PANDÈMIA

"Dormo menys que mai i em falta temps per a tot": la trampa del teletreball amb fills

Els malabarismes per conciliar feina i fills en temps de coronavirus un mes després del confinament

"Ja és de dia. Vull esmorzar. ¿Està neta la samarreta de Superman? Posa’ns els dibuixos. Què hi ha per dinar? No m’agrada la verdura. Què podem fer? ¿Jugues amb nosaltres? M'avorreixo. Vas dir que estaries per nosaltres i no és veritat. ¿Quan acabaràs de treballar? Fem un pastís? A l’ InfoK diuen que els nens han de cuinar. Què hi ha per berenar? Et queda gaire? Ell m’ha pegat primer. Per què no podem sortir? Mama, quan soparem? Ara vinc. Ara ho recullo. Ara ho faig. Ajuda’m. Recollir és avorrit. Rentar-se les dents és avorrit. Quan acabarà el coronavirus? Una mica més de dibuixos, sisplau. I un conte a la tablet? No tinc son. Estic somiant una cosa que no m’agrada. Mama, què fas? ¿Has acabat ja de sopar? ¿Treballaràs un altre cop? ¿Puc dormir amb tu?" I així un dia i un altre. Més d’un milió de nens i nenes catalans porten tancats a casa des que es va decretar l’estat d’alarma ara fa un mes. I amb ells, els seus pares i mares, que fan equilibris per fer compatible la vida laboral amb la familiar durant jornades maratonianes que no entenen ni d’horaris ni de descansos.

El teletreball és una eina que ajuda a conciliar quan els nens van a escola –i el confinament ha convençut els més incrèduls que és possible treballar de manera no presencial–, però amb els nens a casa 24 hores i sense opció de sortir al carrer és també una trampa que atrapa pares i mares en llargues jornades que no distingeixen entre vida personal i laboral i que, un mes després, comença a passar factura.

La Marta i el Sergi treballen des de casa des de fa un mes i conviuen amb quatre fills, dos en comú i dos d’ell. Entre setmana han fixat un horari laboral. Treballen de 5 a 7 del matí i a les 22.30 de la nit s’hi tornen a posar dues o tres hores més. Al llarg del dia alternen franges de dues hores de feina mentre l’altre s’ocupa dels nens i coincideixen els dos a l’hora dels àpats i els banys. "Dormo menys que mai i em falta temps per a tot. Sembla una contradicció estant tot el dia a casa, oi?", assenyala la Marta. Els més petits de la casa tenen tres i 20 mesos i no s’entretenen sols tret que mirin dibuixos, cosa que intenten que sigui una hora al dia, tot i que reconeix que, si cal, ho allarga. "No puc no fer ús d’aquestes eines per poder treballar", admet.

Massa rols en una sola persona

Però no és només la feina i les tasques de la llar, que amb tota una família confinada s'han multiplicat. També s'espera, si tenim en compte els milers de missatges que arriben als grups de WhatsApp de pares, que fem de mestre, d'animador infantil, de professor de manualitats o d'entrenador esportiu. Impossible complir amb totes aquestes expectatives, que l’únic que fan és generar més culpa. Culpa per no estar prou presents, culpa per no rendir més o per no estar a l'altura. "Jo no necessito més consells ni activitats de manualitats, el que necessito és que algú tingui cura dels meus fills mentre jo teletreballo, netejo o cuino", lamenta una mare de dos nens de 3 i 5 anys. "Tota la responsabilitat se’ns ha traslladat a nosaltres com a treballadors, com a pares, com a professors... Són massa rols en una sola persona i hem de sortir d’aquesta exigència o ens cremarem", adverteix María Martín, psicòloga i professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Com el confinament afecta els més joves: "Ara més que mai els mestres han de demostrar la seva vàlua"

La Marta reconeix que tot i que l'escola envia propostes d'activitats no poden arribar a tot i opten pel joc lliure. "No podem fer de pares, de mestres i teletreballar", diu. A més, els fills grans, de 8 i 11 anys, sí que tenen deures i els han d’ajudar. Ella dirigeix uns estudis de grau universitari i a més de preparar les classes virtuals ha de planificar el curs que ve. "De paraula són comprensius, però la feina s’ha de fer quan toca sigui quina sigui la teva situació. I ho acabo fent a costa de restar hores de son o de temps als meus fills i m’acabo agobiant", admet.

Criar sola

A les famílies monoparentals, com la de la Sílvia, se'ls complica la logística. No tenen amb qui fer relleu i han de sortir amb els menors a comprar, per exemple. De la Sílvia també s’espera que teletreballi i tingui cura de la seva filla Maria, de 4 anys. Ella intenta seguir l’horari del curs i les activitats que feien a l’escola. "Hi ha propostes amb què ella s’entreté sola i m’allibera per poder treballar, però sense una concentració al 100% perquè em va interrompent. Ara em reclama molt més i no es distreu tant sola, com ha fet sempre".

L’estona de televisió a la tarda i a la nit són els altres moments en què aprofita per avançar feina. "A les deu de la nit em poso a treballar unes hores que depenen del que em doni el cap i el cos. A vegades és fins a la una. I al matí, abans que ella es desperti m’hi torno a posar. Tinc la sort que dorm molt!", diu. Ara també li ha de posar la televisió als matins, ja que a la feina li van exigir més productivitat. "Crec que són comprensibles perquè ja es poden imaginar que vuit hores no les puc fer, però sis sí que les estic fent". La situació és "estressant", admet, i veu difícil continuar "teletreballant al 100%" si el confinament s'allarga.

