TURISTA DE COA D’ULL

Els mestres depurats de la República

Els docents foren el col·lectiu professional que patí més durament la repressió durant la Guerra Civil

La política educativa del franquisme es basà en la famosa exclamació que el 12 d’octubre de 1936 proferí el general Millán Astray davant Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca: “¡Abajo la inteligencia!” ¡Viva la muerte!”. Segons alguns testimonis, la resposta de l’autor d’ El sentido trágico de la vida fou contundent: “Este es el templo de la inteligencia. Y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. Deu dies després d’aquestes desafiants paraules, Franco signava la destitució d’Unamuno com a rector d’una de les universitats més prestigioses del país. “Depuracions” de docents com aquesta foren la tònica habitual durant el franquisme.

Al principi del segle XX, les Illes Balears eren una de les províncies amb més alta taxa d’analfabetisme de tot l’Estat (més del 40% de la població). Les oligarquies agràries es negaven a escolaritzar els fills dels jornalers. Necessitaven la seva mà d’obra dòcil i barata. Per revertir aquesta situació, Marcelino Domingo, ministre d’Instrucció Pública de la Segona República, inicià una important obra de creació de centres escolars, que, a les illes, als anys vint, ja havia emprès l’arquitecte palmesà Guillem Forteza. També es proposà recuperar els postulats de la Institución Libre de Enseñanza, fundada el 1876.

Així, s’implantaren noves tendències pedagògiques, ja presents a la resta d’Europa, com el mètode Montessori, Fröbel, Decroly, Dewey i Freinet. L’educació, considerada un factor preparatori per al canvi social, es declarà gratuïta, obligatòria, mixta i laica. Per primera vegada esdevingué una prioritat l’escolarització de les nines, que fins aleshores es dedicaven a fer “costura”. Era l’inici de l’empoderament de les dones. El 1932 entrà en vigor la Llei del divorci i l’any següent les dones ja pogueren votar per primera vegada a Espanya.

Nova política educativa

Amb la nova política educativa es reconeixia la llibertat de càtedra i el dret de les regions autònomes a organitzar l’ensenyament en les respectives llengües, respectant l’obligatorietat del castellà. També es milloraren les condicions econòmiques dels mestres. Així, quedà per a la història la dita “passar més gana que un mestre d’escola”. En aquesta línia de dignificació de la tasca docent, la carrera de Magisteri fou elevada a categoria universitària.

Quan es va produir la revolta militar del 18 de juliol de 1936, les escoles estaven tancades per vacances. Un mes després, ja funcionava a Mallorca i Eivissa una Comissió Provisional per depurar els mestres sospitosos de no veure amb bons ulls el “Movimiento Nacional”. El seu president era Bartomeu Bosch Sansó, prevere, catedràtic de llatí i director de l’Institut Ramon Llull. Treballaria en sintonia amb Alfredo Llompart, el president de la Comissió per a la depuració de professors d’institut.

S’havia acabat la llibertat de pensament i el Sapere aude (“Atreveix-te a saber”) de Kant. Segons les consignes franquistes, el poble no tenia per què entendre. Li bastava creure i obeir. Amb el nou sistema, es tornà a establir la separació per sexes i la Religió tornà a ser matèria obligatòria. També es va ordenar penjar crucifixos i la bandera nacional en totes les escoles. Durant el mes d’octubre el governador civil, Mateu Torres Bestard, decretà que, en els centres d’ensenyament, totes les explicacions havien de ser en castellà i que la llengua “vernácula solo se utilitzará para esclarecer vocablos o expresiones cuyo sentido no acertaran a comprender”.

Franco ja s’encarregà de marcar el full de ruta als nous inquisidors de l’educació. Un decret que signà el 8 de novembre parlava de “la necesidad de purificar la enseñanza expulsando y sancionando a los maestros contaminados por doctrinas disolventes contrarias al espíritu nacional y a la religión católica”. El règim diferencià entre dos tipus d’escoles: les de Déu i les del Dimoni. Així, els mestres de l’escola pública caigueren en desgràcia en benefici dels centres de l’Església. Aleshores, però, les Balears era una de les províncies amb més col·legis religiosos de l’Estat (n’hi havia 690 versus les 420 escoles primàries nacionals).

El ministre de Educación d’El Caudillo, Pedro Sainz Rodríguez, tenia clar que l’escola republicana “era la más fuerte empresa de embrutecimiento colectivo que haya podido caer sobre la conciencia humana”. Aquells “perturbadores de ideas”, sospitosos d’esquerranosos i catalanistes, foren acusats de portar Espanya fins al precipici de la guerra civil. Per garantir la “limpieza y depuración ideológica de los docentes” es creà la Comissió de Cultura i Ensenyament. El seu president, José María Pemán, es mostrà així de determinant: “El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitivo, sino también preventivo. Es necesario garantizar a los españoles, que con las armas en la mano y sin regateos de sacrificios y sangre salvan la causa de la civilización, que no se volverá a tolerar, ni menos a proteger y subvencionar a los envenenadores del alma popular”.

Per poder continuar exercint, els mestres que estaven en el punt de mira foren obligats a omplir unes fitxes on havien de “patentizar su entusiasta adhesión al movimiento salvador de España”. També se’ls animava a delatar companys seus no només per la seva ideologia, sinó també per la vida que portaven. Això feu que es produïssin casos ben curiosos com el que protagonitzà Caritat Martí, una mestra de Sóller. Va ser acusada per una altra companya d’entendre’s amb el seu marit. El rector del poble informà que es tractava d’una senyoreta de “vida moderna”. Ella negà les acusacions i, malgrat que era una dona adepta al règim, va ser traslladada un any a Inca com a sanció.

“Salvadores de la civilización”

Els membres de la Comissió Provisional s’erigien en “salvadores de la civilización”. Actuaven en coordinació amb el Tribunal Nacional, ubicat a Burgos. Ho feien a partir de les llistes negres elaborades per l’inspector en cap Joan Capó Vallsdepadrinas i a partir d’uns informes que, en cada localitat, anaven signats pel capellà, la Guàrdia Civil, el batle i un pare de família. Avui molts d’aquests informes es troben a Inca, a l’Arxiu i Museu de l’Educació de les Illes Balears (AMEIB).

Tot plegat era un procés del tot aberrant, tal com es reflecteix al llibre de l’historiador Santiago Miró Maestros depurados en Baleares durante la Guerra Civil (Lleonard Muntaner, 1998). El mestre no sabia mai de què se l’acusava -les acusacions eren genèriques i molt vagues- ni qui havia fet els informes negatius. Com que es tractava, aparentment, d’un acte administratiu i no judicial, no tenien dret a l’assistència jurídica. El 1937 s’expedientaren 147 mestres d’un col·lectiu de 577 persones, és a dir, gairebé un 25% del total.

Les mesures punitives foren diverses. Alguns foren traslladats a una nova destinació de Mallorca o fins i tot d’altres illes o de la península. D’altres varen ser jubilats de manera anticipada, castigats amb la retirada de feina i sou o separats definitivament del servei. L’Institut Ramon Llull de Palma fou un dels centres que més patí aquesta sanció. Entre els “no aptes” hi hagué Sebastià Font i Salvà, catedràtic de Filosofia, i Gabriel Alomar Villalonga, catedràtic de Literatura, que el juliol de 1936 era a Madrid. Un futur més tràgic tingueren els 23 mestres que foren assassinats, entre ells, José Maria Olmos, catedràtic de Llengua i Literatura, i Fernando Leal, inspector d’Ensenyança Primària, que en temps de la República havia clausurat moltes escoles de monges.

Quan un docent era detingut el pànic s’apoderava d’ell. Fou el cas de Miquel Palou Buades, mestre de Campanet. Estigué tres anys amagat en una casa del seu poble, quan els seus perseguidors el situaven a la Menorca republicana. A 23 anys, Palou, militant d’Esquerra Republicana, havia estat batle del seu municipi. El vicari Rosselló va revelar el seu amagatall. Aleshores el jutge militar li preguntà per què no havia sortit abans i ell contestà: “Perquè no em matassin”. El magistrat de seguida li feu obrir els ulls: “Igualment et mataran”. Finalment, però, li commutaren la sentència de mort per vint anys de presó. El 1943 l’indultaren i es dedicà a gestionar un taller familiar d’espardenyes. El 1992 l’indemnitzaren amb un milió de pessetes per la seva condició de pres polític.

