La mirada turística dels guies

PalmaCiceró, el pare de l’oratòria del segle I aC, mai s’hauria imaginat que, a Itàlia, el seu nom serviria per batiar els primers guies turístics del segle XIX. La Mallorca del boom turístic també tingué bons cicerones de verbositat portentosa com la del famós cònsol romà. Un d’ells va ser Catalina Flexes, de 75 anys, natural de s’Arracó (Andratx). Es jubilà el 2004 després d’haver estat 32 anys mostrant tots els racons d’una illa irrecognoscible.

El 1952 la mare de Flexes ja formà part de les primeres promocions de guies turístics que aprovà l’examen d’habilitació de Foment de Turisme de Mallorca. Al cap de pocs anys, però, tota la família partí a viure a França. En tornaren el 1965. “Llavors –diu la filla– ma mare reprengué la feina de guia turística i jo em vaig posar a fer de comptable a un hotel. El 1972 ella ens animà el meu germà i a mi a seguir les seves passes. Ens insistia que ens hi guanyaríem molt bé la vida. I no ho vaig dubtar. Em vaig posar a estudiar per a l’examen de Foment i el vaig aprovar en la modalitat de francès, que era la llengua que dominava. No va ser fàcil. A part d’idiomes, ens demanaven moltes coses sobre història i cultura de les Illes”.

En l’època en què començà Flexes, a l’ofici, hi havia el mateix nombre d’homes que de dones: “Mai em vaig sentir discriminada. Tots cobràvem el mateix. No em puc queixar dels doblers. A part del sou de l’agència de viatges, rebíem moltes propines i comissions. Amb tot, el meu marit, que era xofer d’autocars, a vegades podia cobrar molt més. Els actuals guies no cobren ni una desena part del que cobràvem nosaltres. El problema, però, és que avui la vida s’ha encarit molt i la gent té moltes despeses”.

Temes prohibits

Els llocs més sol·licitats per visitar eren el castell de Bellver, la Seu, Formentor, la Cartoixa de Valldemossa, les coves de Manacor i d’Artà i sa Calobra –als anys seixanta l’empresari solleric Joan Mayol havia muntat la primera golondrina, que, per mar, no aturava de dur turistes a la paradisíaca cala. “Procurava –assegura Flexes– que els meus clients coneguessin bé figures com els foners, Ramon Llull o els reis de Mallorca. També els parlava de la tragèdia dels 9.000 francesos napoleònics que al segle XIX estigueren empresonats a Cabrera”. Sovint els turistes li demanaven per Franco, que encara era viu. Ella, però, hi insisteix: “Dins d’un autocar mai no has de parlar ni de política ni de religió”. L’andritxola reconeix que s’ho passà molt bé fent la seva feina: “M’encantava poder estar amb gent, però em vaig cansar de fer quilòmetres. A més, sempre havia de passar pena per qualsevol detall”.

L’inquer Josep Ramon Morro, de 79 anys, també rodà molt. Fou guia turístic durant 21 anys, del 1974 al 1995. Després de llicenciar-se en Filologia Germànica a Barcelona, un amic l’animà a presentar-se a les proves de Foment. Malgrat guanyar-se bé la vida, Morro va veure que aquell ofici era inestable, sobretot a l’hivern, quan baixava el flux de visitants: “Aleshores cobraves en funció de la gent que duies. Per estar més tranquil, em vaig preparar les oposicions de professor d’anglès de Secundària”.

Al final de la seva carrera, l’inquer compaginà la feina de nocturn a un institut amb la de guia turístic de dia. Té moltes anècdotes per contar: “Record, sobretot, el calvari que passàvem en agafar la carretera del coll de Sóller, quan encara no hi havia el túnel. En un autocar de seixanta places, els turistes anaven espantats. El conductor havia de fer marxa enrere cada vegada perquè no tenia marge per fer el revolt. El mateix passava a la carretera de sa Calobra”.

Competència

Aquelles rutes turístiques també incloïen aturades a locals comercials emblemàtics de l’illa. Els desitjats souvenirs es podien comprar a Perles Majorica de Manacor o a les fàbriques de vidre bufat de Can Gordiola (Algaida) o la Menestralia (Campanet). A la nit, tocava gaudir dels pomposos espectacles de restaurants com Son Amar (a la carretera de Palma a Sóller) o El Comte Mal (Bunyola), d’estètica feudal –eren molt famoses les justes medievals que s’hi celebraven.

De 80 anys, el palmesà Biel Moyà també coneix bé el món dels guies turístics. Ho fou durant 40 anys, fins al 2007. “Jo –assegura– vaig començar de molt jovenet fent de conserge de nit d’hotel. Vaig aprendre idiomes pel meu compte per picar amb estrangeres. Me n’anava a la platja amb un llibre de Do you speak English? i donava conversa a les turistes i així, a poc a poc, anava fent”. 

Moyà ja tenia un bon nivell de francès perquè els seus pares havien viscut una temporada llarga a França. L’alemany també s’encarregà d’aprendre’l amb una amiga estrangera. “Llavors –continua– vaig veure que podia guanyar més doblers fent de guia turístic. Si volia, però, sobreviure a la competència, havia de dominar altres idiomes. I vaig optar pel suec. Vaig anar quatre hiverns a Suècia per aprendre’l”. El 2005 Moyà impulsà la creació del Col·legi Oficial de Guies Turístics de Balears, l’únic que encara hi ha a Espanya. “Volia –assegura– combatre l’intrusisme que ja hi havia. Veia que no es valorava prou el que havíem hagut d’estudiar per obtenir l’acreditació pertinent”.

Guillem D’Efak

Qui també exercí de guia turístic va ser el cantautor Guillem d’Efak. Nascut el 1930 a la Guinea Equatorial (aleshores espanyola), el seu pare era un manacorí de la guàrdia colonial i la seva mare pertanyia a la tribu dels fang. A dos anys, D’Efak es traslladà a Manacor, on visqué a càrrec de la germana del seu pare. L’investigador felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo fou amic íntim seu. “En Guillem –recorda– va ser un gran estudiant. En acabar el Batxillerat, va fer la carrera de Magisteri a Palma gràcies a una beca de l’Ajuntament de Manacor. Als anys cinquanta s’animà a treure’s el títol oficial de guia turístic de Foment per poder fer feina a les coves de Manacor. També, per fer quatre duros, es dedicà a fer figuretes d’olivera, que venia als turistes”.

El 1965 D’Efak decidí centrar-se en la seva carrera musical i partí a provar sort a Barcelona, on hi havia el boom de la Nova Cançó. Per qüestions personals, el 1980, a 50 anys, tornà a Mallorca. “Aleshores –apunta Mestre– anà a veure Nadal Batle, el rector de la UIB. Josep Maria Llompart s’acabava de jubilar com a professor associat de Poesia. Ell li demanà poder-lo substituir ja que a Catalunya havia guanyat premis literaris importants. Un vicerector, però, el vetà. Llavors, es recordà que tenia el títol de guia turístic i s’oferí a Viatges Iberia, que el va contractar amb els ulls clucs”.

El manacorí parlava vuit idiomes. “Havia viatjat molt –diu el seu amic. A més, havia fet de traductor per a l’editorial Bruguera. Menava tot tipus de nacionalitats, però la seva agència tenia molta de tirada amb els turistes catalans de la tercera edat. A l’autocar tothom el reconeixia per la seva etapa de cantant a Barcelona”. Mestre assegura que D’Efak era molt de la broma: “Els xofers es barallaven per anar amb ell. Com que agradava tant als turistes, sabien que els asseguraria bones propines. D’Efak aconseguí que molts d’aquests xofers, que eren castellanoparlants, li acabassin parlant en català”.

Malgrat guanyar-s’hi el pa, l’intèrpret de Siau qui sou! fou molt crític amb el turisme. “Sempre em deia –recorda el seu amic: ‘Si a Mallorca no basten les coves que hi ha, els empresaris en faran de noves perquè vinguin més turistes i així fer més doblers’”. D’Efak faria de guia turístic durant catorze anys, fins al 1994, quan començà a patir els primers símptomes d’un càncer d’ossos. Moriria al cap d’un any, a 64 anys.

Saturació

Avui els guies turístics es troben fent feina en una Mallorca ben diferent de la del ‘boom’ turístic. Joan Bonet Miquel, un santanyiner de 64 anys, ho ha pogut constatar durant els 19 anys que porta d’ofici: “Abans de la pandèmia, havíem viscut uns estius horrorosos, amb embossos continus a Formentor o a sa Calobra. La culpa, però, d’aquesta saturació no és nostra. És un tema de manca d’elecció. Mallorca s’ha col·lapsat perquè s’ha acabat convertint en una destinació segura en relació amb altres llocs de la Mediterrània, que estan en guerra. A mesura que es vagin obrint mercats com Turquia i el nord d’Àfrica, tot s’anivellarà automàticament”.

Bonet, tanmateix, reconeix que el turisme a les Balears té un problema estructural: “Hi ha un excés d’oferta hotelera. Això fa que es baixin els preus, la qual cosa és un reclam per a visitants de menys qualitat”. Aquest cicerone lamenta, a més, l’impacte que estan tenint les xarxes socials en els nous turistes: “Per culpa d’Instagram, racons d’encant com es Caló des Moro (Santanyí) o Cala Varques (Manacor) s’han convertit en santuaris de selfies. Allò important ara és fer-se fotos per compartir-les i dir ‘jo he estat aquí’. La gent és incapaç de badocar davant un paisatge. Necessita contemplar-lo a través d’un mòbil”.