Per què un llibre negre de la filosofia? (II)

PalmaDes del meu punt de vista, escriure un llibre negre constituïa un deure i una contribució personal a esmenar la tendència majoritària a protegir la filosofia de la radicalitat crítica amb la qual els filòsofs han pensat el món, la política, l’ésser humà i altres qüestions rellevants per a la vida i l’existència. En alguns casos, aquest proteccionisme ha estat benintencionat i es pot entendre com una reacció defensiva contra el desprestigi i la incomprensió socials i les amenaces polítiques de fer desaparèixer la filosofia dels currículums escolars; però, sovint, també hi ha hagut una voluntat d’ocultació i censura del món acadèmic que ha actuat per fidelitat i respecte als mestres i referents personals i la preservació del seu bon nom. A més, l’adhesió incondicional a un autor ha servit per obrir-se camí i ha condicionat moltíssim l’opinió i els judicis sobre temes polèmics, a la vegada que ha provocat un fort biaix cognoscitiu i ideològic. Però el maquillatge i l’ocultació sistemàtica dels pensaments esclavistes o misògins realitzada per una part significativa d’intèrprets i historiadors de la filosofia ha deixat de ser una opció raonable.

El llibre negre de la filosofia sorgeix de la necessitat d’explicar als meus alumnes l’antidemocratisme furibund de Plató, de donar-los a conèixer l’antijudaisme de Voltaire, el filòsof de la tolerància, i obrir pas a interpretacions de Nietzsche més marginals, marginades i arriscades, d’humanitzar els filòsofs posant-ne en relleu les misèries i contradiccions, de criticar l’absència de dones filòsofes en els programes oficials i llibres de text, que afortunadament s’està corregint amb la implantació de la LOMLOE, i a la vegada, del desig de ser part activa en el gir copernicà que s’està produint cap a la feminització de la filosofia i la valoració de les filòsofes contemporànies com a pensadores de primer nivell que aporten claus per comprendre el present.

Fill o esclau del seu temps

El llibre negre també neix de la resistència a acceptar l’excusa que el pensament filosòfic és sempre fill o esclau del seu temps i no se li pot exigir que vagi més enllà del que es considerava bo, bell i vertader en una època determinada. Aquest realisme epistemològic, ètic i estètic, i el caràcter consolador ha deixat de ser una actitud vàlida per exculpar els filòsofs de la seva responsabilitat ètica i moral amb les generacions futures i de no haver-se sabut elevar per damunt de les creences falses i nocives. En definitiva, no es pot disculpar els filòsofs amb l’argument de l’extemporalitat per no haver estat a l’alçada de la seva activitat qüestionadora, perquè la dignificació de la filosofia també passa per permetre que entri l’aire fresc de la crítica i fer públiques les idees més inacceptables i impròpies, des d’una lectura contemporània compromesa amb la dignitat, el pacifisme, el feminisme, l’ecologisme i els drets humans.

En els articles publicats no he volgut adoptar una visió neutral, perquè les idees mai no ho són, sinó que he volgut cercar aproximar-me a la veritat en els textos mateixos, malgrat saber que les teories exposades fan mal i són poc agradables i gens exemplars. La curiositat sense límits ha guiat les investigacions i m’ha permès anar encadenant les sospites sobre determinats autors, amb informacions i confirmacions textuals i teixint un relat alternatiu contraposat a la història oficial de la filosofia i que qüestiona les llums del pensament.

Per acabar, m’agradaria citar els casos d’autors protegits de la crítica per part de l’acadèmia que il·lustren les traves que es posen a les interpretacions alternatives que surten dels cànons preestablerts, i que incomoden els estudiosos perquè deixen assenyalats i desprestigiats els seus referents. Estic pensant, per exemple, en la disposició de voltairians incondicionals tan coneguts com Fernando Savater d’enaltir la tolerància del seu ídol i minimitzar el racisme i el rebuig que mostra cap a l’homosexualitat, i d’establir que els discursos exaltats contra els jueus són anecdòtics dins el conjunt de la seva obra. De la mateixa manera que els kantians s’obliden de citar els seus escrits d’antropologia racista i centren el seu pensament en l’epistemologia i l’ètica; i els hegelians no es recorden de fer referència a la visió eurocentrista i racista de la història, així com a l’antipatia que sent cap als jueus i la seva religió. Els estudiosos que tenen David Hume com a model intel·lectual passen de puntetes per l’espinosa qüestió de l’esclavitud, emparant-se en el fet que el suport del seu mestre a l’esclavisme no va anar més enllà d’una insignificant nota a peu de pàgina.

Protecció de Nietzsche i Heidegger

Nietzsche i Heidegger són dos dels filòsofs més protegits de la crítica i exemplifiquen molt bé les limitacions i les traves posades a determinades interpretacions que no segueixen els cànons preestablerts. Els nietzschians han estat especialment proteccionistes del seu mestre i no volen saber res del seu aristocratisme antidemocràtic ni misogínia, ja que prefereixen valorar el caràcter anticipador de la seva filosofia, en tant que antecessora de la postmodernitat i el posthumanisme. I els nietzschians més encegats per la força literària i el contundent ús del llenguatge, i per la influència del seu pensament, avantposen aquests mèrits a la crua veritat i, de passada, s’aprofiten de la nazificació de l’obra feta per Elisabeth, la germana de Nietzsche, per desviar les interpretacions que s’allunyen del que es considera heterodox, tot posant en dubte l’autoria dels textos i fragments més conflictius, que atribueixen a la manipulació de la germana.

Un altre cas extrem de proteccionisme afecta la figura de Heidegger. Els heideggerians de reconegut prestigi com Pöggeler, Gadamer i Vattimo, per citar-ne alguns, han anat de la mà dels acadèmics més servils per mantenir el mestre allunyat de si mateix i del compromís amb el nazisme i el seu estat racista, han separat la vida de l’obra silenciant i censurant les crítiques, i restringint la seva vinculació política al discurs rectoral i als onze mesos en què exerceix el càrrec de rector, malgrat saber que mai es va disculpar públicament pels seus actes. L’estratègia de minimitzar els vincles nazis del seu mestre, fent una lectura apolítica dels conceptes ontològics més abstractes, avui ja és molt complicada, sobretot després de la publicació dels estudis de Víctor Farías, Emanuel Faye i dels treballs posteriors de Julio Quesada i Nicolás González Varela. La desesperació dels heideggerians més dogmàtics davant de les contundents proves acusadores els ha dut a instrumentalitzar la relació amorosa del filòsof amb la pensadora jueva Hannah Arendt i utilitzar-la com a prova per desvincular-lo del nazisme. Finalment, la defensa dels heideggerians s’ha fet impossible a causa de les evidències irrefutables acumulades i les mostres de simpatia pel nacionalsocialisme expressades per l’autor en la seva correspondència, i la confirmació de l’antisemitisme i la dimensió política nacionalsocialista de la seva ontologia posada de manifest als apunts i diaris filosòfics personals, publicats a partir del 2014 sota el títol de Quaderns negres.