Molts progenitors com la Marta o la Sílvia es troben davant del mateix dilema: productivitat versus família. Però la psicòloga María Martín assenyala que no es pot pretendre fer jornades de vuit hores seguides com abans o "fàcilment ens frustrarem". També desaconsella treballar a hores intempestives, que és la solució que han trobat molts pares i mares, perquè augmenta "la irritabilitat" i recomana concentrar la feina en les franges horàries en què puguem rendir més en funció dels horaris dels nostres fills.

Considera, però, que aquest no pot ser un problema individual, ja que transcendeix els casos particulars, i demana que en una situació de crisi com l’actual, les empreses no exigeixin la mateixa productivitat. "No estàvem preparats, ha sigut una mesura sobre la marxa, no hi havia un pla detallat i tots ens hem hagut d’adaptar, empresaris i treballadors, i no podem ser igual de productius a costa de la salut mental", alerta Martín.

I qui més ho pateixen són les dones. Segons els primers resultats de l’Observatori del Confinament, impulsat per l’ARA i la UAB, les dones senten més incertesa, són menys optimistes, estan més ansioses, enfadades o tristes, se senten menys capaces de gestionar la situació i dormen pitjor. Però, en canvi, són les que més mantenen les rutines i les que més donen i reben suport durant aquest confinament. "Qui realment estan portant la casa són elles, estan més acostumades a gestionar casa, feina, fills...", diu l’investigador del Grup d'Investigació en Estrès i Salut de la UAB, Joaquin T. Limonero.

Les dones i els joves, els més afectats pel confinament

I qui té cura de les mares?

Però això també passa factura: "Em pregunto on fugen les mares que estan aïllades amb els fills. Em pregunto quin racó propi els pertany aquests dies, perquè em temo que cap. I tot i que estimin els seus fills i filles, les mares també es cansen, es desesperen i se n'afarten. Em pregunto qui té cura de les mares. Em pregunto com es pot teletreballar quan tens la responsabilitat de procurar la vida", escrivia fa uns dies l’escriptor Roy Galán en un post a Instagram que s’ha fet viral.

Abans, ni que fossin estones petites, pares i mares comptàvem amb espais individuals que ara s’han vist reduïts si no suprimits del tot. "Enyoro quan trobava a faltar els meus fills", comentava una mare en una conversa de WhatsApp. "No sé si en sortiré mentalment sencera d’aquesta experiència. Em trobo a faltar més enllà del meu rol de mare", responia una altra. "No ens hem de sentir culpables per lamentar la pèrdua d’aquests espais individuals", diu Martín, que aconsella als progenitors buscar espais "per cuidar-se" per poder ser "més receptius i pacients amb els fills", ja que després d’un mes de confinament tots hem perdut la paciència. També els nens, que com més dies passen més nerviosos i sobreexcitats estan. A les xarxes fa dies que augmenta la pressió perquè s’aixequi la restricció perquè nens i nenes puguin sortir unes hores al carrer, com es fa en altres països. I més ara, que el transport públic tornarà a estar ple de treballadors no essencials.

Per què els nens no poden sortir al carrer?

L’Eva, mare d’un nen d’un any i mig, reconeix que "és dur" i que malgrat que inventa activitats noves cada dia i surten al balcó, el nen s’acosta a la porta i plora reclamant anar al carrer. "¿Com li fas entendre a un nen d’un any i mig que no pot sortir?", es pregunta. Ella, auxiliar d’infermeria, i la seva parella, treballador del sector de l’alimentació, són treballadors essencials i porten un mes fent malabarismes per conciliar. El Miquel ha pogut arribar a un acord amb l'empresa per poder sortir dues hores abans els dies que ella té guàrdia i ha de treballar en torn de nit. De moment, poden anar combinant els horaris i a ell no li han posat problemes tot i que no sap en què es traduirà després: si en menys sou o en menys dies de vacances.

Davant la possibilitat que la situació s'allargui, la psicòloga Maria Martín també demana que s’adoptin alguns protocols. "Perquè el que no es pot pretendre és que cadascú faci el que pugui amb els seus propis mitjans", denuncia.

Quan el confinament ja és la nova rutina

"I ara, què fem amb els nens?"

Hi ha treballadors que no tenen l'opció de teletreballar. Hi ha progenitors que aquest dimarts han hagut de tornar al seu lloc de treball presencial sense que l’administració els hagi ofert alternatives.

És el cas de la Maria i el Pablo. Ella és infermera en una clínica privada de Barcelona i no ha deixat d’anar a treballar mentre el seu marit s’ha fet càrrec dels dos fills de la parella, de 7 i 10 anys, ja que com que treballa en una empresa amb seu a Igualada no hi va tornar des del confinament de la conca d’Òdena. Ahir, però, amb l’aixecament del confinament total per als treballadors no essencials es va reincorporar i els horaris de tots dos no els permeten fer-se càrrec dels fills.

No els han donat gaires opcions: que ella s’adhereixi a un ERTO voluntari, cosa que ha descartat, o que un dels dos agafi una excedència, que no es poden permetre. Han hagut de recórrer als avis, que són els que abans de la declaració de l’estat d’alarma ja feien de cangurs ocasionals, tot i que la solució no els convenç perquè són població de risc. "La meva mare ha tingut pneumònies i no volia posar-los en risc a tots dos", explica la Maria. Així que serà el pare d’ella qui es desplaçarà des de Barcelona per tenir cura dels nets, ja que viuen en ciutats diferents. "Però no sabem si el pararan en algun control, tot i que li hem enviat el certificat de desplaçament i el llibre de família per justificar que surt per atendre persones dependents", afegeix.

Prop d’un milió de catalans tornen al lloc de treball aquest dimarts

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF