Només aspir a ser com Bridget Jones

PalmaRecord un dia com aquest des del qual escric, un diumenge lent i llastimós. Era a casa i el món em queia a sobre. Havia quedat el vespre amb la meva amiga Clara i feia tot el possible per allargar l’hora d’arreglar-me. Des del sofà, la manta em pesava més que tota l’angoixa que –per algun motiu– duia a dins. La idea d’haver d’articular una sola paraula m’immobilitzava, em segrestava un poc més en aquell racó de penombra des d’on em sentia sana i estàlvia. Plorava perquè estava trista, i plorava perquè si sortia d’allà, ja no podria estar trista. Pensava en les preguntes que em faria, la meva amiga, quan la veiés –“Com estàs? Com duus això? I allò altre?”– i en la decepció a la seva mirada si li contestava amb sinceritat a totes elles. En una altra ocasió, hauria fingit. Hauria fet un esforç per carregar amb el seu consol i alliberar-la d’aquesta responsabilitat. Però, simplement, no podia. Haver d’amagar la realitat la feia encara més insuportable.

Avui, que torna a ser diumenge, em pareix increïble que no hagués optat abans per la via més raonable de totes: agafar el meu cosset i arrossegar-lo fins davant de la meva amiga, i dir-li: “Estic fatal, em passa això”. Aleshores no era conscient de la humilitat que em mancava per rendir-me. Vist amb perspectiva, requereix una certa modèstia –o, si no, valentia– per mostrar-se vulnerable, per amollar el teu desassossec i lliurar-li a un altre. Rompre’t davant d’algú és perdre el control, abraçar la passivitat i deixar-te caure sabent que et recolliran després. És un acte de generositat i confiança que he après a detectar i valorar. Així que aquell dia, amb la meva amiga Clara, no vaig posar excuses, barreres, ni escuts. “Vull que sàpigues que avui no estic bé. Que hi ha coses que no van bé, i que tampoc en tenc la solució”. Dir-li això va ser molt més íntim que qualsevol altra experiència compartida –més que aguantar-nos els cabells per vomitar un vespre de festa o que canviar-nos la copa menstrual, plena de sang, l’una davant l’altra. Vaig deixar que fos ella la que col·locàs la xarxa de seguretat per davall meu. Va ser com convertir-me en un cadellet, desprotegit, visible i obertament necessitada de cures. I em va semblar una mostra d’amor perfecta.

Aquest moment va tornar al meu cap fa uns dies, mentre escoltava la conversa entre Helen Fielding –l’autora de la saga de llibres d’El diari de Bridget Jones– i la creadora de contingut Juliana Canet, al Festival de Literatura Expandida de Magaluf. D’alguna manera, Fielding ens va venir a dir que “existim en aquells petits moments de confort, quan ens permetem ser vulnerables i cometre errors”. I que la personificació d’això era Bridget. “Ningú vol una amiga que digui que tot li va bé i que la seva vida és perfecta. El que volem és una amiga que vingui i et digui: ‘No saps el que m’ha passat!’, amb una copa de vi a la mà”, va argumentar, acabant de convèncer-me del tot. Tot estarà bé mentre tenim això: amics i amigues com Bridget, que ens emboliquin amb el seu nòrdic per menjar gelat plegats, protegint-nos, com un recer. Ara només aspir a això amb la gent que estim, a ser com aquell pijama de franel·la de confiança –còmode, honest, còmplice– perquè m’encomanin totes les seves febleses.

Pens en això aquests dies, que de vegades semblen tots un diumenge molt llarg. No sé si ha estat l’inici de la tardor, en què la vida s’ha convertit en una síncope entre el que voldríem –tancar-nos a casa a beure infusions– i al que ens sotmetem –una rutina amb el calendari ple, que no ens deixa posar el cul al sofà ni en cap de setmana. Però el cas és que la fragilitat és la paraula que millor defineix el meu estat i l’ecosistema que m’envolta. Prenc decisions com si estigués construint un castell de cartes: cada “sí” aparentment lleuger i inofensiu acaba creant un resultat inestable, que només som capaç d’admirar amb preocupació, i que em manté constantment vigilant, anestesiant-me la resta d’emocions.

Justament avui, que encara és diumenge, la meva vulnerabilitat ha topat amb una altra, la d’Andrea Gumes, al seu darrer Notes, des d’on enviava aquest missatge, que m’ha abraçat com el nòrdic de Bridget: “No sé on estau anímicament, si estau atordides, descol·locades o amb aquella resposta preparada quan et demanen com estàs i tu dius: ‘Doncs anar fent’. M’agradaria molt saber-ho, perquè així sé que la boira que m’aixafa no està només damunt meu”. Doncs sí, Andrea, anam fent. I també està bé.