Lluís Marco

Abans de començar la temporada al Teatre Nacional amb Somni d’una nit d’estiu i d’estrenar Asmodexia al Festival de Cinema de Sitges, Lluís Marco ja ha pogut disfrutar d’un bon viatge: ha visitat les ciutats de Sant Petersburg i Estocolm durant deu dies. També ha anat a la Cerdanya, la seva “segona pàtria”. A l’agost, però, opta per moure’s poc. Li agrada estar-se a casa, prop del mar de Badalona, quedar amb els amics, fer vida de terrassa i migdiada. És un gran aficionat del bàsquet i també li agrada seguir la pretemporada de futbol, tot i que critica la poca honradesa d’alguns jugadors. “Estic desconnectat de la voràgine d’espectacles que es presenten a l’estiu”, afegeix per reprendre el fil teatral. Fins al setembre també el mantindrà ocupat la Diada i afirma, per sintetitzar la digestió de l’actualitat política, que “intentarà oblidar l’enrenou del cas Pujol”. Per enfrontar-se al difícil personatge d’Oberon, Marco està aprenent més sobre Somni d’una nit d’estiu. “Per a un actor, és difícil allunyar-se de Shakespeare; és una càrrega meravellosa però també feixuga”. Ara mateix llegeix Ànima, la novel·la de Wajdi Mouawad, que qualifica de “colpidora”, i treballa en un nou projecte encara incipient: un text que l’actor i director Ariel García Valdés li va proposar fa 20 anys i que no va acceptar perquè creia que era massa jove. Mai s’havia dedicat a la dramatúrgia, però està pensant convertir el text en una obra de teatre: “Crec que ara sí que tinc l’edat oportuna per fer-ho”, reflexiona.