TURISTA DE COA D'ULL

És un mite que Menorca fos més republicana?

Va ser gràcies a l’oposició d’un grup de militars que Menorca es convertí en l’última illa de les Balears que es rendí als rebels el febrer del 1939, després de dos anys i mig de resistència

“És un mite que Menorca fos més republicana que les altres illes pel fet que no claudicàs fins gairebé el final de la Guerra Civil. Tenc molts de dubtes que l’illa hagués resistit tant de temps si, el juliol del 1936, un sector important de militars no s’hagués alineat en contra dels seus oficials”. Ho assegura l’historiador ciutadellenc Miquel Àngel Casasnovas, qui remet als resultats electorals d’aquells anys: “És cert que aquí proporcionalment les forces d’esquerra tenien més pes que a les altres illes. Als comicis, però, del febrer del 1936, la Coalició de Dretes va treure un 60 per cent dels vots, mentre que el Front Popular n’obtingué el 40 per cent. Als comicis del novembre 1933 tampoc s’havia produït una hegemonia d’esquerres”.

El 19 de juliol de 1936, dos dies després que Franco es revoltàs al Marroc, el comandant militar de Menorca, José Bosch Atienza, va proclamar l’estat de guerra. D’entrada semblava que l’aixecament triomfaria fàcilment a l’illa, tal com passaria a la resta de l’arxipèlag. Però no va ser així. “Aquí -afirma Casasnovas- el cop militar no va triomfar perquè estava mal organitzat. El comandant Bosch era una persona molt indecisa i poc enèrgica. Això feu que se li tirassin a sobre un nombre considerable de sotsoficials que sentien com des de Ràdio Barcelona arribaven notícies del fracàs del cop militar a la capital catalana. Aquelles notícies també contribuïren a crear entre els illencs un ambient contrari als insurrectes”.

Anticlericalisme

El mateix 20 de juliol el brigada Pere Marquès, després de detenir Bosch, s’autoproclamà comandant militar de Menorca. Aleshores, com passà en altres zones republicanes, s’organitzaren grups de milicians armats que practicaren detencions, registres domiciliaris i expropiacions. Els religiosos foren especialment perseguits. “L’Església -continua l’historiador- era considerada aliada dels poders fàctics. Hi havia un anticlericalisme molt pujat de to. Les monges foren expulsades dels convents. El culte catòlic quedà suspès. A Menorca l’art religiós és molt pobre precisament perquè gairebé tot va ser cremat durant la Guerra Civil”.

Va ser sonat l’assassinat del jove prevere Joan Huguet, oncle de l’expolític popular menorquí anomenat igual. Fou detingut a Ferreries el 23 de juliol. En negar-se a escopir damunt d’un crucifix, Marquès, alcohòlic empedreït, li pegà un tret al cap. Altres religiosos anaren a parar a la penitenciaria militar de la Mola i a la motonau Aragó, que aviat seria reemplaçada pel vapor Atlante.

La primera gran matança ordenada va tenir lloc el 3 d’agost als freus de la Mola. Hi moriren els principals responsables del cop d’estat a l’illa: el general Bosch i prop de noranta dels seus oficials fets presoners. Els dies 18 i el 19 de novembre es va produir la segona gran matança. 75 persones empresonades al vapor Atlante, entre elles 37 capellans, foren executades a Cala Figuera i al cementeri del Castell. Els botxins actuaren moguts per un desig de venjança després que un atac de l’aviació italiana establerta a Mallorca deixàs set morts a la base naval de Maó.

Les actuacions dels grups de soldats incontrolats acabaren a final del 1936 amb l’arribada a l’illa del nou cap militar, José Brandaris de la Cuesta, que procedia de Cartagena. Casasnovas insisteix que Menorca no era una prioritat per a Franco: “A diferència de la resta de les Balears, l’illa disposava d’una poderosa artilleria de costa. S’havia construït en temps de la dictadura de Primo de Rivera ja que era una peça important de defensa a la Mediterrània. A Franco la conquesta de Menorca no li aportava res. Una Menorca aïllada, per molt republicana que fos, tampoc era un perill per a la seva estratègia. Sabia, tanmateix, que prest o tard l’illa cauria”.

Havent estat Menorca l’única illa que plantà cara a la insurrecció militar, el 3 d’agost de 1936 recalà a Maó una columna republicana de combatents barcelonins liderats pel capità Alberto Bayo. Des d’allà es proposaren recuperar la resta de Balears. El 7 d’agost la columna de Manuel Uribarri, procedent de València, aconseguí ocupar Formentera. Al dia següent els homes de Bayo feien el mateix amb Eivissa i el 16 d’agost desembarcaren a Mallorca, a Portocristo. Tanmateix, una mala organització i la pressió de les forces rebels, que ja tenien l’ajuda dels italians del comte Rossi, feren que aquella operació fos avortada al cap de dues setmanes.

Rendició pactada

Menorca no ho tingué gens fàcil per resistir fins al final. “L’illa -diu Casasnovas-, amb 43.000 habitants, va quedar aïllada amb grans dificultats per aconseguir subministraments, combustible i munició per a la guarnició. L’economia estava paralitzada. Fins i tot s’encunyà moneda pròpia. La indústria no tenia primeres matèries ni mercat per poder col·locar els productes. Davant aquesta situació es va potenciar l’agricultura com a mitjà de subsistència. Amb tot, a principi de febrer del 1939, havent caigut Barcelona el 26 de gener, la resistència de Menorca tenia els dies comptats”.

La rendició de Menorca és un cas insòlit dins la Guerra Civil espanyola, ja que va ser pactada. “Franco -assegura l’historiador- era partidari de rendicions incondicionals. La nostra illa, però, tenia un valor estratègic molt important dins la Mediterrània. Britànics i francesos temien que el dictador l’oferís com a base aeronaval a Mussolini com a contrapartida a l’ajuda prestada. Franco, però, no volia el Duce per aquí”.

Qui portà les negociacions de la rendició de Menorca va ser el cònsol britànic a Mallorca, Alan Hillgarth. El cap de la Regió Aèria de Balears, Fernando Sartorius, l’havia informat que es preparava un pla de conquesta de l’“illa traïdora”. Hillgarth volia evitar a tota costa un vessament de sang. De seguida es posà en contacte amb el comandant militar de Menorca, Luis González de Ubieta, que havia substituït Brandaris. Li oferí un vaixell per evacuar menorquins a canvi d’una rendició sense violència. “Aleshores, amb el president de la República Manuel Azaña ja exiliat a França -afirma Casasnovas-, el govern de Negrín denuncià aquella ingerència britànica per mitjà del seu ambaixador a Londres”.

L’operació, que tenia el vistiplau de Burgos i París, es va veure alterada la matinada del 8 de febrer. A Ciutadella, un grup de militars, amb el tinent Juan Thomás al capdavant, s’aixecaren contra les autoritats republicanes. És el que es conegué popularment com la Girada. Ja al matí, els italians, en sentir-se marginats de les negociacions, bombardejaren el port de Maó i la fortalesa de la Mola, molt a prop d’on hi havia fondejat el creuer Devonshire. Al final es convingué que el vaixell anglès evacuaria un cert nombre de responsables polítics i militars.

A la nit, però, els esdeveniments es precipitaren. Davant l’arribada de tropes franquistes, centenars de persones, preses pel pànic, s’amuntegaren al port de Maó. Només 450 pogueren pujar a bord del Devonshire, que salpà la matinada del 9 de febrer rumb a Marsella. Poques hores després, uns altres 77 menorquins escaparen cap a l’Alger en el motoveler Carmen Picó. La gran majoria d’aquells fugitius anaren a parar més tard als centres d’internament francesos d’Argelers i Saint-Etienne. Després, alguns d’ells es feren membres de la Resistència i acabaren sent capturats pels nazis. Avui s’han comptabilitzat vint-i-un menorquins morts al camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

El mateix mes de febrer, la Gran Bretanya i França reconegueren oficialment el règim de Franco. Malgrat que s’havia pactat una rendició pacífica, la venjança a Menorca no es feu esperar. “Va ser -recalca l’historiador- una repressió institucionalitzada. Érem al final de la Guerra Civil i ja no es produïren assassinats incontrolats com a Mallorca. Molta gent fou detinguda, però la majoria quedà en llibertat. S’iniciaren consells de guerra sumaríssims que acabaren amb penes de reclusió que es compliren fora de l’illa, sobretot a la presó provincial de Palma, a la colònia penitenciària de Formentera o la Model de Barcelona. També hi hagué condemnes a mort”.

Es dictaren 202 execucions. La majoria es produïren al llarg del 1939, com la del batle socialista de Ciutadella Joan Mascaró Salord. L’1 d’abril de 1939 acabava la Guerra Civil. Al cap cap de cinc mesos, l’1 de setembre, esclatava la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. Casanovas assegura que, amb el restabliment de la democràcia, el passat de resistència republicana de Menorca no pesà tant: “Aquí, en les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977, va guanyar la UCD de Suárez, encara que sí que és vera que hi hagué més vots de partits d’esquerra que a les altres illes”.

Refugi de mallorquins

El 19 de juliol de 1936 Mallorca es convertí en una ratera per als republicans. Els que varen sobreviure a la barbàrie no tingueren més remei que amagar-se en llocs del tot inhòspits. Cansats d’aquella situació, molts només sospiraven per aconseguir una barca que els conduís fins a Menorca, l’únic bastió republicà de les Balears que els havia de permetre fer el salt després a Barcelona. Un d’ells va ser l’intel·lectual algaidí Pere Capellà. El 20 de juliol, tres dies després de l’inici del cop militar, salpà cap a l’illa germana des de Portocolom.

Qui també havia de marxar amb Capellà era Pere Reus, jutge de pau de Felanitx. Al darrer moment, però, decidí quedar a terra. “Què m’han de fer a mi? Jo mai no he ofès ningú”, tranquil·litzà els seus companys fugitius. Dos anys més tard seria afusellat al cementeri de Palma. Altres mallorquins que abraçaren Menorca com a terra de llibertat varen ser Miquel Julià, batle de Capdepera, o Ignasi Ferretjans, tinent de batle socialista de l’Ajuntament de Palma.

Un altre hoste cèlebre de Menorca va ser Heriberto Quiñones, el destacat agent comunista d’origen moldau que residia a Mallorca des de final del 1931 -va ser el marit d’Aurora Picornell, la Pasionaria mallorquina. El juliol del 1936 Quiñones es trobava en un sanatori de Madrid recuperant-se de la tuberculosi. El setembre, però, es va establir a Menorca, on fou elegit secretari general del Comitè Provincial de les Balears del PCE. Sense que ell hi pogués fer res, la nit dels Reis del 1937 la seva dona, Aurora, fou assassinada al cementeri de Porreres.

Sovint hi havia gent encarregada d’organitzar la fugida cap a Menorca. Va ser el cas del capellà llubiner Jeroni Alomar Poquet, que, per culpa de la seva acció solidària, fou condemnat a mort el 12 de maig de 1937. La desesperació també va ser aprofitada per mercaders de vides humanes. Eren persones que cobraven per permetre la sortida dels perseguits cap a Menorca, però aquests finalment no arribaren a la destinació.

Menorca igualment va ser cobejada pels mallorquins, eivissencs i formenters que, el dia de l’aixecament contra la República, es trobaven a Barcelona per participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista a la de Berlín que no s’arribà a celebrar. Volien tornar a les Illes, però, en veure que el cop havia triomfat a Mallorca i a les Pitiüses, optaren per Menorca. El viatge també es feu en sentit invers. Hi hagué una minoria de menorquins que, en sentir-se perseguits pel bàndol republicà, fugiren cap a Mallorca.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF