Mallorca, el refugi d’Ana María Matute

PalmaVa ser una de les veus més personals de la literatura en llengua castellana –ben vigent els nostres dies– i es va fer amb els guardons més destacats en uns temps molt més difícils que els actuals per a les dones. També va ser uns mesos hoste de Mallorca, i en aquesta illa va ambientar Primera memoria, la novel·la amb la qual va guanyar el premi Nadal i una de les que més s’estimava de la seva producció, segons confessió pròpia. Recordam Ana María Matute quan es compleixen 100 anys del seu naixement (26 de juliol del 1925).

Ana María Matute va néixer a Barcelona, de pare català –“un mediterrani autèntic”, deia ella– i mare de La Rioja. El seu imaginari es va alimentar de dos paisatges essencials: el bosc de Mansilla de la Sierra, el poble de la família materna, on passava l’estiu, i el mar que albirava des de ca seva a Barcelona, abans del boom urbanístic. Vivien la meitat de l’any a Madrid i l’altra meitat a la capital catalana, amb la qual cosa no eren ben bé d’enlloc.

Tot i desenvolupar la seva carrera literària en castellà, Matute subratllava en una entrevista amb Geraldine C. Nichols que parlava català, i li agrada molt. A una altra entrevista –en castellà–, de sobte feia servir una paraula en català: “enlluernades”, per expressar l’efecte que causaven en les seves nebodes les històries que els contava. Quan va ser proposada per al premi Nobel, va expressar: “Em faria il·lusió que el donassin a algun escriptor en llengua catalana”.

Un episodi decisiu de la seva vida fou el matrimoni amb Ramón Goicoechea el 1952. Posteriorment, Matute es referiria a ell com el Dolent. El 1954 va néixer el seu únic fill, Juan Pablo. Aquell mateix any, Matute va obtenir amb Pequeño teatro el premi Planeta, que encara no tenia tanta fama com ara. De fet, s’havia encetat només dos anys abans. Ara bé, això que les escriptores accedissin a un parnàs fins aleshores només reservat als homes es veu que a alguns no els va fer gens de gràcia. “Mal inevitable: les dones continuen guanyant premis literaris”, titulava un diari. “Contra totes les previsions també ara ha guanyat una dona (enfront d’homes importants)”, lamentava un altre.

Els tebeos de Cela Conde

Cap a començament dels anys seixanta, el matrimoni va venir a Mallorca amb el seu fill. Es varen allotjar a Portopí. Segons recull Jorge de Cascante, la seva situació econòmica era molt ajustada: els únics ingressos eren els que aportava ella amb els seus escrits. Un horabaixa, en tornar del carrer, la jove escriptora es va trobar que el seu home havia venut la màquina d’escriure, l’útil amb el qual es guanyaven la vida. Allò va ser el “fins aquí”.

‘El Dolent’ va tornar a la Península amb el fill en comú i ella es va veure ‘penjada’ a Mallorca i sense doblers. Va ser llavors –segons Matute va contar a la revista Magazine–, quan va comparèixer, com una mena de bon samarità, el futur Nobel Camilo José Cela, aleshores –i al llarg de 35 anys– resident a Mallorca. Ell i la seva dona, Charo Conde, varen abonar religiosament la factura de l’allotjament –6.000 pessetes de l’època, una quantitat respectable–, i a continuació varen convidar Matute a viure amb ells a casa seva.

Matute i Cela s’havien conegut a les mítiques tertúlies del cafè Gijón, a Madrid, i allò va ser el començament d’una bona amistat. S’admiraven mútuament. Matute entenia que la novel·la del gallec La família de Pascual Duarte havia suposat “un raig de llum en la foscor” de la postguerra. Per la seva banda, Cela, en haver de donar “només un nom” d’un literat espanyol comparable als autors del boom iberoamericà, va donar el d’Ana María Matute, “escriptora extraordinària” –en una entrevista a Televisió Espanyola.

Cela i Matute varen mantenir la bona entesa al llarg del temp. Molts anys més tard, en tornar a coincidir en un dinar del premi Primavera de novel·la, l’autor de La colmena li va recordar a Marisol, la dona de Juan Pablo: “Jo al teu home l’he tingut en braços i era petitíssim”.

L’autora d’Olvidado rey Gudú va passar tres mesos a la casa del matrimoni Cela a Palma, “recollida com un moixet del carrer”, segons la seva expressió, en companyia d’altres autors destacats, com Blas de Otero i José Manuel Caballero Bonald –estret col·laborador de l’autor gallec. Amb Caballero Bonald es va teixir una forta complicitat. Tots dos compartien els números del tebeo Pulgarcito, que manllevaven al petit Camilo José Cela Conde, el futur catedràtic de la Universitat de les Illes Balears. Els agradaven sobretot les historietes de la família Cebolleta, i en particular l’expressió “Oh, quin luxe asiàtic!”, que aquests personatges feien servir sovint. En guanyar tots dos, molts anys més tard, el premi Cervantes, se’n recordaren d’aquella broma privada mallorquina per felicitar-se mútuament: “Oh, quin luxe asiàtic!”.

A can Cela –al llavors carrer de Bosc–, Matute també va tenir ocasió de llegir qualque text seu, en aquelles vetllades que reunien escriptors en castellà i en català. Un altre dels participants va ser Llorenç Villalonga, així que sembla probable que tots dos es coneguessin en aquella època.

Xuetes, contraban i una possessió

La ‘bailaora’ la Chunga també va passar per la galàxia Cela a Mallorca –la de l’època de la revista Papeles de Son Armadans. Segons va contar el Nobel gallec a Miguel Signes, la Chunga “es passava les hores mortes asseguda en terra lletrejant Los niños tontos”, una col·lecció de relats de Matute. El cert és que l’artista pràcticament no en sabia, de llegir. Però li va agradar el títol. En aquella mateixa conversa, Cela també elogiava la seva protegida: “És una novel·lista extraordinària. L’escriptora més important de l’Espanya actual.”

Ana María Matute ja devia conèixer Mallorca prou bé abans, per ambientar a l’illa Primera memoria, la novel·la amb la qual va guanyar el 1959 el premi Nadal, segurament el de major prestigi aleshores en llengua castellana. Els protagonistes són dos cosins adolescents, Borja i Matia –alguns punts en comú amb l’autora resulten evidents–, que es converteixen en refugiats a l’illa en el període terrible de la Guerra Civil. “Potser Primera memoria hi sigui entre els que més m’agraden”, deia dels llibres de la seva producció.

En cap moment l’autora assenyala explícitament que l’escenari del seu relat sigui Mallorca. Però, des del bon començament, les referències indiquen que aquesta illa, en aparença allunyada de la primera línia de combat, no pot ser cap altra. Potser la més evident és la menció dels xuetes: aquest col·lectiu assenyalat per la resta dels mallorquins com els únics descendents dels jueus conversos, i sistemàticament discriminats fins als nostres dies. “Xueta fastigós”, assenyala un personatge. “Aquest xueta...”, diu un altre.

Els germans Taronjí –variant d’un dels llinatges característics d’aquest grup social– “amb les seves botes altes i els seus grans nassos judaics” representen una contradicció vivent: descendents d’una minoria perseguida que es converteixen en repressors al servei del nou règim. El referent dels jueus és ben present a la història: al poble vell i despoblat, una plaça porta el seu nom, recordant les cremadisses del passat.

Curiosament, un capellà de la vila on viuen refugiats els cosins es diu mossèn Mayol. El mateix llinatge del protagonista-narrador del Bearn de Llorenç Villalonga. I també és un home ben plantat, amb un encant singular. Al senyor de la possessió de Son Major, com a Toni de Bearn, l’enrevolta una certa llegenda demoníaca. En canvi, pel seu afany per viatjar sense aturada d’illa en illa, ens podria fer pensar, tal volta, en l’arxiduc Lluís Salvador. Un altre personatge envoltat per la llegenda.

Per descomptat, és present el contraban, del qual el cafè d’‘Es Mariné’ –al port– representa l’epicentre d’una activitat delictiva, sí, però tolerada per tothom, que fa els ulls grossos: “Tots sabien que Es Mariné i uns quants dels que anaven a dinar a aquella terrassa es dedicaven al contraban”. Els contrabandistes fan servir, és clar, les coves que els ofereix la geologia illenca.

Algunes observacions de la protagonista podrien correspondre a la sorpresa de la mateixa autora. A l’illa no hi ha cap riu. Les flors de l’illa “eren alguna cosa insòlita”. “Mai vaig veure flors tan grosses ni de color tan viu”. El pa és “insípid”, sense sal, la qual cosa resulta xocant per a qui ha vingut de fora.

És possible que Matute conegués a Mallorca el seu segon home, Julio Brocard, a qui anomenava el Bo i que va ser el gran amor de la seva vida. Ell va morir el 1990. Ella, el 2014. Fa la impressió que la fascinació illenca va perdurar en ella. Quan Gazarian-Gautier li va demanar quina forma tendria “el mapa del seu territori màgic”, Ana María Matute responia: “Una illa. Per descomptat que seria una illa”.

Informació elaborada a partir d’El libro de Ana María Matute de Jorge de Cascante (Blackie Books), Ana María Matute. La voz del silencio de Marie-Lise Gazarian-Gautier (Espasa), l’entrevista de Xavi Ayén amb l’escriptora a la revista Magazine i textos de Gabriel Ferret i Fernando González.