Per què no parlam de les relacions de merda fins que es trenquen?

PalmaUn dels moments en què més desesperadament vulnerable m’he sentit va ser durant un drama de parella. I no només pel drama en si mateix –que va ser bo de gestionar–, sinó perquè una amiga s’havia assabentat de tot en primera persona. No és que no pogués amagar-li-ho, sinó que tan sols no li ho podia explicar a la meva manera, ometent els detalls que més m’incomodaven. Em sentia nua, desprotegida, al ras. Com pot ser que el que em fes sentir més en perill de tota la situació era el fet que la meva amiga conegués el que havia passat?

D’aquells moments, ara ja llunyans, en record l’angoixa de no controlar el relat, de ser incapaç de crear una realitat al meu gust, de la impossibilitat de mostrar la meva vida com m’agradaria que la veiessin, no com el que realment era. Qualsevol cosa que digués per defensar la meva relació podia ser utilitzada en la meva contra, perquè a cada esforç demostrava un poc més com n’era, d’imperfecta. I no ho podia aguantar. Em pesava molt més el judici de la meva amiga que el suport que em pogués donar davant d’aquella situació. El fet que la imatge que ella tenia de jo pogués canviar suposava una amenaça, que me’n feia allunyar encara més. Només em preocupava el que ella pensaria i si tot allò condicionaria la visió que tenia de la meva relació, si mai més podria veure-la amb bons ulls.

De vegades, oblid que jo també som capaç de sentir tot això quan la relació d’algun dels meus éssers estimats salta pels aires i es destapa la caixa de trons. Sempre que passa això, és com si acabassin de sortir a la superfície després de molts mesos d’apnea, sense oxigen al cervell. I és aleshores quan, d’una enorme glopada d’aire, aconsegueixen amollar tot el que havia estat passant en les profunditats de la seva intimitat. A continuació venen les lamentacions, la compassió i una miqueta de culpa: com he pogut assistir a tot això sense adonar-me’n? Però també un poc de ressentiment: com no has pogut explicar-me res de tot això abans? Intentes no fer-te l’ofesa, perquè no, això no va de tu.

O almenys això és el que t’intentes dir a tu mateixa, mentre et qüestiones com és que, per exemple, la teva amiga ha esperat un any després de rompre amb el seu al·lot per explicar-te que ell li feia pagar les compreses de la compra comuna o que –molt més greu encara– quan s’enfadava, de vegades, li feia por. També et demanes si no confiava prou en tu aquell amic, que va plorar als teus braços quan el dol d’aquella ruptura se li havia fet ferida, que et va confessar amb pèls i senyals com de petit i insignificant el feia sentir la seva parella. Perquè resulta que no ha estat fins molt més tard que ha trobat el coratge de posar paraules al darrer cop de gràcia que va fer que el destrossàs. I tampoc entens com aquella familiar –germana, tieta, cosina– no ha volgut desfogar-se ni un moment durant tots aquests anys que ha estat prioritzant la seva parella per davant d’ella només per surar una relació que no s’aguantava per enlloc.

De debò: per què no xerram de les relacions de merda que tenim fins que no s’han acabat? Per no parlar de quan aquestes relacions passen a ser abusives o, directament, veritables casos de violència masclista. Em deman com és possible que tendim a protegir més les nostres parelles que nosaltres mateixes, que sigui més gran la vergonya que el desconsol de passar per aquest mal tràngol tota sola. M’ho deman, tot i que ja sé que la resposta està en l’amor romàntic, el cicle de la violència i tot un sistema que ens bressola d’ençà que posam un peu fora de l’úter de la mare.

Des de dins, durant una crisi de parella, sembla impossible demanar ajuda més enllà d’aquests petits globus sonda que s’alliberen quan l’inconscient deixa fer la seva feina al sentit de supervivència. “Es posa molt gelós quan surt de festa”, “No em presenta els seus amics”, “Sempre li he d’anar al darrere”; són els petits crits d’auxili que fan suportable el patiment. Són el rastre de miquetes que es van deixant perquè, si ens veuen amoïnades, ens estenen una mà. I que difícil és estendre aquesta mà. De la teva resposta com a interlocutora –sincera però no judiciosa; tranquil·la però atenta– dependrà que el foradet que aquella persona t’ha obert, amb recel, per guaitar a la seva privacitat no es torni a tancar.

Com que aquesta tasca és tan complicada com crucial, no es pot fer res més que acudir a les expertes, com Carla Vall. Al cap i a la fi, tot és tan senzill com el que l’advocada aconsella al llibre Trenqueu en cas d’emergència: “Si tens a prop algú que ha patit violència, no la tractis amb llàstima, tracta-la amb calidesa i empatia. És terrible que algú que estimes et miri i et cuidi com si t’hagués passat la desgràcia més gran del planeta. Digues-li que et sap molt de greu el que li han fet, que no és culpa seva, que estaràs allà per al que necessiti”.