“La massificació m’ha canviat la vida. Ja no trob ningú conegut al carrer”

Palma/Es MercadalIsabel Torres, Ana María Cabrineti i Margalida Ferrer són tres amigues de 76 anys que queden habitualment a la terrassa d’un bar del centre de Palma, on aprofitam per parlar-hi sobre l’impacte que la massificació turística ha tingut en les seves vides. Al voltant, hi ha altres taules ocupades per jubilats, treballadors i alguna parella, però la majoria dels clients són turistes; els cambrers no tenen un segon de respir. “Realment la massificació m’ha canviat la vida. Ens ha llevat comoditat. Abans, quan sortia per Palma sempre hi trobava gent coneguda i ara no hi trob ningú”, comenta Isabel, que també lamenta la impersonalitat en serveis com el comerç. “A les botigues on anaves et coneixien, però ara tot ha canviat. A més, en qüestió d’un mes hi trobes altres negocis: on hi havia una sabateria, després obren una perfumeria. I tot va a un ritme frenètic”, afegeix. Ana María, que de jove vivia a la plaça Weyler, afirma amb el cap mentre la seva amiga parla.

Ara bé, les posicions de totes tres no són monocords i Margalida hi introdueix un matís: “Pens que no ens hauria de molestar tant, el turisme. A mi m’encanta viatjar i, si me’n vaig d’aquí, som una turista més. M’agrada que em tractin bé”, diu. Així i tot, reconeix que “tot està acaramullat” i que “ja no es pot estiuejar com abans”. El que més preocupa a Margalida és “la manera de construir”. “Ens estan espenyant Palma. He estat en països com França iEscòcia i allà conserven el seu patrimoni. Aquí s’estan carregant la nostra identitat. Esbuquen coses antigues i fan versions modernes que no tenen coherència”, comenta.

Dins del bar Bosch hi ha el propietari, Nofre Flexas, que seu en una taula plena de diaris. A 81 anys recorda amb nostàlgia que el local abans era un punt de trobada “de periodistes, pintors, escriptors i gent de l’art”, i lamenta que amb el turisme “això s’ha perdut”. “Hi ha menys qualitat de vida. Vivim un moment que tot és estressant i sempre anam a contrarellotge.

M’estimaria més tenir deu empleats i fer una bona feina que els 47 que tenc ara”, assenyala. Com les seves clientes, Nofre també enyora viure en un entorn marcat per la familiaritat. “Vivia en una finca on tots ens coneixíem. Ara ja no sé qui hi ha”, diu. També reconeix que “el turisme ens ha donat riquesa econòmica”, gràcies a la qual els seus fills han pogut estudiar una carrera, però subratlla que s’estimaria més “guanyar menys doblers i viure més tranquil”.

Quan Can Pastilla era millor que el Carib

“Ja no es pot estar en llocs com Can Pastilla o l’Arenal. Record que els pins arribaven quasi fins a la vorera de la mar i hi havia unes dunes impressionants. Gent que havia estat al Carib em deia que el que hi havia a Mallorca era incomparable”. Qui evoca aquest paisatge és Manel Gomáriz, de 71 anys i membre de Jubilats per Mallorca. Gomáriz insisteix que “la badia de Palma era un lloc privilegiat”, mentre que “ara ho gaudeixen els alemanys que ja venen xutats de cervesa des de l’avió”. “Això és la meravella del turisme”, ironitza.

A més, Manel no creu que el conjunt de la societat s’estigui beneficiant dels guanys econòmics del turisme de masses. “Des del 86 cap aquí, ja no vivim del turisme, sinó que el turisme viu de nosaltres. No ens queda gaire del que deixen els turistes, llevat de feines mal pagades i explotació. Ens venen una moto i la gent s’ho empassa”, afegeix. Aquest jubilat enyora els temps quan “podies gaudir dels espais que són nostres, de les platges i d’acampar en zones que eren de tots” i ara se sent “colonitzat”. “Estam envaïts per gent que ni tan sols respecta la nostra cultura”, diu.

Manel enyora coses senzilles que feia quan era jove, com “anar a la platja a fer un trempó”. “S’ha perdut la familiaritat, el respecte a l’entorn i a les persones pròximes”, assenyala, i critica que a la societat hi predomini “un sentiment derrotista”, llevat d’algunes “minories solidàries i compromeses”. Considera que el turisme ha desarrelat la ciutadania i “no s’ha fomentat el sentiment d’unitat ni de país”.

A Can Pastilla també hi anaven els diumenges de fa molts d’anys Antoni Sunyer (79 anys), Manuel García (81 anys) i Biel Bosch (78 anys), un altre grup d’amics que sol fer la xerrada al banc del Sinofós, a la plaça de Cort. “Quan érem joves i teníem vacances, no podíem viatjar. Anàvem en autobús a Can Pastilla, Illetes i Can Barbarà”, diu Antoni, i Biel li recorda que “els dies especials anàvem a s’Arracó”.

“La vida d’abans era més senzilla, però havies de fer molta feina”, apunta Manuel, que també considera que el mercat laboral ha canviat molt amb el turisme de masses. “Quan entraves en una empresa, t’hi podies jubilar. En canvi, quan avui dia passes al mercat laboral, no saps res del futur. Jo vaig començar en una època que podies passar de mosset a cap en qüestió d’anys, i aquesta possibilitat et feia més il·lusió”, explica.

Per part seva, Antoni fa una altra reflexió sobre el fenomen de la massificació: “Això va en contra del mateix turisme, perquè si vas a un lloc i hi estàs estressat de tanta gent que hi ha, no hi vols tornar”, diu, i adverteix que “podem morir d’èxit”.

L’excés de turisme i la incertesa laboral no són les úniques preocupacions que tenen aquests amics, que no s’estan de mencionar l’habitatge. “El turisme ha donat riquesa a segons qui i ha generat problemes per a l’habitatge”, diu Biel. “Abans, quan et volies casar, trobaves casa segur i a un preu raonable. Les cases es feien per a la gent i avui són per guanyar-hi doblers”, afegeix.

“És clar que estic preocupada pel futur de les generacions més joves, perquè anam molt malament i no sabem fins on arribarem”, alerta per part seva Antònia Tur (74 anys), a qui hem interceptat fent la compra al mercat de Pere Garau. “Amb el turisme la vida ha pujat molt i no sé com poden viure aquestes persones que guanyen mil euros, i més com estan els lloguers”, apunta mentre paga el cafè que s’ha pres al bar.

Presses perquè l’estiu acabi

Isabel Camps (74 anys) viu al Mercadal i en aquests moments de l’any ja frissa perquè arribi la tardor. Lamenta que des de Setmana Santa “s’ha acabat la tranquil·litat” i que queden al davant “mesos de massa gent, nervis i coes pertot”. Explica que als estius d’abans només hi havia “la gent del poble i un parell de famílies catalanes que varen començar a estiuejar a Fornells”. “Necessitam que la gent vingui a Menorca, però per mi és abusiu. L’any passat va ser horrorós i el 2019 també”, continua, i avisa: “Cal pensar en l’aigua i en les carreteres que no estan preparades per a tanta quantitat de vehicles”. “Això acabarà malament”, puntualitza.

Isabel enyora les xerrades a la fresca amb els veïns, quan es reunien a les fosques i passaven la vetllada comentant les coses del dia a dia. “Era com una família i avui dia només ho feim tres vídues”, lamenta. “Abans era més feliç, malgrat que ni els meus pares ni jo teníem vacances. Anàvem dues vegades en tot l’estiu a la platja, amb un carro i una mula, i en arribar ja estàvem tots torrats”, recorda.

Tampoc no tenia vacances quan era jove Lisa Gomila, una altra veïna del Mercadal de 76 anys. “Aprofitaves el cap de setmana per anar a la platja o fer dinars amb altres parelles. Fèiem feina tot el dia, arribàvem cansats i no teníem ganes de res”, detalla. Però Lisa considera que el turisme és necessari a Menorca, una illa on “les fàbriques de sabates han anat malament i la feina del camp s’està acabant”. Aquesta dona creu que avui dia és més complicat trobar amics amb qui poder comptar i aconsella “anar molt alerta”.

En canvi, la mallorquina i resident a Menorca Catalina Carbonell (75 anys) diu que a ella no li molesten els turistes, per molt que hi hagi qui critiqui “la massificació i la brutícia” que provoquen. “Encara vaig a la platja cada dia i que vingui més gent no m’impedeix gaudir de la mar. És la meva vida”, afirma, i remarca que “el turisme deixa doblers que van molt bé”. Just al contrari opina Francisca Moll, que viu en una finca, aïllada dels nuclis urbans. “Absolutament tot ha canviat, tots els àmbits de la Menorca verge i solitària que teníem”, lamenta, encara que reconeix que viure al camp li dona cert avantatge quan ve “una gentada” a l’illa. “Al camp estic més tranquil·la”, sentencia.