El nostre amor de mamífera és així, mamà: silenciós i primitiu

PalmaLa filla única fa els anys: un, en concret. I, amb només uns dies de diferència, ma mare també. En fa 55. M’agrada haver caigut en aquesta casualitat, perquè em recorda més que mai que sense mare única no hi hauria hagut filla única. Vaig començar a escriure més cap a dins i menys cap a fora quan vaig descobrir que el món es podia explicar a partir de les històries que guardam dins nosaltres mateixes. I la història amb ma mare n’és una. La primera, diria jo. I potser, un dia, també serà la darrera. Perquè és una història que no s’acaba mai.

“Crec que la relació amb ma mare serà el tema que marcarà la meva trentena”, va dir un dia la meva amiga Marina. I jo crec que serà el tema que marcarà la meva vida, i tant de bo la meva escriptura. Tan clixé i almodovarià com sona. La relació amb ma mare és el tema que enrevolt cada pic que envestesc un text. No sé quantes notes hauré obert al mòbil intentant desxifrar alguna de les complexitats que conforma la nostra manera interactuar.

Diuen que si escrivim és perquè tenim una pulsió, perquè ens volem entendre, saber qui som. Jo ens vull entendre a nosaltres. Escriure sobre ma mare i sobre mi, sobre el nostre vincle, em suposa tota una gesta. Si hagués de representar la nostra relació com quelcom físic, seria com una esfera gegant, de superfície lliscant, impossible d’agafar per bé que obri molt els braços. Miri per on la miri, se m’escapa de les mans, és inabastable. Cada interacció, cada gest, obre un univers de significats diferents. Podria escriure del que hi ha darrere la meva preocupació perquè arribi a l’hora que toca allà a on toca, després que em demani quina combinació de busos ha d’agafar per arribar al curset al qual s’ha apuntat a Palma. O podria escriure un conte sencer sobre els tres signes d’exclamació –Vale!!!– que posa quan li deman si vol que dinem juntes.

La manera amb què ens relacionam ma mare i jo està entre les coses que més m’intriguen a la vida. El nostre llenguatge és el de les cures, el de la culpa preventiva, el dels sentiments atòmics. Mai ho ha estat el de les paraules, ni les abraçades, ni les besades, ni les carícies. És un donar-ho tot l’una per l’altra sense embuts. Ens estimam amb discreció i contundència, perquè aquesta és l’única manera que coneixem de fer-ho. Crec que he explorat gairebé totes les maneres de dir-li t’estim, i tot per no ser capaç de fer-ho de paraula. El nostre amor és així, de mamífera: silenciós i primitiu.

Tant ella com jo hem heretat de la seva família un costum: fer-nos una o dues besades amb tothom –segons el nivell de parentiu– per saludar i acomiadar-nos. Un ritual a estones extrem i démodé, però que mai no hem qüestionat, ni tan sols quan vàrem viure amb la meva padrina, totes tres. Cada matí: “Bon dia”, i una besada cada una. I cada vespre: “Bona nit”, i una altra besada cada una. No va ser fins que va arribar el covid que vàrem deixar de fer-ho. Tot i que compartíem constantment els mateixos espais del pis de 80 metres on vivíem, vàrem considerar que les besades ja eren massa. Així que en vàrem prescindir. Ara bé, acabada pandèmia, les besades mai no varen tornar. Ningú no ens havia dit quan reincorporar-les, a nosaltres, la meva nissaga de dones, que de sèrie ja necessitam un manual d’instruccions per estimar-nos.

Amb el temps i amb dissimulació, he anat recuperant aquesta petita i única parcel·la d’afecte que tenia garantida, i per a la qual no necessit justificació: la besada que li faig a ma mare cada pic que ens veim i que ens acomiadam. M’agradaria fer-n’hi més, de besades i abraçades, combatre la contenció emocional. Ho pens cada pic que em faig una coa davant del mirall i els cabells blancs em recorden que jo també m’estic fent gran. I que de cada pic tenim menys en comú amb les dues nines –la de 28 i la de 4, o la de 32 i la de 8– que escoltaven Lo que te conté mientras te hacías la dormida, de La Oreja de Van Gogh, juntes al cotxe, biquinis posats, de camí a la platja. Tenia tanta raó n’Amaia –Amaia Romero, l’altra Amaia–: “Si nos encontráramos con veinticuatro años. / Nos confesaríamos en la cola del baño. / Me harías una peca, te pondría pintalabios. /M-A-P-S”.

Però com bé diu ella, “Esos años no volverán nunca más. / Date cuenta mamá.”, i jo ens estimaré igual, a totes dues, en silenci i contundència, al que som i al que érem. A ma mare, com l’al·lota que m’enlluernava amb el seu pírcing a la guixa i el tatuatge de la lluna a l’espatlla; com l’amiga que volia tenir: amb cotxe i casa pròpia, i uns cabells arrissats amb reflexos daurats. I a mi, com la seva nina, el seu cadell. Ens estimaré així sempre, com quan encara no imaginava que un dia tornaríem grans.