olímpic no arribaria a atracar al port de Barcelona. Informat dels tirotejos que ja hi havia, feu mitja volta. A l’altura, però, de la Dragonera, rebé una comunicació per ràdio de la motonau Ciudad de Tarragona, que, procedent de Maó, també transportava assistents a l’Olimpíada popular. Fou informat que Mallorca havia caigut en mans dels feixistes. Aleshores, amb les provisions ja sota mínims, l’opció fou arribar al port de Tarragona.

Joan Ensenyat en una foto d'estudi amb l'equipatge de l'Atlètic de Balears.

Represàlies

Tres dies després els illencs fondejaren al port de Barcelona. La majoria hi quedà embarcada a l’espera d’esdeveniments. A principi d’agost un centenar d’ells se sumà a l’expedició del capità Bayo per recuperar Mallorca i les Pitiüses. A principi de setembre, en fracassar la missió, els milicians olímpics, igual que la resta de companys, foren acollits en una escola de salesians del barri de Sarrià. I a principi de 1937 la Generalitat els oferí allotjament a Vic en la seva condició de refugiats de guerra. “Al cap d’uns mesos –apunta Tomàs–, gràcies a la mediació de Creu Roja Internacional, els illencs pogueren començar a comunicar-se per carta amb els seus familiars de Mallorca, de qui no sabien res. L’angoixa era absoluta”.

Mentrestant, però, ja hi havia hagut mallorquins que havien aconseguit partir a Menorca, que restà fidel a la República fins pràcticament el final de la guerra. D’altres s’hagueren d’incorporar a l’exèrcit republicà. I una minoria, en caure Barcelona el 26 de gener de 1939, decidí travessar els Pirineus. Fou el cas de Llibertat i Joan Picornell. El 1940, davant l’amenaça del nazisme, Llibertat partí cap a Mèxic. El seu germà, en canvi, acabà en un camp de concentració, d’on seria alliberat el 1945 pesant 35 quilos. “En una carta –recorda l’investigador– la mare d’Aurora Picornell lamentà que la resta de la família no hagués pujat al vaixell olímpic. A Mallorca, a part d’Aurora, foren assassinats el seu pare i dos germans més”.

Els qui també pogueren donar gràcies al vaixell olímpic foren Miquel Rigo i la seva dona. “Ella –ressalta Tomàs– havia resultat ferida en l’atemptat falangista de la Casa del Poble produït el 4 de juny de 1936. El 19 de juliol els anaren a cercar a casa i no els trobaren”. En acabar la guerra, la gran majoria dels olímpics optaren per tornar a Mallorca. “Aquí –assegura l’estudiós– els ‘molestaren’ i els feren sentir vigilats. Els deien que, si tornaven a sortir de botador, anirien per ells. També n’hi hagué que hagueren de passar comptes davant d’un tribunal militar per no haver acudit a la cridada a files en el seu moment”. Havent criminalitzat la dictadura l’Olimpíada Popular, els supervivents d’aquella proesa contra el feixisme hagueren de viure amb por la resta dels seus dies.

El gol de Hitler a l'olimpisme

Mentre que el cop militar aconseguí cancel·lar l’Olimpíada Popular de Barcelona, a principi d’agost de 1936 Hitler, que feia tres anys que havia arribat al poder, presidia els Jocs Olímpics de Berlín. Foren els primers que es televisaren. El Führer aprofità aquella oportunitat tan mediàtica per propagar les seves teories sobre la superioritat de la “raça ària”, encarnada pels alemanys. Estava convençut que aquesta “raça” havia assolit el seu màxim esplendor a la Grècia clàssica, on havien emigrat els antics teutons a la recerca d’una climatologia més bona. Carl Diem, l’ideòleg esportiu del nazisme, tingué una pensada per escenificar la vinculació de l’Alemanya moderna amb la pàtria d’Homer: introduí en l’olimpisme un nou element, la torxa.

La flama olímpica ja havia estat adoptada en els Jocs d’Amsterdam de 1929. En aquella ocasió un peveter es mantingué encès durant les dues setmanes que duraren les competicions. Es recuperava així un altre costum de les antigues Olimpíades, en què el foc era concebut com un símbol de puresa. A Berlín, però, la flama adquirí un nou simbolisme amb la torxa, portadora de llum i progrés. Des de l’òptica nazi, la torxa de la civilització havia anat passant de “raça” en “raça”: primer havia estat en mans dels grecs, els pares culturals d’Occident; després dels romans, i finalment dels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Això suggerí a Diem una nova idea: la carrera de relleus de la flama olímpica des de Grècia fins a la ciutat amfitriona. El punt de partida pogué ser la carrera de torxes o lampadedromia, l’única prova col·lectiva que s’arribà a disputar a l’antiguitat.

En els Jocs de 1936, 3.422 atletes recorregueren, en dotze dies, els 3.422 quilòmetres que separaven Olímpia de Berlín, passant-se uns als altres la torxa olímpica. L’escena, plena de solemnitat, fou recollida per la cineasta del règim Leni Riefenstahl en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles. El pare dels jocs olímpics moderns, el baró francès de Coubertin, va aplaudir aquella iniciativa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. No s’adonà que en realitat es tractava d’infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que ell mateix havia rescatat de l’oblit quaranta anys enrere per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions.

A Berlín, tanmateix, Hitler veuria qüestionades les seves teories sobre la “raça ària” amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa Ibolya Czak, d’origen jueu. La politització dels Jocs seria una constant des d’aleshores. Coubertin morí al cap d’un any, a 74 anys, d’un atac de cor. No estigué a temps de presenciar la degradació de la seva utopia. El seu cos fou enterrat a Suïssa, el seu país d’adopció, mentre que el seu cor fou portat a l’icònic santuari grec d’Olímpia

stats