PalmaLa mirada és el punt de partida de la fotografia, nodreix les belles arts i l’escriptura al servei de la veritat. L’escriptura més fotogràfica representada per Thoreau, es basa en el convenciment que ‘no es pot dir més del que es veu’, que les paraules tenen com a horitzó de possibilitat la mateixa realitat observada. Però la filosofia ha desconfiat tradicionalment de les imatges, perquè ha dubtat de la sensibilitat humana per mostrar les coses talment són, començant per Heràclit, el Fosc, i la seva denúncia de l’acció dels sentits en l’ocultament del canvi i el moviment. La relació de veritat i mirada ha estat negada també per la filosofia platònica. Per a Plató, les imatges són representacions falses que es confonen amb la realitat, gràcies al gran poder de seducció de les opinions.
Cercant la veritat, la filosofia ha anat orientant la seva mirada cap a la llum natural i el joc d’oposicions amb les ombres. La llum de la raó en contra de la foscor de la sensibilitat. La metàfora de la llum ha dominat la filosofia occidental i ha donat lloc a corrents filosòfics, com el racionalisme, més sensibles a la llum. La sensibilitat de la mirada per a la filosofia racionalista és clarament insuficient perquè no és una font fiable de coneixement. La visió de la ment és la que proporciona la imatge autèntica de les coses. En contraposició, la filosofia empirista ha donat cada vegada més valor cognoscitiu i prestigi als sentits. Aproximant llum i mirada, ha anat preparant la ment per entendre l’experiència del món visual. En aquesta línia cal situar Aristòtil, l’estagirita, qui en un conegut fragment de la Metafísica es declara enamorat dels sentits, perquè d’aquest amor neix la tendència humana cap al coneixement. Per a Hume, un dels pares de l’empirisme, les impressions sensibles són la matèria primera del coneixement. Finalment, Kant realitza la confluència il·lustrada entre racionalisme i empirisme, entre llum i mirada, ment i sentits, a través de la raó, acceptant que el coneixement parteix dels sentits i implica la intervenció de diverses facultats mentals. La síntesi kantiana és una anticipació de la sensibilitat fotogràfica que permet impregnar la imatge de realitat.
La realitat lluminosa
El món digital ha reduït la realitat a imatges i representacions. Ja no hi ha tensió entre llums i ombres, veritat i aparences. La realitat és lluminosa. Les imatges han colonitzat el món i les ments. La distància entre imatges i coses és una quimera, s’ha reduït al no-res. La mirada que donava valor a les coses s’ha dissolt en la positivitat de la transparència, en la sobreexposició a les imatges. Tot està despullat i sotmès a la voracitat del consum immediat: el rostre, l’aura, la individualitat. La fotografia ha perdut l’encant de la negativitat, la distància i el temps, ha deixat de ser reflexiva. El món hipercomunicat santificat pel capital sacrifica el sentit per mantenir la velocitat de transmissió de la informació perquè dona beneficis i sosté la seva pròpia existència, en una acceleració frenètica i constant que reprodueix virtualment les velles escenes de producció fordista. Qualsevol pausa o interrupció del flux visual s’interpreta com una ofensa contra el sistema, l’economia i la llibertat, i ha de ser erradicada.
La digitalització del món és un procés imparable que es caracteritza per la sobreexposició a la mirada pública, impúdica, que elimina l’espai per a la intimitat i la indiferència. Tot és objecte d’interès per a una mirada desinteressada, morbosa, desapassionada i intranscendent, que es dirigeix superficialment d’un objecte a un altre. La sobreexposició a la llum ha acabat enlluernant, fent desaparèixer les diferències, igualant formes i figures, convertint la realitat en una silueta imprecisa de si mateixa. Les coses percebudes no tenen detalls, són invisibles a causa de la seva excessiva transparència i visibilitat. I, a més, les regles socials han canviat. Ja no està permès resistir-se a la mirada aliena, cal estar sempre disponibles per a l’ull de la càmera, sense oferir resistència a ser transformats en imatges, cosificats i explotats.
En aquest context de total transparència, descrit magníficament pel filòsof Byung-Chul Han, no hi ha espai per a la veritat perquè tampoc hi ha lloc per a la mentida. L’exhibicionisme, la indiferència i la peresa n’esborren els límits. La veritat també és sepultada per un tsunami continu de terabytes d’imatges i informació. Entre tanta confusió, apareix la necessitat de preservar un cert misteri que permeti a la mirada filosòfica, de naturalesa desconfiada, desenvolupar la seva funció de revelar una realitat que vol ocultar-se, usant les eines proporcionades pels conceptes i l’experiència. Així, la mirada desconfiada esdevé l’alternativa a les imatges buides i transparents, a causa de la seva capacitat d’unir estètica i contemplació, i entretenir-se en l’anàlisi del significat d’un sol objecte, resistint la violència i la tirania del present i d’altres imatges que pugnen per obrir-se pas i captar l’atenció. La mirada desconfiada és pensativa i desaccelerada, recupera el plaer del tanteig i el dubte, vol entendre les imatges des de la desconfiança, críticament, per percebre la intencionalitat en el context mediàtic en el qual apareixen. Té voluntat d’aprendre a distingir l’art del document, i no deixar-se sorprendre per l’ús contemporani de les imatges com a eines de propaganda i control polític. Únicament aquesta altra mirada entregada a l’honestedat de la pròpia mirada pot obrir la ment a la lliure circulació d’idees, sabent que cercar la veritat és avui sinònim d’escepticisme, que el dubte és el camí del coneixement i que haurà de transformar els obstacles en oportunitats, descodificant les aparences i les falsificacions visuals, analitzant els processos audiovisuals de construcció social de la realitat.
Aspirar a la veritat
Si la filosofia vol continuar aspirant a la veritat haurà de vincular les seves reflexions a les imatges, especialment a les fotogràfiques, perquè el misteri que fa possible el descobriment de la veritat es manté gràcies a la seva capacitat d’ocultació. És important conèixer els mecanismes audiovisuals de transmissió d’informació i no renunciar a convertir les imatges en coneixement, adquirint cultura audiovisual, desenvolupant una mirada crítica i lliure que faci front a la immediatesa i la imposició de sentits prefigurats, emancipada de la resignació, que doni sentit i significat al que es veu través del llenguatge i l’experiència. El saber audiovisual es va construint col·lectivament, amb constància, mantenint la mirada fixa en l’objecte d’estudi. Per això és absolutament imprescindible recuperar la proposta de Joan Fontcuberta, teòric de la fotografia, d’integrar la fotografia en el currículum de Filosofia. Tanmateix, no es pot pensar el món digital sense una mirada filosòfica que ho mira tot amb desconfiança.