“La letra con sangre entra”

El principal centre de reclusió dels mestres depurats fou la presó de Can Mir, de Palma. Per allà passà Docmael López Palop, catedràtic de Matemàtiques de l’Institut Ramon Llull, condemnat a complir una pena de trenta anys. Membre del partit Unió Republicana i vicepresident de la Diputació Provincial, un consell de guerra l’acusà de “rebel·lió per inducció”. López patia problemes d’asma i al cap d’un any fou tret de la presó i traslladat a l’Hospital Provincial de Palma, on finalment morí.

Entre les víctimes d’aquella neteja ideològica també s’han comptabilitzat dues desaparicions. Una va ser la de Miquel Ximelis, un mestre de Porreres i militant d’Esquerra Republicana. En esclatar la guerra s’amagà i, en poder, partí de l’illa en barca. Mai més es tornà a saber res d’ell.

A les Illes Balears el procés de depuració de docents s’allargaria fins a 1943. A poc a poc, les aules s’ompliren d’addictes al règim, que imposaren el Cara al Sol, la llista dels “Reyes Godos”, la “Formación del espíritu nacional” i “la letra con sangre entra”. Tiraren així per terra tota la feina d’innovació pedagògica feta durant la Segona República. Els mestres depurats que tornaren a recuperar la seva plaça se sentien descol·locats en aquell asfixiant clima d’adoctrinament patriòtic i religiós. Molts d’ells arrossegaren depressions pel dany moral patit. N’hi hagué que no pogueren suportar la pressió i s’acabaren suïcidant. La consigna “¡Abajo la intel·ligència!” havia triomfat. I la setmana que ve: ‘El pecat més gros de l’Església’.

Pioners dels cursets de cristiandat

Amb el franquisme l’Església recuperà el paper de guia moral que havia perdut durant la Segona República. El seu matrimoni amb l’Estat originaria el nacionalcatolicisme, que, en l’ensenyament, tingué barra lliure. Alguns capellans professors de Religió s’imbuïren de l’esperit dels cursets de cristiandat promoguts pel palmesà Eduardo Bonnín Aguiló (1917-2008).

De la mà d’Acció Catòlica, els cursets de cristiandat pretenien aconseguir conversions exprés per a laics. Cada “cursillo” durava tres dies i mig. El primer es feu a Cala Figuera (Santanyí) entre els dies 20 i 23 d’agost de 1944. Enmig d’un ambient de confraternització, s’hi parlava de temes com “la Gràcia, la Pietat, l’Acció o l’Estudi” i s’hi resava col·lectivament i en veu alta. Els cursillistes intentaven arribar a la gent fent servir un llenguatge col·loquial, sovint barroer i histriònic, lluny de la solemnitat imperant en la jerarquia eclesiàstica. Així, es referien a Crist com l’“Amo”, deien “afaitar-se” en lloc de “confessar-se” i no feien sermons, sinó que “amollaven rotllos”. També hi havia moments per contar acudits molt irreverents que causaven estupefacció entre els assistents.

Aviat els cursets de cristiandat de Bonnín s’implantaren a la resta d’Espanya. Un dels seus adeptes va ser el bisbe català Pere Casaldàliga. Tanmateix, els sectors més tradicionals de l’Església mai no veren amb bons ulls aquell mètode tan alternatiu de predicar la paraula de Déu. Acusats de ser membres d’una secta, alguns sacerdots cursillistes no dubtaren a partir a l’estranger, on la seva experiència fou ben acollida. Va ser així com aquells cursets de renovació espiritual nascuts a Mallorca als anys quaranta feren el salt internacional. Avui són presents en més de seixanta països dels cinc continents.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF