Els mestres progressistes de la Transició

Després de la depuració patida durant el franquisme, els docents de les Illes dels anys vuitanta s’esforçaren per imbuir-se de l’esperit de llibertat del moment
La classe de l’Escola Nova de Porreres (1980). 2. Grup escolar de Campos (1974 / ARXIU MUNICIPAL DE CAMPOSARXIU DE BARTOMEU GARÍ SALLERAS

L’ inici del curs 1981-82 és el que més bé recorda Rafel Gelabert. A dotze anys havia de començar sisè d’EGB a l’escola pública de Campanet. “Em tocà -recorda- una mestra que nomia Amparo. Tenia uns 32 anys. Era de Palma. Rebutjava la premsa rosa i criticava el servei militar. A més, en comptes de xerrar de misses, ens ensenyava a brodar i a cosir, tant a nins com a nines. Ens feia penjar a les parets retalls de titulars del diari El País i ens encarregava treballs sobre les possessions del nostre poble. Amb ella ja no es pegà pus més a classe”.

De la mà d’aquella docent progressista, Gelabert també començà a sentir a parlar de memòria històrica, encara que tímidament: “A partir del llibre de text, realitzàrem un treball sobre la Guerra Civil. Va ser, però, una tasca coixa perquè no es feu cap menció del desembarcament de Bayo a Manacor o de persones com Emili Darder i Aurora Picornell. Igualment a classe poguérem parlar de drets humans, de civisme i de la igualtat de les persones. Amparo ens deia que el rei d’Espanya era com tothom i que, en cas de fer un doi, també seria jutjat. Santa innocència la meva que m’ho creia tot!”.

Escola mixta

Curiosament les bases de la nova escola de la Transició es posaren durant el franquisme, el 1970, cinc anys abans de la mort del dictador. L’aleshores ministre d’Educació, el valencià José Luis Villar Palasí, impulsà l’aprovació de la Llei General d’Educació (LGE), també coneguda com a llei Palasí. Gabriel Barceló, professor de Pedagogia de la UIB, en destaca les principals novetats: “Calia modernitzar un sistema formatiu que no donava resposta a les necessitats del mercat laboral del moment. La darrera llei educativa de caràcter general era de 1857, la llei Moyano. La LGE suprimia la separació per sexes a les aules, la qual cosa generà una forta oposició per part de l’Església. També feu obligatòria fins a 14 anys l’Educació General Bàsica (EGB), unificà l’educació secundària amb BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) i COU (Curs d’Orientació Universitària) i donà un nou impuls a l’educació tècnica superior”.

“Començàrem guanyant al mes unes 16.800 pessetes, que era poc en comparació a les 30.000 pessetes que es pagaven a l’hoteleria"

Cels Calviño, de 71 anys, és un mestre jubilat que va començar a treballar el 1973 amb aquella “valenta” reforma educativa. “Jo -assegura- encara no tenia la carrera i em varen cridar d’un centre per fer de docent perquè en faltaven. Aleshores tothom que estudiava magisteri acabava treballant en un banc o en un hotel perquè pagaven més”. Un company seu, Miquel Perelló, de 65 anys, recorda les minses nòmines que cobraven els docents al principi: “Començàrem guanyant al mes unes 16.800 pessetes, que era poc en comparació a les 30.000 pessetes que es pagaven a l’hoteleria. Però, així i tot, el professorat estava molt ben valorat per les famílies. Després, amb Felipe González, el nostre sou s’anà dignificant amb relació als altres obrers”.

Mestres vocacionals

Des de l’escola Rafal Vell de Palma, Calviño va ser un dels primers mestres a elaborar material didàctic propi: “Amb Pau Bibiloni, ens dedicàrem a fer sobretot fitxes de ciències socials i naturals. Llavors només s’estudiava la geografia d’Espanya, amb tots els seus rius. Nosaltres volíem que els nins d’aquí començassin per conèixer el seu entorn més immediat. A més, teníem molt present que la motivació era una peça clau per aconseguir un aprenentatge més efectiu”.

Calviño s’entregà en cos i ànima a aquell projecte tan engrescador: “Era un temps en què crèiem que amb les eines pedagògiques podríem canviar el món. Després de l’estretor patida durant dictadura, teníem unes ganes boges d’innovar. Exercíem la nostra professió amb una gran devoció i amb un clar compromís social. Volíem fugir de la figura del mestre tradicional del franquisme, tan amant de la memorització i del lema ‘ la letra con la sangre entra ’. L’alumne havia de deixar de ser un número per passar a ser el protagonista. També promogueren molt les sortides escolars amb una finalitat pedagògica concreta”.

El fet que tota aquesta tasca docent fos en català generà alguns problemes al principi. “Molts dels alumnes del nostre centre -afirma Calviño- eren fills de peninsulars. Hi havia pares que no ens entenien. Però nosaltres vàrem fer molta de pedagogia per insistir en la importància del català com a llengua vehicular. I al final va anar bé”. Avui aquest mestre vocacional troba a faltar l’esperit de lluita d’aquells anys de tantes il·lusions: “Ara impera el conformisme a les escoles. A més, el problema de l’educació és que s’ha burocratitzat massa”.

Quan el català es normalitzà a l’escola

De la mateixa opinió és Jerònia Sampol, de 69 anys. Va coincidir al Rafal Vell amb Calviño. Quan es va jubilar, fa nou anys, també ja estava cansada de tanta burocràcia. “La culpa -diu-és de la Conselleria, que fa perdre molt de temps als mestres omplint paperassa. Jo el que volia era preparar bé les classes”. Sampol també guarda molt bons records dels seus inicis com a docent: “Hi havia gent que estudiava magisteri a Palma perquè no podia anar a Barcelona a fer altres carreres. A la facultat vàrem ser la primera generació que exigírem que homes i dones deixassin d’estar asseguts per separat a l’aula. Érem meitat i meitat. Després, al Rafal Vell seríem pioners a educar per projectes: creàrem un hort escolar i propiciàrem l’intercanvi amb altres escoles de Catalunya”.

Sobre la situació actual del gremi, Sampol fa el següent lament: “Falten més ganes de creure en aquesta professió”. I sobre l’èxit docent, sentencia: “Un mestre s’ha de saber adaptar al que té. Un any tindrà bons alumnes i un altre alumnes a qui els costarà més. Per tenir autoritat, un mestre ha de ser just i saber escoltar. El nin, per part seva, ha d’entendre que té uns drets, però també uns deures”.

Lluites sindicals

Els professors de Secundària també s’imbuïren de l’esperit d’innovació i de llibertat de la Transició. Un d’ells va ser Eusebi Riera, de 70 anys. Es va jubilar el 2011 com a professor de filosofia a l’institut Ramon Llull de Palma, un dels més represaliats durant el franquisme. Un dels directors d’aquest centre, Bartomeu Bosch, catedràtic de Llatí, fou també el president de la Comissió Provisional per depurar els docents sospitosos de ser “desafectes” al Movimiento. Així no tingué cap problema a declarar com a “no aptes” companys seus d’institut com Sebastià Font i Salvà, catedràtic de Filosofia, i Gabriel Alomar Villalonga, catedràtic de Literatura. Altres, com Docmael López Palop, catedràtic de Matemàtiques i polític republicà, serien condemnats a trenta anys de presó -moriria al cap d’un any a l’Hospital Provincial pels seus problemes pulmonars agreujats per les condicions de la vida entre reixes.

Els mestres depurats de la República

El 1976, en acabar la carrera, Riera va ser un dels primers docents que s’afilià a CCOO. Després passà a l’STEI a organitzar el sector d’instituts: “El curs 1978-79 aconseguírem que la contractació de professors fos transparent, amb un barem a la vista de tothom. Fórem de les primeres regions a aconseguir-ho, juntament amb Madrid i Barcelona. Aleshores cada director triava a dit el personal”.

Als anys vuitanta, a Mallorca, no hi havia tants d’instituts com ara. A Palma, els de referència eren el Ramon Llull, el Joan Alcover i l’Antoni Maura. Riera aviat s’hagué d’embarcar en una nova lluita sindical: “El mateix 1978-79 hi hagué una reducció de places per qüestions pressupostàries del Ministeri. Els interins, que érem un 60% del cos docent, amenaçàrem de fer una vaga si no es garantia feina per a tothom. I al final també ho aconseguírem gràcies a la germanor entre companys. Hi va haver gent, però, que s’hagué de desplaçar a altres comunitats”.

Aquest filòsof combatiu es mostra molt crític amb l’actual moviment sindical de l’ensenyament: “Jo eliminaria la figura de l’alliberat sindical. Bastaria un secretari sindical a cada centre. Jo sempre vaig complir el meu horari. En un primer moment, feia de professor al nocturn del Ramon Llull i al matí em dedicava a voltar pels instituts a recollir les queixes dels companys. Ara els sindicats s’han fossilitzat, són individus que estan a l’oficina tramitant burocràcia”.

Riera, en canvi, no és tan dur ni amb les noves generacions de professors ni d’alumnes. “He vist companys joves que han sortit de la universitat amb moltes ganes. Es troben, però, amb una realitat que, com és normal, ha canviat. Abans, només cursaven la Secundària els fills d’unes quantes famílies escollides. Ara, com que és un ensenyament que s’ha massificat, el nivell ha baixat. Sovint els dos pares treballen i els nins es passen l’horabaixa a casa seva tots sols. Ningú no els controla, i això afecta el seu rendiment escolar. Ara baixen certs coneixements, però els alumnes en tenen d’altres àrees”. Riera, amb tot, sí que lamenta que l’escola hagi deixat de ser un ascensor social: “Per desgràcia, l’èxit acadèmic d’un alumne sol estar condicionat per la seva classe social”.

Quan les Balears eren pioneres en educació

Nadal Batle

El BOE del 18 de març de 1978 publicava una llei que suposava el naixement d’una institució important per a casa nostra: la Universitat de les Illes Balears (UIB). Per posar-la en marxa es constituí una comissió gestora que durant quatre anys fou presidida per Antoni Roig, doctor en Ciències Químiques. La primera etapa de l’ alma mater serví per consolidar els estudis que fins aleshores depenien de Barcelona. El 1982 es convocaren les primeres eleccions a rector. Dos eren els candidats: el catedràtic de Geografia Bartomeu Barceló i un desconegut catedràtic de Matemàtiques, Nadal Batle, un felanitxer de 37 anys, que va ser qui va donar la sorpresa.

Un dels primers objectius de Batle com a rector va ser la creació a Palma d’un campus universitari, prop de la carretera de Valldemossa, on a partir de 1983 es traslladaren els estudis de les antigues instal·lacions de Son Malferit. Seria la pedra angular del seu ambiciós projecte. Així ho assegura el professor Josep Maria Llauradó, autor d’ Els anys incomplets. Biografia pública de Nadal Batle (1945-1997), publicat el 2003 per Documenta Balear: “A imitació dels campus anglosaxons i americans, volgué crear un campus universitari que estigués a l’altura del pes intel·lectual que havia de tenir la institució dins la societat illenca. No volia una universitat de províncies, sinó de primer nivell”.

Llauradó ressalta la talla intel·lectual de Batle: “Va ser un savi del Renaixement, un científic de primera, que sabia idiomes -cosa poc habitual al seu temps- i amb una gran cultura que impressionava la gent. Va ser un visionari de les noves tecnologies, que aconseguí modernitzar la UIB gràcies als seus influents contactes en tots els àmbits. A part de crear un campus universitari, també tenia la idea de fer un parc tecnològic que fos un potent motor d’innovació capaç d’atreure empreses de fora. És el que després seria el Parc Bit”.

Batle també es posicionà fort en la defensa de la cultura pròpia. “Va apostar -assegura el seu biògraf- per un bilingüisme català-anglès. Considerava el català com una llengua de cultura com qualsevol altra, que havia de conviure amb l’anglès com a llengua científica”. Tanmateix, la gestió del primer rector de la UIB no estigué exempta de polèmica. Un sector l’acusà d’obscurantisme i de practicar una política massa personalista. Perdria les eleccions de 1995 després de tretze anys al capdavant de la institució. El succeí el menorquí Llorenç Huguet, que encara ocupa el càrrec després d’un parèntesi de deu anys. Aleshores Nadal tornaria a les aules i explotaria la seva faceta d’articulista humanista al ‘Diari de Balears’. També traduiria al català, juntament amb Nina Moll, un dels seus llibres de capçalera, del tot clarivident, ‘Viure en digital’, del nord-americà Nicholas Negroponte. Moriria d’un atac de cor al cap de dos anys de deixar el rectorat. Tenia 52 anys.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF