El lloguer turístic dispara el malestar

PalmaEl que va començar com un idil·li, amb curiositat i simpatia pels visitants, ha passat a ser una sensació d’esgotament i de cert enuig per part d’un grup cada vegada major de ciutadans. Ho ha explicat en més d’una ocasió el catedràtic de Geografia Pere Salvà, quan analitza la pressió humana sobre un territori limitat i la seva evolució de constant creixement des dels anys 60. Un dels punts d’inflexió, segons un altre especialista en l’anàlisi territorial, el catedràtic de Geografia Macià Blázquez, és “el creixement exponencial del lloguer turístic”. “Llavors ja es passa d’un model de paquets turístics, concentrat a determinades zones, a un altre molt escampat, com una taca d’oli, que implica compartir espais que els locals consideraven propis, i cada vegada amb més saturació”, explica.

Aquest fenomen, el del boom del lloguer turístic, es va produir a partir dels anys 2000, i va ser especialment significatiu a partir dels anys 2008 i 2009. “En aquell moment es va presentar com un gran repartidor de la riquesa entre la població. El que no va dir ningú és que era també un gran repartidor de problemes de convivència i, sobretot, una de les principals causes de l’encariment de l’habitatge que avui tortura principalment les zones on es du a terme”, explica l’antropòleg i professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Mansilla. Precisament en els darrers deu anys, quan l’oferta hotelera s’estancava i creixia el lloguer turístic, és quan s’ha produït l’estancament de la renda per càpita balear. És cert que hi hagué la crisi immobiliària, però també que l’arribada del lloguer vacacional no s’ha traduït en més renda mitjana, sinó en estancament, quan altres comunitats autònomes amb menys percentatge del seu PIBen mans del turisme han vist com pujaven els ingressos mitjans de les famílies. “Consumim més recursos per produir el mateix, i això ha suposat que el qüestionament al model turístic que tenim sigui ja molt compartit”, remarca Blázquez.

La irrupció d’Airbnb

Un dels elements que han provocat que la crítica al turisme s’hagi generalitzat entre les poblacions que el tenen a prop és el que molts anomenen “la irrupció d’Airbnb”. El president de la Confederació d’Associacions de Veïns de l’Espanya, Julio Molina, no té cap dubte al respecte. Fa mig any que va assolir el càrrec i assegura que “els dos temes que hem posat a l’agenda per a la propera trobada d’organitzacions de les 15 ciutats més grans de l’Estat són la turistització i l’habitatge”. “Com bé sabeu, tot hi està relacionat. La gent està compartint pisos o dormint en una furgoneta per poder anar a fer feina, i si analitzam les causes d’aquest encariment de l’habitatge, una d’elles és evidentment l’explotació turística del que abans eren pisos per als treballadors”, explica.

“Com a societat encara no som del tot conscients de l’impacte que ha tingut la turistització dels centres de les ciutats en termes de l’accés a l’habitatge, però certament hi comença a haver molta gent que ho relaciona, i és fonamental que la ciutadania ho vegi. El turisme reparteix malament la riquesa, i en el cas del lloguer turístic, no només no la reparteix millor, sinó que expulsa els veïns de tota la vida perquè no poden pagar el que els propietaris aconsegueixen amb Airbnb”, reflexiona Mansilla.

Un altre element que ha fet augmentar la visió crítica del turisme, segons els experts, són les molèsties que pateixen els residents. En aquesta línia, el president de la Confederació d’Associacions de Veïns, Julio Molina, considera que actualment “el lloguer de pisos turístics és possiblement el principal problema de convivència que tenim. Arriben de festa molts de dies de la setmana, perquè estan de vacances, molesten persones que s’han d’aixecar d’hora i tenen tot tipus de comportaments incívics”, assegura. Aquesta realitat, que cada vegada és més habitual a les barriades, “trenca la relació tradicional de cooperació veïnal”. “Com pots dur-te bé amb algú que du gent a fer renou, o que arriba beguda cada dia al teu portal?”, pregunta Molina.

Amb l’arriba del covid-19, la paralització total de l’economia illenca va provocar un debat sobre si realment era una bona idea tenir tots els ous al mateix paner. “El discurs crític va augmentar, perquè es va poder comprovar la vulnerabilitat d’allò que semblava inqüestionable, com és el turisme. Els polítics van pronunciar frases compromeses sobre la necessitat real de decréixer i de reorientar la nostra economia. Evidentment, va ser aixecar les mesures i algun conseller ja va córrer a abraçar creuers”, assegura Macià Blázquez. Avui, les dades ja tornen a recuperar-se i, segons el professor de Filosofia i activista social Joaquín Valdivielso, bona part de la societat illenca ha arribat a un punt d’una certa desorientació.“Recuperats els principals valors econòmics i turístics de pressió turística que teníem abans del covid-19, que superen el 2019, ara estam en un moment d’indecisió, una constel·lació nova en què hem de pensar quin serà el discurs sobre el turisme”, diu.

Els motius d’aquesta incertesa venen marcats, per una banda, pels canvis experimentats a la societat civil, ja que els moviments crítics contra la massificació turística sorgits del 2017 al 2019, que aconseguiren guanyar la batalla a l’opinió pública, ja no hi són. Per una altra banda, els partits d’esquerra estan descol·locats perquè, tot i haver radicalitzat el seu discurs i haver adoptat el decreixement, després de vuit anys de govern no han canviat les coses i ho tenen difícil des del punt de vista de la legitimitat per proposar mesures i fer oposició. Per tant, han perdut lideratge en l’opinió pública. Finalment, la dreta s’ha de ressituar “perquè la gent ja no vol més construcció ni més autopistes”. “L’opinió pública ha incorporat de manera transversal la idea que vivim una situació límit de saturació i el PP es veu obligat a fer equilibris perquè el que ha fet històricament, com grans obres, impulsar la construcció i ser lax amb l’urbanisme, ja no és ben rebut”. Per això, Valdivielso afirma que “estam en un tercer moment d’incerteses. Tots s’han de ressituar”.

Paradís per a qui

Un dels termes més utilitzats per a la promoció turística és el de ‘paradís’, en referència a la qualitat de les aigües, dels paisatges i del territori insular. Però, en realitat, “a poc a poc aquests paratges s’han sacrificat, sigui perquè se cimenten o perquè se saturen”, diu Blázquez, i això “genera rebuig”. Si s’hi afegeixen “uns salaris més baixos que en altres activitats econòmiques i uns rendiments empresarials elevats, és comprensible que la ciutadania comenci a estar-ne farta”, afirma Mansilla, qui encara troba que “falta més massa crítica per reclamar un canvi profund”.